Mox, Palifonies

Autoedició, 2013

Ho fan tan fàcil que sembla mentida que no ho haja fet ningú abans. Ells en diuen música amb estil i es tracta de fusionar en un sol concepte indie-rock i cançó tradicional, incloent en la formació una base rítmica rockera, un dolçainer i una veu procedent de cada àmbit: Vicent Redolat de la facció elèctrica i Toni Rojas del cant d’estil.

La proposta vacil·la encara entre tres camins no necessàriament excloents: el folk-rock àcid i contundent que esbossaren La Coixinera i Escandall amb Titani —“Instro”, no debades comparteixen la dolçaina de Josep Sebastià—, l’himne col·lectiu d’aires populars que ha donat fama a grups com Mago de Oz —“Si vols menjar meló, menja meló”—, i la via expedita que se’ls obri quan apliquen als patrons tradicionals valencians una metodologia semblant a la que Los Planetas de La leyenda del espacio empraren per al flamenc: la creació d’una identitat pròpia en integrar els referents melòdics i rítmics autòctons amb els rudiments lingüístics universals del rock. El resultat de tal integració és, en el seu cas, d’una eficàcia espaterrant: L’“Albà anti reivindicativa” és una perla antològica de pop estrictament valencià; la “Riberenca” miraria fit a fit la peça més aconseguida de Los Planetas; el “Carrer Palau (l’1 i el 2)” es desplega parsimoniosa amb trets de folk progressiu i una emotivitat tibada i persistent; els “Garrotins impossibles”, entrarien directament a liderar la nostra efeeme musical, si aquesta no fos igualment impossible; i “Per a les ocasions (Marineries)” és una fuetada rockera capaç de reanimar un mort.

Un disc important perquè aconsegueix el més difícil: que el mèrit no estiga en la idea, sinó en el seu resultat.

Caramella 30

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *