Visions viatjant amb tren
Vaig fer el trajecte de Lao Cai a Hà Nôi en tren. El tren va sortir a 2/4 de 10 del matí de Lao Cai i vam arribar a Hà Nôi a les 9 del vespre. Es pot viatjar de nit o de dia. Nosaltres vam fer aquest trajecte per carretera a l’anada i amb el tren a la tornada, sempre de dia. D’aquesta manera pots disfrutar del paisatge, però si no es té gaire temps, va bé viatjar de nit. Vaig fer el viatge en wagons de luxe. L’Hotel Victoria de Sapa té dos wagons per els seus clients. Un amb lliteres i compartiments tancats com els trens eropeus i l’altra per restaurant. Curiosament les finestres totes teníen reixes i era més que difícil poder fer fotografíes.
En aquest trajecte, doncs, no vaig viatjar amb el poble ni vaig compartir les seves vivències. Això que en una de les múltiples parades del tren vaig intentar pujar en els wagons del poble, però els empleats molt amablement m’ho van impedir i no vaig poder. Durant el trajecte dos noiets es van penjar a la porta del tren en marxa per intentar pujar-hi. Ens vam temer el pitjor. Van aparèixer dos policíes i els empleats del tren, però sorprenentment van obrir la porta i els van acompanyar als wagons per el poble. Vaig respirar.
Després em van explicar que hi han reixes a les finestres perque tiren pedres desde qualsevol lloc o volen entrar al tren.
De totes maneres viatjar en tren per Viêt Nam és segur i lent, amb temps més que suficient per embadalir-te mirant el paisatge i la gent, encara que sigui per unes finestres amb reixes.
Es pot veure sempre gent treballant els camps d’arròs, poblets grans i petits i en el meu cas com era temps de collita de l’arròs, els camps oferien una visió única de colors, activitat i bellesa.
Vaig veure moltes propietats petites. Tothom té un troç de terra i es queden part de la producció. La resta la venen a l’Estat. També vaig veure tombes en aquests camps d’arròs, que no pas cementiris.
Els vietnamites enterren els seus a la seva terra i en mig d’un camp d’arròs veus petites tombes molt, molt senzilles. Les autoritats insisteixen en enterrar els seus ,en cementiris, però encara no han aconseguit canviar aquest costum tant i tant important per a ells. De tant en tant es pot veure una petita pagoda i diverses tombes al seu voltant.
En aquests wagons de luxe tens l’avantatge que trobes viatgers d’arreu del món; australians, suecs, alemanys, suïssos, americans, anglesos, noruecs. Ens intercanviem impresions i pots conéixer racons del país que no sabíes i que algú o altre hi han estat.
Aprenc encuriosida a jugar a les cartes com ho han a Austràlia o Suècia i tots acabem parlant de Viêt Nam.
Com un país on la gent encara avui en dia l’assocía amb guerres i quanta cultura i art que s’amaga al darrera.
I per damunt de tot, la gent.
Arribem a Hà Noi de nit, cansats i anem a sopar. Volem tornar a l’hotel caminant i ens perdem, però després de tantes hores en tren, va anar bé ‘estirar les cames’ i a més no havia perill per creuar els carrers; de motos quasi cap, cotxes res de res; tranquil.litat absoluta. Seguretat, tota.