La improvisació de poesia oral al món

L’art d’improvisar versos és una expressió cultural que es troba difosa, d’una manera o una altra, a tots els continents: des dels duels poètics dels inuits de l’Àrtic als payadores de la Pampa argentina, passant pels m’ghani del desert del Sàhara i els poetes que han fet de l’aytis un símbol identitari del Kazakhstan. La distribució del fenomen no és, ni de bon tros, homogènia, però és rar el territori on no resten evidències de la seua implantació, amb una incidència especial en tot l’àmbit hispànic i els països riberencs de la Mediterrània.

Les raons d’aquesta extensa difusió, cal cercar-les en les diverses i importants funcionalitats que reservava l’engranatge social de les societats tradicionals a la poesia oral improvisada: entretenir, educar, celebrar i transmetre els valors col·lectius, censurar els comportaments que podien posar en crisi o en perill aquests valors i, quan convenia, exercir el paper de vàlvula d’escapament per a resoldre conflictes, qüestionar valors que podien haver quedat obsolets o sotmetre a proves d’estrès els límits de la tolerància.

En una societat on la majoria de la població només tenia accés a la informació i la cultura per la via de l’oralitat, l’improvisador assumia així un poder considerable perquèe s’erigia en portaveu col·lectiu oficiós. El fet que s’hi expressés en vers i cantant es justificava per la seua mateixa funcionalitat: les formes artístiques li proporcionaven distanciament i credibilitat i facilitaven, si es donava el cas, la memorització i transmissió de les cobles més afortunades; i el marc ritual en el qual la seua performance tenia lloc legitimava el contingut dels seus versos i li conferia una insòlita llibertat d’expressió.

Ara, quan semblava que les darreres embranzides modernitzadores acabarien emportant-se totes aquestes pràctiques culturals, la poesia oral improvisada no sols no ha desaparegut, sinó que viu pertot arreu una revifalla considerable: recolzada en la seua importantíssima força lúdica i comunicativa, ha aconseguit de reinventar-se per trobar el seu encaix en la societat contemporània.

Per als seus nous usuaris, la cançó improvisada no és un element cultural procedent d’un passat transcendit que cal reproduir puntualment per ésser mostrat en públic –com ocorreria en un espectacle folklòric–, ni tampoc modernitzar-lo i adaptar-lo a les noves sensibilitats estètiques –com veuríem en un concert de música folk. La cançó improvisada es percep com un instrument de comunicació vigent, vàlid i valuós, que es recicla del passat per protagonitzar nous rituals amb noves funcions i atorgar un rol notablement diferent als improvisadors.

L’improvisador ja no és portaveu de cap grup humà, sinó que s’expressa des de la seua individualitat, i és justament aquesta individualitat un dels seus principals actius artístics. Per contra, la cançó improvisada ha assumit unes altres funcions que li eren desconegudes en el món tradicional, especialment quant al seu nou vessant patrimonial i identitari.

Tres són les forces motrius que, en aquest sentit, governen la revitalització de la cançó improvisada actualment: la necessitat d’articular identitats col·lectives localitzades per a conjurar la incertesa que produeix un món global i canviant on imperen, cada dia amb més força, l’homogeneïtzació dels referents culturals i la deshumanització de les relacions socials pròpies del capitalisme avançat; la importància dels espais de sociabilitat alternativa que propicien interaccions més properes, genuïnes i dotades de sentit; i la força comunicativa inherent de la mateixa cançó improvisada que continua permetent de vehicular lúdicament els desencants, neguits i esperances d’uns sectors socials concrets. Quantes vetllades de cançó improvisada a casa nostra no acaben essent, explícitament o implícita, un ritual de celebració ideològica?

El ressorgiment de la cançó improvisada s’ha desplegat sobre dinàmiques locals i internacionals entrecreuades i ha seguit seqüències bastant similars en la major part de territoris: primerament, el redescobriment de la tradició viva o extingida; a continuació, el començament d’un procés de patrimonialització conduït per la societat civil i que acaba, en la majoria de casos, institucionalitzant-se; i, finalment, la projecció d’iniciatives de foment i difusió en forma de publicacions discogràfiques, congressos científics i festivals i campionats.

Aquestes operacions s’han realitzat de vegades davall el patrocini dels mateixos improvisadors –com ha ocorregut a Mallorca i Menorca– amb l’assistència d’entitats culturals i persones amb una alta capacitat de dinamització, i han tingut en el format de festival el recurs promocional amb més implantació: des de les Mostres Autonòmiques de Glosat (1999) impulsades per l’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga de Manacor –veritable punt d’inflexió en la percepció de la cançó improvisada als Països Catalans– al Primer Festival de Cançó Popular maltesa de Floriana (1998) –que ha trobat la seua continuació en l’actual Għanafest–, passant per l’Incontro de Poesia Estemporanea de Ribolla a la Maremma Toscana (1993), el festival Trovalia de Múrcia (2004), el Festival Internacional de Cante de Poetas de Villanueva de Tapia a Màlaga (2001), la Trobada de Cantadors d’Espolla (2004), laTrobada de Glosa i Vers Improvisat de Menorca (2004) i el pionerFestival de Música Tradicional de la Alpujarra (1982).

Simultàniament a aquesta proliferació d’iniciatives –i alhora causa i conseqüència– es produeix una progressiva internacionalització del fenomen que en visibilitza la universalitat i permet la interacció entre improvisadors procedents de tradicions culturals aparentment molt llunyanes, però que exhibeixen algunes coincidències ben impactants.

El procés és intens i fulgurant i el protagonitza en bona part el moviment iberoamericà al voltant de la dècima improvisada: des que el 1992 es va fer el primer simposi sobre el tema a la Universitat de Las Palmas, no han deixat de succeir-se’n congressos, simposis i festivals internacionals, s’han publicat els volums d’actes de molts d’aquests que han donat a conéixer tradicions fins aleshores desconegudes en l’àmbit acadèmic; s’han fundat l’Asociación Iberoamericana de la Décima y el Verso Improvisado (AIDIVI, 1995) –organitzadora de l’encontre-festival itinerant homònim– i l’Associació Europea de Poesia Improvisada (AREPO, 2000); i, en fi, la cançó improvisada ha començat a formar part de les agendes d’investigadors universitaris, promotors culturals i públic divers.

Afortunadament, a més, la maquinària no s’atura: enguany mateix el gran repentista cubà Alexis Díaz-Pimienta ha publicat l’esperadíssima tercera edició –ampliada i revisada– de la seua ‘Teoría de la Improvisación Poética‘, un volum de vora mil pàgines esdevingut referent ineludible en els estudis d’aquesta forma atàvica d’expressió i de comunicació que conserva intacta, encara avui, l’antiga capacitat de sorprendre’ns i fascinar-nos.

 

Publicat originalment a Vilaweb, 11-12-2014.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *