La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
Pepe Gimeno, Botifarra
Xàtiva, 27 d’octubre de 2006
Estellés mira el capvespre a través de la finestra
a la seua caseta de la platja del Perelló. Ha estat tota la vesprada escrivint;
li tiba l?esquena i li couen els ulls. Pensa en Xàtiva una i altra vegada: Sant
Feliu, les teulades daurades vistes des del Bellveret, els àngels músics de l?hospital,
les cendres del socarrim borbònic. Està assegut a taula entre un desori de fulls amb
sonets per acabar que regalimen dolor i emoció. L’olor del bollit que ve de la cuina i la foscor que comença a apoderar-s’hi el conviden a deixar-ho córrer per hui. De sobte, però, un portentós presagi
il·lumina la cambra, sent un rampell d?excitació recorrent-li l?espinada i
escriu torrencialment uns versos bellíssims i enigmàtics: ?Seràs el rent que fa
pujar el pa, / seràs el solc i seràs la collita, / seràs la fe i la medalla
oculta, / seràs l?amor i la ferocitat?.
Aquest dissabte passat, al Gran Teatre de Xàtiva,
el verb d?Estellés es féu carn i habità entre nosaltres. Pep Gimeno, Botifarra,
acompanyat de Lola Tortosa i la seua rondalla, encarnà l?energia misteriosa i tel·lúrica
que va predir el poeta de Burjassot i, amb la seua interpretació pura i genuïna
del repertori tradicional valencià, aconseguí connectar les vuit-centes
persones que abarrotaven el teatre amb els arcans més pregons de la pròpia
identitat col·lectiva i rehabilità el sentit transcendent del concepte de
?música popular?, desvirtuat i devaluat per la cultura de masses. (continua)
amb una certa prevenció. M?havien arribat notícies de la parafernàlia que anava
a acompanyar l?espectacle ?escenografia de La Bicicleta Teatre,
actuació de dolçainers, intervenció de balladors, lectura de poemes…? i em
feia molta por que la figura de Pep, immensa i generosa, quedara dispersa entre
tant d?ornament accessori. Tanmateix, estava absolutament equivocat: la
naturalitat i desimboltura de Pep actua com una mena de trituradora que ho canalitza
tot cap al seu terreny: encara no han parit qui li puga disputar un centímetre
d?escenari. Botifarra ho omple tot amb el seu posat autèntic, la seua
espontaneïtat aclaparadora, la seua franca i accessible bonhomia. En tot cas,
l?escenografia i els altres elements addicionals no feren sinó engrandir el ressò
d?un concert inoblidable.
Comença Lola, l?extraordinària cantadora de la Torre, companya de Pep en el
cant des de fa més de vint-i-cinc anys. I comença amb un dels números més
aconseguits del disc, la ?Granaïna? de Montaverner. Ja la coneixíem en la bella
versió que en feia Benet Català amb la Rondalla de l?Agredolç, però en la versió de Lola
pren unes connotacions molt diferents. La de Benet és funcional, per ballar-la
ran de terra; la de Lola s?enfila solemne i màgica dibuixant una estela en el
temps i omplint-ho tot de melangia. Mentre, la rondalla sona serena i plena de
matisos, bescanviant el nervi atrotinat que tant admirem en les formacions
tradicionals per un aplom fonamentat en un tempo prodigiosament escandit i un
timbre càlid i net.
Segueixen tres temes lleugers ??Les jugadores de
burro?, ?Romanç de Sant Vicent? i l??Havanera dels Borratxos? que interpreta un
entusiasmat Feliu Ventura. Paqui Gil, la guitarrista de la rondalla, canta
entremig una cançó de bressol. L?espectacle avança dinàmic i el públic comença
a donar ja mostres evidents de rendició davant el descomunal talent
interpretatiu de Pepe i la seua tropa.
La ?Malaguenya? de Barxeta ?que enregistrà per a la Fonoteca de Materials la
tia Emilieta Seguí i de la qual Urbàlia Rurana en féu una colossal revisió
polifònica? i el ?Dotze i u? de Canals ?on s?afig a la rondalla Cristòbal Rentero?,
eleven el to de nou. Pep du una garbera d?anys cantant-les ?de fet ja les
enregistrà amb el grup Sarau el 1985!!? però sonen com si no li les haguérem
escoltat mai. La rondalla continua pletòrica amb uns frasejos que
s?imposen precisos i àgils i amb un
timbre que ens crea addicció. El ?Romanç de la Vall? ?cuplet enaltit per uns arranjaments molt
ben trobats?, ?L?u d?Aielo? i la ?Jota de Muro? preparen el terreny per a un
dels moments àlgids de la nit: ?L?havanera del Mareny?. Potser la coneixeu per
l?esplèndida versió que en fan La
Beniterrània. Jo no sabria quina preferir:
en qualsevol cas, és una de les cançons que més es beneficia de la musicalitat
popular que atresora la veu de Botifarra.
Hem arribat a l?intermedi. Es llig un emotiu text
de Toni Cucarella ??Hi ha veus que provenen de la terra, i que a la més
suau alenada s?alcen de la terra com una potent polseguera i revolen arreu…??
i una colla de dolçainers amenitzen l?espera amb una suite de cercaviles.
L?espectacle es reprén amb el ?Bolero Vell?, la
?Jota Vella? i el ?Bolero Adela Penadés? que ens recorden que ens trobem en
terra de balladors. Em ve al cap la imatge del tio Pasqual, que faltà ara fa
tres anys i m?emociona pensar que la seua feina ?sorda i constant? té aquí,
aquesta nit, uns fruits esplendorosos. La sempre misteriosa ?Petenera? m’interromp l?evocació.
Miriam, filla de Pep, puja a l?escenari per cantar
?Ai quin pare tinc? i el concert encara la recta final amb la ?Jota de Xàtiva?
?i la seua lletra renovada amb gràcia i saviesa popular per Feliu Ventura?, el
desficaciat ?Romanç de Sant Antoni?, la ?Nadala de Lloc Nou? ?la percussió de
Joansa Maravilla s?incorpora a la festa? i l??U de Moixent? on Lola torna a
detenir el temps amb els seus melismes majestuosos.
Inesperadament, retornen els dolçainers a
l?escenari i inicien les notes de ?La Muixeranga?, cauen quatre teles roges que
dibuixen la senyera i uns rapsodes reciten emfàticament tres sonets del Llibre de Xàtiva de Vicent Andrés
Estellés. No sé quin paper hauria fet aquest afegitó en altres circumstàncies,
però aquí, amb Botifarra i Lola en silenci al mig de l?escenari i la càrrega
d?emotivitat i devoció que arriba de la platea i l?amfiteatre, resulta
absolutament corprenedor. Sense solució de continuïtat, i mentre encara reboten
les darreres notes de la dolçaina per les parets de fusta del teatre, Pep es
marca un cant de batre: ?Tu dies que no em volies…?. El sentit que adquireix
tot plegat, els significats que aixequen com onades els versos d?Estellés ??Seràs confí on l?aurora comença / seràs forment,
escala il·luminada / Seràs l?ocell i seràs la bandera, / l?himne fecund del
retorn de la pàtria??, la sentor a terra que emana de l?escenari… tot conclou
en una explosió unànime de felicitat i plenitud: aplaudiments eufòrics, llàgrimes furtives i un sentiment ben endins,
diàfan com el so de la rondalla, que hi ha país i que té futur.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per la narració.
M’he emocionat com si hagués estat.
Gràcies Pep
Vaig tenir la sort de poder estar el divendres al concert de Pep a Xàtiva. També tinc la sort de ser amic de Pep i de Lola des de fa més de vint-i-cinc anys. Recorde que vaig conèixer a Pep al carrer Sant Josep de Xàtiva a les nits d’albades, jo anava per tocar la dolçaina, ell per a cantar. Després coincidirem uns extraordinaris anys al grup Sarau, on férem un munto d’amics d’eixos que es queden per a sempre i no deixen que els pas del temps i l’absència emborrone el lligam. Anys inoblidables que encara recordem quan ens retrobem. Per circumstàncies meues personals feia uns anys que no havíem coincidit a cap lloc, i per a mi, el concert del divendres va ser un gratificant descobriment ; el “amic cantaor” s’havia convertit en “un cantaor extraordinari” . La seua veu omplia de nou totes les meues esperances i les del meu país i arrastrava cap a endins i cap a fora, com una feroç ona en un penya-segat, els meus sentiments. Amb Lola també em va ocórrer semblant però en ella ja ho havia experimentant en nombroses ocasions en Sarau o en tantes nits d’albades que hem fet junts. El divendres Lola va estar esplèndida, només començar a cantar “ la Granadina” ja ens ho va deixar clar a tots. Amb el temps, com el bon vi, sap cada vegada millor.
Sols tinc que dir als dos GRÁÇIES per tot els que ens feu sentir i tot el que aporteu a la cultura d’aquest paísmai invisible. Espere que ens trobem mes sovint per poder abraçar-nos i estic segur que continueu recollint èxits com aquest.
Un amic.
Pasqual Adrià
M’hagués agradat anar a veure Pep, però no sempre es pot tornar a casa (sobretot amb tanta aigua entre mig). De moment escoltaré el disc, tot esperant que Pep presumisca de veu per terres mallorquines.
Molt bona la crítica. Un gust llegir-te.
M’ha encantat el teu article, transmets molt bé l’emoció del moment i expliques molt bé com és i com canta Pep.
Jo el conec de fa vint anys quan va començar a vindre al meu poble a cantar albaes i des de que vaig tenir la cinta (sí, era una cinta de cassette) de Sarau que em vaig enganxar a aquest home i a la seua manera d’interpretar les cançons populars de les nostres comarques. I és que Pep és únic, amb les cançons però també amb la seua manera de ser, les xerrades que fa, …
Continua cantant-nos cançons Pep "Botifarra"
(i a tu, frechina, he descobert aquesta nit el teu bloc i
m’encanta, gràcies per tots aquests articles tan interessants sobre la nostra música tan poc difosa)