La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

1 de desembre de 2007
Sense categoria
4 comentaris

Neopsicodèlia catalana: 1. XAVIER BARÓ, Flors de joglaria

(Quadrant, 2006)

Mentre la intel·lectualitat divaga còmodament al voltant dels tres o quatre noms que mantenen enlairada la indústria musical autòctona i els voltors de l’anticatalanisme temperamental, com més va més bulliciosos, insisteixen en l’escassa qualitat artística de la música expressada en aquesta llengua exasperant, alguna cosa es somou als soterranis i amagatalls on acampen els artesans de les notes fosques —traductors musicals de la cara oculta de la quotidianitat— que deixa en evidència els discursos de totes dues societats.

Quasi sense adonar-se’n, però presoners del mateix desfici creador, vells rodamóns i nous viatgers han convergit en una cruïlla estètica que rehabilita els antics rudiments de la psicodèlia per embestir, una vegada més, a còpia de cançons, els fantasmes de l’existència. Amb ells es recobra aquell capteniment d’empatia còsmica, aquella sonoritat adés agressiva, després deliqüescent, aquella alteració de la percepció del temps, governat amb mà ferma pel relat musical i el seu efecte hipnòtic sobre l’oient.

Aquesta neopsicodèlia catalana no és, ni molt menys, un moviment artístic organitzat: tots els seus protagonistes van per lliure, al marge dels corrents principals. Es tracta, segurament, d’un fenomen de connexió estètica accidental que, tanmateix, esdevé ara per ara la facció més creativa i efervescent del nostre estament musical.

Si hem de començar a dir noms, el primer haurà de ser, necessàriament, el de Xavier Baró, joglar de llarg recorregut que ostenta l’actual primacia artística —tot siga dit amb ànim de polemitzar— de la tan vituperada, amb minuciós desconeixement de causa, escena catalana. (continua)

Xavier Baró és, diguem-ho de bestreta, un fabulós escriptor de cançons. Si visquera a Califòrnia, jeuria al mateix panteó que Devendra Banhart, Joanna Newson i altres dandis del weird folk amb què babeja —sovint amb motius: siguem justos— tota la nostra divina modernor.

El descobrírem amb els Primavera Negra, quan exercia un malditisme prêt-à-porter incentivat per la maror ja una mica decrèpita de la movida madrilenya; després li vam perdre la pista: va treure tres discs en solitari, cantant en castellà, que hom sol ometre a la seua discografia. Retornà de sobte amb La cançó del udol (1998), on incloïa una inversemblant revisió del “Romanço de Vinaixa” de Jaume Arnella i establia els criteris que anaven a regir tota la seua trajectòria posterior: “nodrir el catàleg de les cançons obscures, el costat ocult del Costumari català”. Vindrien, aleshores, Deserts (2000) i Xavier Baró canta Arthur Rimbaud (2002), discos que serviren per anar guanyant, d’una banda, una molt peculiar concisió expressiva i, de l’altra, un cada cop més explícit respecte per banda de la crítica especialitzada que, tot i això, encara semblava no saber per on agafar-se’l i repetia, salmòdicament, la seua procedència lleidatana com si això servira per explicar alguna cosa.

Amb Cançons del temps de destrals (2004), assolí la seua clamorosa epifania. És un disc malalt de bellesa, addictiu com el desig. La indiferència amb què el rebé el país delata, però, altra classe de malaltia. Una malaltia que va a més si atenem la recepció atorgada a la seua continuació, Flors de joglaria (2006), treball conceptual enregistrat amb la banda estable que ha conformat aquests darrers anys, L’Art de Troba, i que no ha aconseguit transcendir la seua damnada condició de tresor secret, només a l’abast d’iniciats.

L’escolte mentre escric: “S’allunya el teu record / que m’havia infectat”. I heus aquí la paraula que buscava. La música de Baró infecta: les seues melodies senzilles i reiterades, interpretades amb una rara fragilitat, modifiquen el nostre estat de consciència, ens fan seus.

Si els discos anteriors semblaven escrits entre tenebres, Flors de joglaria espurneja de besllums. Cada cançó és un món arbitrat pel seu propi reglament estètic: text, música i arranjaments —on prepondera un orgue litúrgic que ho amara tot d’una solemnitat èpica—, es dissolen en un ens orgànic que respira com un ésser viu. Ell ho diu millor: “Hi ha qui fa cançons utilitzant un motllo. Jo fabrico el meu motllo cada vegada. El meu és un quefer espiritual, tan antic com la cançó poètica, que té aparença monolítica, boscosa, estranya. I, amb el meu flabiol de pastor de llunes, crido la meva manada”.

La paraula “flor” hi serveix de vincle d’unió entre totes les cançons, com el fil que travessa les perles del collar, i els dóna un sentit global: set temes d’amor i un de mort i de guerra —qui, si no ell, podria haver parit una cosa tan insòlita com “La caiguda de Lleida (24 de juliol de 1643)”?— que s’avenen en un dels discos més singulars i magnètics dels darrers anys, obra cimera, de moment, del seu autor. Un trobador escarransit i trencadís; o, com ell es defineix, un “sant abatut”.

  1. Benvolgut company.
    No cal que et digui que tens un bloc magnífic que llegeixo sovint.
    Et presento el Tradiblog, un agregador de blocs catalans de la cultura popular.
    Seria una satisfacció comptar amb tu. Només cal que ens ho diguis i t’afegirem a l’agregador. Una forma d’estar en contacte, tots els blocs de temàtiques afins.
    Si vols visitar el Tradiblog: http://tradi.blogspot.com/
    Si vols anar al meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/consuetudinarium
    Estarem en contacte. Bona diada dels Reis i fins aviat.

    tradiblog@mesvilaweb.cat
    Tradiblog

  2. Un plaer, com sempre, aprendre de tu i amb tu a través del teu blog. Et faig una recomanació (que és gran i creix) mallorquina: Oliva trencada. Aquest és el seu myspace, per si vols descobrir un grup dels que, a hores d’ara, aporten més vitalitat a l’illa: http://www.myspace.com/olivatrencada. Escplta’ls perquè crec que t’agradadrà la seua proposta/aposta musical i, potser com jo, te’n fas fan. Salutacions des de la gran de les gimnèsiques!

  3. Encantat de trobar les teues paraules(per sort).estic començant un proyecte
    que es diu..LA NOIA DEL NORD..es una premaqueta que rematarem la setmana que be.soc carles pastor,en myspace trobarás 2 perfils.
    molt de gust,salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!