La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

22 de desembre de 2014
0 comentaris

Entrevista a Vilaweb

Autor/s: Martí Crespo

El desembre és, a Barcelona, el mes de la glosa: durant tres setmanes, les tradicions de la cançó improvisada als Països Catalans i Euskal Herria s’han pogut escoltar en uns quants espais de la ciutat, on s’han fet cantades, exposicions, projeccions de documentaris… Però, de vers improvisat, n’hi ha una mica per tot el món, com demostra el llibre Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània, de l’expert Josep Vicent Frechina, que es presenta demà a l’Espai Mallorca.

Com hi va arribar, un professor de física, a la cançó improvisada?

—Des de ben jove he dut una doble vida: la docent, com a professor de física, i la ‘civil’, formant part de moltes associacions i fundant publicacions o col·laborant-hi, sempre en l’àmbit de la cultura i, especialment, de la cultura popular. Per això em resulta difícil de fixar un moment d’arribada a la cançó improvisada. M’interessa des de fa vora trenta anys, quan vaig començar a conèixer el món de les albades i el cant d’estil valencià. Després vaig descobrir que es tractava d’una expressió cultural molt estesa: vaig conèixer els glosadors mallorquins i menorquins, els ‘troveros’ murcians, els cantadors de jotes de les comarques de l’Ebre i vaig començar a fer connexions.

Què us n’atrau més?

—Me n’atrau la combinació d’expressió artística i d’eficàcia comunicativa que implica. Això li confereix una grandíssima capacitat per a emocionar perquè es barreja l’admiració per la creació i l’execució, l’impacte que puga tenir el sentit dels versos improvisats i allò que l’estudiós del bertsolarisme basc Joxerra Garzia anomenava ‘emoció contextual’: l’emoció que es viu en col·lectius ben cohesionats i amb valors intensament compartits quan en el context d’un ritual se subratlla algun d’aquests valors. Això ho pot comprovar qualsevol que assistesca a una nit d’albades: com en un moment inesperat l’enginy del versador, en anomenar una persona o comentar un fet recent, pot generar una emotivitat descomunal.

És gaire llarga, la tradició de la improvisació al nostre país?

—I tant que ho és! Des del mateix temps que es conforma el país i la nostra cultura, tal com la coneixem, hi ha indicis de cançó improvisada. I això que la seua història a casa nostra fins ara no ha merescut un estudi sistemàtic i en profunditat. Però per poc que busques una mica, en trobes documentació abundant. Al meu llibre documente, per exemple, les cançons de pandero en una data tan reculada com el 1507, encara que de les altres formes concretes de cançó improvisada que ens han arribat no en posseïm una documentació tan antiga. Tot i això, sembla evident que al segle XVIII totes es troben ja ben desenvolupades i, per al cas de Mallorca i Menorca, sabem fins i tot el nom d’alguns glosadors, com ara Tia de sa Real i Mestre Vivó.

I quina vitalitat té actualment?

—La cançó improvisada en els rituals tradicionals es conserva al País Valencià amb les nits d’albades i guitarrades, en alguns indrets de Catalunya on encara es canten les corrandes de caramelles i les patacades (a Cadaqués, per la festa de Sant Sebastià), a les comarques de l’Ebre on queden alguns enversadors (poquíssims, la veritat) i a Mallorca i Menorca on es continuen celebrant glosats de manera regular. Tanmateix, sobre aquest estrat tradicional s’ha superposat els darrers temps un estrat modern que és el que hi ha donat ara més dinamisme i incidència social. Aquest estrat modern és format per gent jove que, majoritàriament des de l’àmbit associatiu, contribueix notablement a difondre i repopularitzar la cançó improvisada. La feina feta per l’associació Cor de Carxofa, per exemple, ha estat impagable.

Fa l’efecte que la glosa als Països Catalans s’hagi mantingut com un conjunt de tradicions amb dinàmiques separades (jota, albades, garrotins, glosa a les Illes…) i que tot just ara començaria a haver-hi punts de confluència? En teniu aquesta percepció?

—Hi estic d’acord: però és a causa d’això que et comentava ara mateix. És l’estrat modern, que propicia aquests punts de confluència. La limitada mobilitat de la societat tradicional, en comparació amb la nostra, circumscrivia les tradicions de manera molt local i només els fluxos comercials i migratoris feien possible una certa permeabilitat. Ara, en un món absolutament connectat, és més fàcil que es produesquen aquesta mena de confluències, fins el punt d’aparèixer allò que Marcel Casellas ha anomenat el ‘transglosador’: l’improvisador sense gènere poètic ni musical i sense geografia associada, el tot terreny capaç d’improvisar utilitzant qualsevol estil que vinga de gust, siga per garrotín, per nyacres, per glosa menorquina o per cançó de pandero.

El vostre interès va més enllà de la glosa dels Països Catalans: amb ‘Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània’, de fet, eixampleu l’interès molt més enllà de les nostres fronteres. Sembla que la cançó improvisada és quasi universal, oi?

—Completament universal: les expressions culturals sorgides de la cultura popular obeeixen normalment a una necessitat comunicativa que sol ser bastant semblant en territoris molt diversos. Res no és capriciós ni banal en la cultura tradicional: normalment tot sol tenir relació amb necessitats elementals de supervivència individual o col·lectiva. Supervivència física, però també cultural. Per això trobem art rupestre pertot arreu, o instruments musicals o, com és el cas, poesia oral improvisada. Ara que hem començat a conèixer-la, ens aclapara la seua implantació i la seua difusió a tot el món.

El bertsolarisme basc ha arribat a un nivell de professionalitat molt alt. A casa nostra, en canvi, la glosa es desenvolupa encara a una escala bàsicament ‘amateur’. Hauria d’evolucionar cap a la professionalització?

—Sí que hi ha un cert nivell de professionalització que creix a poc a poc, a mesura que la cançó improvisada recobra una certa popularitat. És cert que resulta difícil encara que algú puga dedicar-s’hi exclusivament, com fan els bertsolaris bascos més coneguts, però m’imagine que ja hi ha algun glosador que ho fa. En qualsevol expressió cultural conviuen els nivells professionals i populars i això, malgrat els conflictes que esporàdicament puguen aparèixer, és una tendència difícilment governable. Si sorgeix l’oportunitat, hi haurà qui es professionalitzarà. Seria un bon senyal, al capdavall.

I, finalment: canteu?

—Com deia aquell, només en la intimitat.

 

Publicada originalment a Vilaweb, 18-12-2014

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!