La caseta del plater

Enza Pagliara, Bona Crianza, Anima Mundi, 2012, 25

Ja fa temps que el Salento se’ns ha descobert com el gran pou sense fons de les músiques italianes de tradició oral. Tanmateix, la incontenible producció discogràfica que el neotarantisme i el fenomen de la pizzica han suscitat, fa de vegades necessari destriar conscienciosament el gra de la palla —la substància expressiva de la pura retòrica impostada en forma d’esvalotament instrumental.

Per fortuna, el tercer disc en solitari de la cantant salentina, habitual de l’Orchestra Notte della Taranta, se’ns presenta reblert de gra fins al caramull. Amb un repertori dinàmic i magníficament escollit que alterna llocs comuns i recòndits, les seues principals virtuts són, d’una banda, la ja coneguda prestància vocal de l’autora que defuig tot efectisme per aprofitar al màxim l’estupenda maduresa de la seua expressió; de l’altra, el pes de la instrumentació amb l’omnipresent acordió d’Antongiulio Galeandra —director musical de l’enregistrament—, la mandola de Gianluca Longo, el violoncel de Redi Hasa i una apel·lació insistent a l’univers sonor de les bandes de música que dota tot el disc d’un encantador aire de celebració popular de carrer; i, finalment, el tractament inesperat que s’hi dóna a algunes cançons i que converteix l’audició en un viatge ple de revolts i canvis de paisatge: la popular balada “Le tre sorelle”, per exemple, és interpretada amb la música d’un vals que convoca amb la seua estranya melangia festiva tota la imatgeria del neorealisme italià; la “Pizzica di San Marzano”, després de la fogositat reglamentària, desemboca en una petita turmenta d’especulació instrumental més pròxima als codis de la improvisació contemporània que a les habituals acrobàcies rítmiques associades al gènere; un dels clàssics del repertori salentí, “Kali Nifta”, es canta a dues veus amb Claudio Cavallo Gianotti —l’històric líder dels Mascarimirì— per transformar-lo en una adolorida marxa processional; “‘O andramu pai (Klama)” irromp sobtadament amb una mena d’utillatge rítmic electrònic que primer desconcerta i després t’engul; i així successivament. Arribats a aquest punt ja no estranya que les cançons signades per la formació —“Bona criança”, “Sagne e cozze”, “Pizzica macaria”— tinguen més regust tradicional que algunes de les “autèntiques”; que el que sona més modern siga el més antic i que les peces exhumades de vells cançoners respiren amb un insultant batec, pletòric de força i de vida.

Caramella 30

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!