Manresa: Alkinoos Ioannidis, Terrafolk

Camine corrents el breu tram que separa el Kursaal
del Pati del Casino, mirant de desempallegar-me de la fascinació que m?han
enganxat Gurtu i el quartet de corda italià per accedir amb una certa ?puresa
emocional? al concert d?un dels meus cantautors preferits: el xipriota
establert a Grècia Alkinoos Ioannidis. (continua)

El concert sembla que ja ha començat: pel camí m?arriba
la fosca remor de la carpa que en porta un tema que reconec: és ?Me tosa
psemata?, la cançó amb la qual el vaig descobrir l?any 2000 o 2001, inclosa en
un recopilatori de música grega. Després em vaig agenciar el disc del qual
provenia, el sensacional Anemodiktis (Universal,
1999), un treball que ens presentava un cantautor elèctric i obert, que bevia
de les fonts de la tradició musical grega ?des del rebétiko a la litúrgia
bizantina? per anar després a l?encontre dels recursos del rock anglosaxó.

De nou l?assistència és discreta, però hi ha força
grecs entre el públic que reconeixen els temes, que els ballen quan s?hi escau
i que hi asseguren un caliu ben agradable.

El repertori es basa fonamentalment en els seus
tres darrers discs d?estudi: el ja citat Anemodiktis
?Penell, en grec?; l?essencial Oi Peripeties enos Proskiniti
(Universal, 2004) ?Les peripècies del pelegrí? i el recent Pou Disin Os
Anatolin
(Universal, 2006) ?D?oest
a est?,
enregistrat en estreta col·laboració amb el seu violinista habitual Miltiadis Papastamou.

El moment més intens i emotiu s?esdevé amb ?Kosmos
pai ki erhete?, grandíssim tema d?Anemodiktis
en el qual el grup s?endinsa per les colònies gregues del rock progressiu
?inevitable la menció a Dionysis Savvopoulos? amb un diàleg molt reeixit entre la
veu obsessiva i els instruments angoixants.

Quan enfilen un bell tema del darrer disc que
propicia una dansa més bella encara, abandone la carpa a la carrera mirant
d?arribar a la Plaça del Milcentenari, cinc-cents metres i dos o tres mil
esglaons ?no sabria dir-ne quants? més amunt. Espere arribar-hi abans que els
eslovens Terrafolk hagen acabat la seua descàrrega d?energia atòmica i sentit
de l?humor a orri.

He tingut sort; encara escoltaré quatre temes
fantàstics que justifiquen amb rotunditat la fama que els precedia: grans
músics i grans brètols. I si no, mireu quin fi de festa: una vandàlica revisió
de la ?Tocata y Fuga en Re Menor? de Bach en clau de folk hipervitamínic ??Bach
Alla Swing?? i una barreja, amb indicis evidents de psicopatia, entre el crit
histèric de Nina Hagen i els escarafalls vocals del death-metal, sobre el clàssic de Jimmy Davies ?You?re my sunshine?
?aquella vella peça country que els del Liverpool li cantaven a Luis Garcia. Terrafolk
han passat per sobre la Fira com un xàfec violent deixant-nos xops de soroll i
disbauxa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*