Miquel Gil: Eixos

Temps
Record, 2007, TR1068-GE06

Miquel Gil s?ha erigit en pocs
anys com l?actiu més poderós de la música catalana d?arrel tradicional,
gràcies, sobretot, a la singularitat i l?enorme força expressiva de la seua veu
ronca i adolorida. Amb Eixos,
encadena tres discos extraordinaris on repeteix, matisant-la, una única fórmula
magistral: textos de poetes catalans contemporanis posats al servei
d?enginyoses deconstruccions de les tradicions musicals mediterrànies,
especialment la valenciana.

Deconstrucció és un terme
introduït pel filòsof francés Jacques Derrida qui s?hi referia ?i que em
disculpen els especialistes en hermenèutica per la meua simplificació- a
l?alteració d?un concepte mitjançant la transformació de les relacions
establertes entre els seus elements constitutius, maniobra que sempre sol
acabar generant noves realitats i nous significats. Aquest és exactament el mètode
de treball que segueix Miquel Gil en la seua factoria musical: agafa un
fandango, un bolero o una tirallonga infantil, en destria els seus components
essencials ?discurs rítmic, patrons harmònics, intervals melòdics- i els
recombina en una peça nova que en manté l?essència més pregona però que deriva
cap altres àmbits estètics. (continua)

Aquí, per exemple, ?Tinc una
pena? es desplega sobre arquetips gnawa,
dopats, però, amb l?aire de sevillanes que apunta la guitarra; ?Fil de vint?
reconstrueix l?univers de les cançons de bressol; ?Gola ampla? s?engega com
unes seguidilles que, inesperadament, basculen al garrotín; ?Pensant maneres?
s?inscriu en els cercles melòdics del bolero valencià tradicional; ?Tic tac?,
s?enfila per l?obsessiu discórrer dels verdials malaguenys; ?Parea? ataca
l?arquitectura màgica de l?ancestral kalamatianós peloponés; etc.

Tots aquests jocs musicals
segurament no serien possibles sense la participació d?una orquestra de músics
còmplices, dirigida en aquesta ocasió per Borja Penalba ?productor també de
l?enregistrament-, que entenen les intencions alquímiques del seu mentor i les enriqueixen
amb la seua perícia executòria: Tóbal Rentero, Spyros Kaniaris, David Farran,
Manel Camp, Raúl Rodriguez, Joan Garriga, David Pastor o Isabelle Courroy, entre
d?altres.

Ara, a més,
Miquel Gil ha eixamplat generosament la paleta sonora afegint instruments abans
impensables com el piano, la trompeta o el violoncel i introduint, amb certa
prudència, algunes textures electròniques ?decisives en l?aspecte final de
?Pepe Tono? o ?Homenatge a Teresa?, dos clàssics sotmesos a reeixits
tractaments ambientals.

Sembla, doncs, com si la
fórmula, en comptes d?exhaurir-se per l?ús, expandira els seu abast en cada enregistrament.
Ara per ara no sabríem trobar-ne els límits.

Caramella XVII

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*