Amb la bertsolari Maialen Lujanbio a Vilamarxant

Des del primer visionat, les imatges que trobe més impactants de la pel·lícula Bertsolari no són els bellíssims episodis de poesia visual amb què Asier Altuna imagina el procés mental de la improvisació, sinó les que documenten la reacció del públic al triomf de Maialen Lujanbio en l’edició 2009 de la Txapelketa Nagusia, el torneig quadriennal de bertsolaris que reunia vora quinze mil persones al Barakaldo Arena.

L’emoció es desferma, els ulls vessen de llàgrimes, la gent s’abraça trasbalsada.

I no era per menys: el triomf de Maialen comportava una triple felicitat. Primerament, perquè patentitzava l’emergència d’una nova generació, plena de força i talent, que garantia la projecció del bertsolarisme si més no per unes quantes dècades més: desplaçar del seu tron el gran Andoni Egaña —guanyador de les quatre edicions anteriors— era una empresa amb pocs visos d’èxit fins la joiosa maduració de la colla de joves que Maialen encapçalava. En segon lloc, per la victòria d’una dona, símbol d’una nova etapa en el bertsolarisme amb les diferències de gènere finalment superades. I, finalment, pel que significava Maialen per ella mateixa, més enllà de la seua condició de jove i de dona: una forma personalíssima d’entendre el bertso, amarada de lirisme i sensibilitat, que espremia per la via de la bellesa l’abrupta sintaxi de la poesia oral basca.

Tornar a veure la pel·lícula, ara colze amb colze amb la mateixa Maialen, fou una experiència altament gratificant. I, més encara, compartir amb ella el col·loqui posterior.

foto 2

Maialen havia vingut a València per participar en la Nit d’Escola Valenciana on enguany la cançó improvisada anava a tindre un protagonisme especial: ella mateixa, al costat de Mateu Xurí, Laia Pedrol, Carles Belda, Josemi Sánchez, Josep Aparici Apa i Trini Carballo, fou l’encarregada de glossar/glosar els guardons i d’amenitzar la vetllada posterior al sopar.

Aprofitant la seua presència a terres valencianes, Escola Valenciana programà a la seu de la Coordinadora pel Valencià del Camp de Túria a Vilamarxant, la projecció de Bertsolari i un col·loqui sobre la pel·lícula on també vaig tindre la sort de que em convidaren a participar.

Allà, acompanyats de Voro Golfe que féu de conductor de l’acte, vàrem comentar la situació del bertsolarisme a Euskal Herria i la de la cançó improvisada a casa nostra, amb tantes semblances i diferències —especialment, en aquest darrer cas, pel que fa a les dimensions del moviment i al seu prestigi social.

foto 4

La vesprada acabà amb Maialen improvisant versos sobre tot plegat i regalant-nos una altra vegada la fascinació del seu cant: una dicció pausada, com agafant delicadament cada síl·laba amb la punteta dels dits i dipositant-la amb molta cura en la palma de la mà, assegurant la perfecció de la prosòdia i l’encaix fonètic de cada idea; una arquitectura poètica robusta, que vincula les imatges sense necessitat de connectors gramaticals; una expressivitat que pren forma de carícia i reclama tota l’atenció sense escarafalls; i la consegüent rendició sense pal·liatius de qui l’escolta captivat. A Vilamarxant fórem nosaltres els afortunats.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*