La caseta del plater

Queden pocs minuts per completar aquesta superba proesa. El cansament destil·la una música bellíssima com un lent rierol entre fulles seques al matí. L’armadura de l’epitafi de Seikilós s’ha instal·lat a la nostra vida atrapant-nos en el bucle infinit on respiren els músics des de fa tantes hores. Mentre, la melodia segueix fluint en el seu camí galta avall com una llàgrima perduda. Pianíssima, delicada, intuint un final que diríeu impossible. Què passarà quan el silenci ocupe el seu lloc dins d’un moment? Desapareixerà aquesta geografia màgica on hem viscut les darreres vint-i-quatre hores? On hauran anat a parar cadascuna de les notes enfarinades d’emoció que tan ens han commogut? Quina dolorosa nostàlgia tramaran? Voldríem restar per sempre ací, en aquest món governat per la música i la sensibilitat, deixats anar entre el paisatge sonor que es desprén del temps i de l’espai que li pertoca per abraçar tots els temps i tots els espais.
(continua)

En uns minuts despertarem del somni, s’aixecaran les persianes de la sala i tot tornarà a la seua rutinària mediocritat, però després de la lliçó que ens han donat Efrén, Miriam, Robert, Hristos, Vasilis, Ciro, Dilyana, Pau i la gent de Mapasonor… res no tornarà a ser igual per als qui ho hem viscut (ni que siga via streaming des de casa). Després de molts anys d’intuir-ho vagament, ara ho sabem amb una certesa de la qual ja difícilment ens mourem: la música era això.