Xavier Baró, Allau d’estrelles solitàries

La Llàntia, 2014, LLA002-14

 

Cal tenir una sensibilitat afinadíssima i un talent artístic desparionat per traduir la tremenda fallida del sistema econòmic i la seua acarnissada revenja sobre els sectors socials més vulnerables, en una cançó amb l’estatura poètica i moral d’“Allau d’estrelles solitàries”, possiblement una de les obres cimeres d’un autor que ha estampat la seua signatura en algunes de les pàgines més commovedores de la història recent de la cançó en català: “Temps de destrals”, “Als aiguamolls de la claror amarga”, “Una història del Montsec”, “A la terra de l’antiga alegria”… Paraules majors, sens dubte.

“Allau d’estrelles solitàries”, amb el tempo adolorit i la seua bellesa tremolosa, obri un petit cofre del tresor que conté unes quantes joies més: una musicació d’un poema de Joan Salvat Papasseit —“Sense el ressó del dring”— que diríeu escrit expressament per al disc; un romanç que insisteix en l’argument inicial a partir d’una història de desnonament —“Daus negres”—; una versió del Bob Dylan de Basement Tapes suplantat per Baró per interpretar-la en primera persona —“El jove joglar” (“Minstrel boy”)—; una cançó que podria haver estat extreta d’un cançoner popular —“Les noies treballadores”—; i una antiga i malauradament vigent proclama pacifista —“El nen d’Hiroshima”, adaptació al català feta per Ramon Casajoana d’un poema de Nazim Hikmet que fa molts anys musicà Pete Seeger (“I Come and Stand at Every Door”). Sis peces que giravolten entorn del desempar, la desigualtat i la injustícia i que demostren que es poden escriure cançons amb un fort contingut social sense caure en obvietats ni perdre alè poètic. D’això darrer ací en trobareu a mans plenes.

Caramella 32

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*