Vinicio Capposela, Rebetiko Gymnastas (La Mediterrània Invisible, 18)

Vinicio Capposela, Rebetiko Gymnastas, La Cùpa/Warner Music, 2012, 8030482001143

Condicionat segurament encara per la indumentària piratesca que lluïa en la portada del seu anterior treball —el monumental Marinai, profeti e balene (La Cùpa/Warner Music, 2011)—, Vinicio Capossela ha oblidat mencionar en els crèdits la seua apropiació d’una de les peces més icòniques del gran Markos Vamvakaris: “Frangosyriani”, que fa un grapat d’anys va reconvertir en “Contratto per Karelias” per incloure-la en un dels seus treballs més inspirats, Canzoni a manovella (CGD East West/Warner Music, 2000) —on sí que s’acreditava degudament. Aquella va ser la primera aproximació de Capossela a la “rebel·lia sense revolució” que Vamvakaris i el rebétiko representaven; després vindrien altres picadetes d’ull més o menys explícites, la “Morna (rebetika)” recollida a l’EP La nave sta arribando (La Reppublica, 2011) i, finalment, aquest monogràfic tan gustós i original.

Capossela el planteja com la continuació natural de MarinaiSi aquella era una obra de mar obert, aquesta fa ostentació de la seua naturalesa decididament portuària: un disc de fum i taverna que pren l’estètica sonora del rebétiko en clau d’homenatge a una Grècia en plena convulsió i ensorrada pels sotracs del sistema.

L’originalitat de la proposta, allò que la converteix en tan personal i inaudita, rau en el fet que, en comptes de versionar un grapat de clàssics del gènere, l’autor es metamorfosa ell mateix en rebete i fa passar pel tamís expressiu del rebétiko algunes peces lúcidament escollides del seu ja abundant repertori —quatre de Canzoni a manovella (2000), dos d’Il Ballo de San Vito (1996),  una de Camera a sud (1994) i altra d’All’una e trentacinque (1990)— al costat d’algun tema inèdit, una ortodoxa represa del popular rebétiko “Misirlou”, i un pomell d’insospitades versions: “Los ejes de mi carreta” d’Atahualpa Yupanqui —ací “Abbandonato”—; la “Canción de las simples coses”, que popularitzaren Mercedes Sosa o Chavela Vargas i que ell interpreta traduïda a l’italià; i “Utrennyaya Gimnastika” del —en un altre temps— reconegut cantautor rus Vladímir Vissotski.

Aquesta estranya i reeixida operació rebetitzant, escapa llargament dels perills de la boutade per la sòlida intuïció musical que una vegada més hi exhibeix Capossela i pel brillantíssim acompliment de l’orquestra que l’acompanya encapçalada, com qui no vol la cosa, pel mestre del bouzouki Manolis Pappos —i on trobem, a més, Vassilis Massalas amb el baglama i Dinos Xatziiordanou amb l’acordió.

Sorprenentment —o no— el que més llueix al disc són les seues cançons: les delicioses revisions de temes com “Signora luna” o “Con una rosa”, paradigmes de l’irresistible to cabareter d’un intèrpret, mig romàntic mig canalla, que dissimula, amb els vels d’una calculada sobreactuació, un talent artístic excepcional al servei d’un sensibilitat inflamada.

Caramella 29

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*