Xavier Baró amb l’Art de Trova, La Ruta dels Genets

Quadrant Records-Barnasants, 2013, Q00017CG

 

Per què no ho diu ningú? Per què no s’obriren els noticiaris amb l’avinentesa de la publicació d’aquest disc, si l’impacte en la vida de qui l’escolte tindrà un efecte infinitament major que el de les vel·leïtats en la cotització borsària? Per què Xavier Baró, autor d’algunes de les cançons més punyents, lúcides i belles escrites mai a aquest país, és, encara avui, un músic només a l’abast d’iniciats? O dit a la seua manera: “Què fem aquí, oh cor meu? En aquest bosc ple de destrals?”

Amb aquests darrers versos, trasbalsadors i visionaris, comença La Ruta dels Genets, l’enregistrament en directe amb què el trobador d’Almacelles —extirpeu, per favor, tota retòrica de l’apel·latiu— fa un repàs per la seua obra darrera, des del punt d’inflexió iniciàtic que suposà La cançó de l’udol (Discmedi, 1998) fins la joiosa epifania representada per La màgica olivera (KhlämØr records, 2011), modificant sensiblement el tractament instrumental d’algunes de les cançons i alterant-ne lleument els textos.

La gravació tingué lloc durant dos concerts a Lleida i Barcelona en el marc del festival Barnasants i Xavier Baró s’acompanyà de l’Art de Troba: l’orgue de ressonàncies litúrgiques de Víctor Verdú i les guitarres, expertes i còmplices, de Txabi Abrego i Ramon Godes, immillorables escuders de l’explorador de camins aspres que, amb l’assistència ocasional d’Heura Gaya, Krregades de Romanços i Els Laietans, hi contribuïren generosament al caràcter de revelació que adoptà el concert. Escolteu sinó les fuetades elèctriques que irrompen enmig de “Temps de destrals”; el progressiu deteriori harmònic que desemboca en torbadores dissonàncies durant el final d’“A la plaça fan ballades”; la psicodèlia florida i translúcida que li atorga un sentit ple a “A la terra de l’antiga alegria”; la desconcertant emotivitat que inspira la tornada de “La caiguda de Lleida”; la taxativa i esmolada disposició amb què administren la clarividència de “Miro amb els meus ulls”; la seua habilitat per enterbolir la melodia quasi pop de “Cap de creus”…

Escoltar aquest repertori així, d’una tirada, obliga a redimensionar encara més a l’alça la figura de Baró. Allunyeu-vos d’ell, però, si busqueu en la música un placebo evasiu o un entreteniment banal. Aquest disc no us va a donar bon rotllo: us pot partir l’ànima. Per què no ho diu ningú? Potser perquè burxa tant en la ferida que ens ho volem quedar en secret per sempre.

Caramella 29

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *