Pensar en vers als Països Catalans

Dèiem en l’article anterior que la cançó improvisada viu pertot arreu una certa revifada. Als Països Catalans, la revifada ha estat deguda, sobretot, a l’acció dinamitzadora de l’associacionisme cultural que ha ajudat a difondre les tradicions amb més vitalitat –el glosat mallorquí i menorquí, el cant valencià, les jotes improvisades de les comarques de l’Ebre, les patacades de Cadaqués–, n’ha reanimades algunes que es trobaven en estat bastant crític –els garrotins de Lleida, les corrandes del Principat– i n’ha exhumades algunes altres de desaparegudes ja fa anys –les cançons de pandero catalanes i les nyacres de l’Empordà.

A Menorca, per exemple, resulta decisiva la fundació el 1999 de Soca Mots, l’associació que, amb Miquel Ametller, ha aplegat tots els glosadors en actiu de l’illa i ha capitalitzat totes les iniciatives de promoció i d’ensenyament del bellíssim glosat menorquí.

A Mallorca, qui en va assumir inicialment el protagonisme fou l’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga de Manacor que, amb l’impuls de Felip Munar i Mateu Llodrà, va organitzar les Mostres Autonòmiques de Glosat i va donar pas a la fundació de l’Associació de Glosadors de Mallorca el 2008. La irrupció de la figura de Mateu Matas ‘Xurí’, jove glosador de gran talent, ha facilitat enormement la feina.

Al País Valencià hi hagué un abans i un després de la publicació de les primeres obres de Carles Pitarch (1997) sobre el cant valencià i, sobretot, l’edició per part de la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana, de l’Antologia del Cant Valencià d’Estil (1915-1996) (1997). També hi han tingut un paper destacat les escoles de cant de Godella –on Josep Aparicio ‘Apa’ imparteix el seu mestratge– i de la Universitat Popular de València –durant molts anys amb Victòria Sousa ‘Victorieta’ al capdavant– i els festivals que programen habitualment cant d’estil i ‘albaes’ com les Trobades de Música de la Mediterrània, el Festacarrerd’Ondara i el Cant al Ras de Massalfassar.

I a Catalunya la clau que va obrir el pany, la va proporcionar el folk que, des del festival Tradicionàrius de Barcelona, ha escampat la influència per tot el territori: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, la carismàtica formació tortosina, han popularitzat les jotes de l’Ebre i, alhora, alguns dels intèrprets més emblemàtics, com ara lo Canalero i lo Teixidor; les trobades de cantadors que es van començar a fer en uns quants indrets –la de Sobremunt, per exemple, dins el cicle Solc que té lloc al Lluçanès– han acollit alguns corrandistes com en Carolino de Folgueroles; el mateix Tradicionàrius ha esperonat les trobades de cançó improvisada que, amb la denominació germana Corrandàrius, anima Francesc Tomàs ‘Panxito’; i algunes formacions i intèrprets han incorporat la cançó improvisada en formats moderns i trencadors comMarcel CasellasDe CalaixPomada i la seua encarnació especialitzada Ensaladilla So Insistent. Ha acabat de reblar el clau l’organització de laTrobada de Cantadors d’Espolla i l’acció proselitista de l’associació Cor de Carxofa, incansable catalitzador d’iniciatives diverses –fanzines, trobades, campionats, lligues de transglosadors, manuals de glosa i, darrerament, l’Escola d’Estiu de Glosa— per a difondre i dinamitzar la presència de la cançó improvisada en tots els àmbits de la societat.

Fruit de tots aquests processos que, com hem dit, es van engegar independentment, però que ben aviat es van començar a entrecreuar i retroalimentar, la cançó improvisada ha assolit la massa crítica necessària per a començar a traspassar els cercles d’artistes i afeccionats estrictes i colonitzar terrenys fins aleshores impensables.

Arribats a aquest moment, conviuen en l’àmbit de la cançó improvisada catalana tres nivells d’acció interrelacionats. El primer és el que manté, adaptades a les circumstàncies actuals, les funcionalitats bàsiques de la improvisació. Cantadors de jotes que continuen acudint a banquets de noces i bateigs per a afalagar els protagonistes; nits de ‘albaes’ i ‘guitarraes’ que ronden els carrers del poble o la ciutat per a cantar a les festeres, els majorals o les falleres; corrandistes que improvisen durant el cant de les caramelles de Pasqua; patacades que es canten durant la festa de Sant Sebastià a Cadaqués; combats de glosadors a la plaça del poble per festa major.

El segon és el que converteix la cançó improvisada en una manifestació cultural digna d’ésser ensenyada a l’escola, divulgada per tots els mitjans a l’abast i exhibida dalt d’un escenari. Trobades, festivals, cursos, tallers, unitats didàctiques, etc., s’escampen com una taca d’oli pel territori. I publicacions com el ‘Manual d’iniciació a la glosa‘ (2008) de Cor de Carxofa, els llibres de Felip Munar ‘Manual del bon glosador‘ (2001) i ‘Jo vull esser glosador‘ (2008), i la iniciativa Corrandescola, impulsada per Albert Casals, apuntalen amb fermesa aquest segon nivell.

Finalment, el tercer nivell correspon a allò que se n’ha dit glosat participatiu i que té d’epicentre principal l’activitat desenvolupada per l’associació Cor de Carxofa. En aquesta manera d’entendre la cançó improvisada preval el vessant lúdic, la celebració oberta i col·lectiva que es desenvolupa sobre nous rituals, amb la part musical dissociada del text i convertida en un element accessori i bescanviable: l’improvisador esdevé així un transglosador –‘glosador sense gènere ni geografia exclusiva’, segons la definició de Marcel Casellas– capaç d’interpretar garrotins de Lleida, gloses menorquines i nyacres de l’Empordà que es transformen en vehicles expressius desterritorialitzats.

Els transvasaments entre tots tres nivells i el reforçament mutu ha aconseguit que la cançó improvisada haja aconseguit de recuperar una certa presència social i haja protagonitzat recentment algunes anècdotes amb un important ressò popular. Potser la més celebrada ha estat el fenomen del garrotweet, que va començar el 22 de gener de 2011 quan la xarxa social Twitter es va inundar de piulades amb aquesta etiqueta per incitació d’Oriol Guinart ‘Uru’: ‘Perquè els folkis 2.0 / no quedin en entredit / provoco el noi del Pandero / i inauguro el #garrotweet.’ Es tractava, efectivament, de jugar amb la doble restricció del màxim de cent quaranta caràcters per piulada que imposa Twitter i els quatre versos heptasíl·labs de la cobla tradicional –aquí vinculada al garrotín. El fet més significatiu de l’anècdota, amb tot, no va ésser l’abundància de piulades, que encara dura, sinó l’estranya eufòria que desprenien els participants i els redactors dels nombrosos mitjans de comunicació que se’n van fer ressò. Una eufòria que provenia del sentiment de conciliació suscitat per un joc tan inofensiu i banal com el descrit, entre una tradició ben arrelada i una de les formes de comunicació més rabiosament contemporànies.

És precisament aquesta conciliació de tradició i modernitat el fonament on se sustenta la bona salut que exhibeix la cançó improvisada avui al nostre país.

 

Publicat originalment a Vilaweb, 12-11-2014

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*