La caseta del plater

Plantar cara a la vida és l’enregistrament de l’espectacle músico-teatral homònim inscrit dins del projecte “multiformat i transmedia” d’Arròs Movie. Un projecte construït al voltant de l’univers estellesià, instigat pel col·lectiu Compartir dóna gustet que anima Marc Sempere Marquet i conformat també per la pel·lícula El ball del vetlatori (2014), un muntatge de dansa contemporània, una novel·la i un monòleg.

A Plantar cara a la vida, Marquet —veu— i Marc Egea —viola de roda, duduk,  guimbarda i veu—, s’enfronten al primer Estellés, aquell que a les acaballes de la dècada de 1950 començava a posar els fonaments de la seua prodigiosa obra poètica; l’Estellés més cru i salvatge, assotat pel dolor de la pèrdua de la seua filla i pel neguit davant la mort i la repressió política.

El tàndem, orgànicament compenetrat, trasllada a la seua interpretació la tensió permanent que traspua l’obra d’Estellés d’aquells anys: una paradoxal celebració de la vida com a catarsi contra els fantasmes de la incertesa i el patiment. Així ho subratlla molt encertadament el títol de l’obra i així s’hi reprodueix en l’alternança de moments d’extrema angoixa —“Per a tota la mort” i “La casa, ara sí”, les dos llargues peces que actuen com a fites expressives del treball— amb altres de joia i de festeig —com el magnífic blues amb què despatxen el subversiu mènage à trois que protagonitza “Himeneu”.

Diuen els autors en el pròleg que no pretenien recitar un Estellés amb majúscules, sinó donar una visió del seu “únic i singular amor al poeta”. Com sol ser habitual, però, Estellés se’ls menja vius amb la seua proverbial habilitat per apoderar-se dels registres artístics i imposar la seua poderosa veu per damunt d’intervencions i llenguatges. El mèrit d’Egea i Marquet és, justament, deixar-se devorar sense oferir més resistència que posar tot el seu enorme talent i intuïció al servei d’una veu que, cada dia que passa, sembla retronar amb més força.

(Caramella 31)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!