Han passat gairebé cinc anys des de l’aprovació per part del Parlament de Catalunya del projecte d’Estatut i, finalment, el Tribunal Constitucional ha escapçat un text que ja distava molt del que va sortir de la cambra catalana.
Entremig hi ha hagut les esmenes del PSC(PSC-PSOE), l’endemà mateix del 30 de setembre, devaluant ja l’esperit majoritari que l’havia fet possible. A finals de gener de 2006 el pacte Mas Zapatero encara va suposar una nova rebaixa. Posteriorment, les corts espanyoles fan una tercera devaluació i, finalment, la quarta i definitiva ha anat a càrrec del Tribunal Constitucional.
En aquest interval de cinc anys l’Estat ha anat aprovant lleis de bases, decrets-lleis i tota mena de normativa que no ha respectat els àmbits competencials de la Generalitat. I el que és més significatiu: l’acord de finançament acceptat pel tripartit també està per sota de les previsions estatutàries. Ara es l’hora dels planys i les afirmacions solemnes però el resultat final de liquidació de l’autonomia es fruit de les complicitats dels mateixos que ara critiquen la sentència. Per començar una nova etapa política cara a la independència cal partir de noves bases i nous actors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Namyangju 29 de juny de 2010
Avui ha estat un dia infaust per Catalunya i la perspectiva d’haver-ho viscut des de la distància accentua en la dimensió personal la sensació d’impotència que segurament impregna l’ànim col.lectiu. Com era previsible, el Tribunal Constitucionbal espanyol ha declarat inconstitucionals una bona colla d’articles de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel poble català en referèndum, però la resposta natural a aquest atac a la dignitat que confirma la situació de dominació, en comptes de traduir-se en un gest de sobirania que aposti decididament per la ruptura amb Espanya i la constitució d’un Estat propi, es diluirà en les vacil.lacions, les febleses i les covardies d’una classe política encara immadura i presonera de massa xantatges com per engegar un conflicte polític d’envergadura. Em temo que continuarem amb la ficció de reproduir els mateixos comportaments estèrils que ens han dut a la ruïna, per bé que ara serà curiós observar per quines excuses i per quines giragonses pretendran fer veure que el país subsisteix en el millor dels móns possibles quan tot s’enfonsa en una crisi institucional i econòmica sense precedents. Certament, jo tampoc no puc fer ostentació de cap comportament admirable, ja que en el meu exili daurat a Orient, envoltat de la meva família coreana i de totes les atencions de la meva dona, la meva sogra i les meves cunyades, em sento una mica (sense el mateix risc) exhibint el cinisme d’Ernst Jünger quan apurava una copa de cava en una terrassa d’un hotel de luxe de París just quan els avions alemanys es preparen per bombardejar la ciutat. Sí. De vegades, en ocasions com avui, fa ganes d’etzibar un: «ja us arreglareu!» i disposar-se a assaborir una suculenta cansalada (sangkyopsal) embolicada amb enciam i kimtxi.
També no és sobrer recordar que un poble estructurat com el coreà, la desena economia del planeta i una potència cultural, científica i tecnològica en un territori com els Països Catalans va haver d’esperar a que caiguessin dues bombes atòmiques sobre el seu ocupant per plantejar-se la independència i després encara va haver de patir una guerra civil enverinada per interessos geopolítics de primer ordre que van abocar al problema encara irresol de la partició. En la mesura que a Catalunya ningú no està en condicions de concebre aquests sacrificis ni està preparat per enfrontar-se a convulsions d’aquesta mena em sembla que puc afirmar que tenim la mesquinesa que ens mereixem.
París, 1 de juliol de 2010
Benvolguts Jaume i Hèctor,
Us diré que no crec que la posició jungeriana que recorda l’Hèctor, tot assaborint un impagable sangkyopsal elaborat per la sogra, estigui forçosament renyida amb la clarividència que permet llucar la situació política creada. Potser aquesta distància que no perd de vista el més important (l’aspra dolcesa i la frescor amb la qual rellisca el cava per la meva gola) és la que ens permetrà d’anar de dret a plantejar els objectius que s’hauria de fixar el moviment d’emancipació nacional català a partir d’ara.
No només res està perdut, sinó que ara ja és evident que l’aliança estratègica entre independentistes de tota mena i reformadors catalans de l’estat espanyol de tot ordre i condició està servida. Ara és evident que qualsevol projecte de transformació de la forma de l’estat espanyol només podrà advenir en el moment de negociar la secessió. La proposta de bastir un estat espanyol federal plurinacional només podrà venir (si és que ve) com a contra-proposta espanyola a la declaració unilateral d’independència catalana. Només en el procés de negociació de la secessió podria arribar una proposta d’aquest tipus. Això és el que ara ja saben tots els que veritablement volen transformar la forma de l’estat espanyol des de Catalunya i no volen seguir autoenganyant-se.
Per tant, ara el que ens cal és bastir la unitat de l’independentisme i el federalisme per forçar la convocatòria del referèndum o la declaració d’independència al Parlament (l’ordre precís dels esdeveniments me l’haureu d’acabar d’explicar els juristes). Crec que ja hem començat a veure trobades que fins fa poc eren impensables. ¿Algú podia preveure fa un any que en Josep Ramoneda –referent màxim de la intel·liguèntsia del PSC– es dignés a fer un acte en comú amb en Joan Puigcercós? Em sembla que torna a ser hora d’oblidar velles baralles i teixir nous vincles estratègics amb gent que fins fa dos dies ens miraven amb altivesa.
El missatge és clar: deixem ara de banda les diferències entre independentismes i la diferència entre reformistes catalans d’Espanya i independentistes catalans perquè ambdues coses només poden passar per la prèvia declaració de la sobirania catalana. Un cop haguem assolit aquesta sobirania, veurem si Espanya fa una contraproposta federal plurinacional. Si la fa, sotmetrem aquesta proposta a referèndum i veurem quina mena de sobirania prefereixen els catalans. Si no la fan, negociarem senzillament els termes de la secessió.
Ara toca, doncs, desactivar el camp de joc que hi havia fins ara i bastir ponts, escriure articles comuns, fer trobades entre independentistes de tot ordre i tots aquells federalistes que prefereixen córrer el risc de deixar de ser espanyols que seguir sent-ho en el marc de la Constitució del 78 i l’Estatut triplement retallat. Aquesta aliança implicarà la ruptura del PSC, la d’ICV i la de CiU, que es dividiran entre els que prefereixen seguir sent espanyols al preu que sigui i els que només acceptaran de seguir sent espanyols si Espanya respon a la declaració d’independència catalana amb una contraproposta federal plurinacional.
Salut i República!
FMJ.