La caseta del plater

Ha mort Lou Reed i els diaris van plens de panegírics apressats i una rutinària caterva de tòpics minuciosament banals. Monòtones lletanies que ressonen en la seua pròpia buidor, escampant un darrer tel opac sobre una de les obres musicals i poètiques més importants dels darrers anys: una obra la influència de la qual ultrapassa els seus propis àmbits i s’estén, de la forma més sibil·lina i insospitada, per nombrosos racons de la creació artística contemporània.
Avui segurament som molts els qui vestim una tristesa lenta i desconcertant: la mort actua com un desvetllament sobtat que accentua la distància entre l’artista i l’ésser humà que l’encarnava, tan acostat l’un i tan llunyà i desconegut l’altre.
Òbviament, jo no vaig conéixer l’home personalment, però el poeta ha estat un ingredient tan decisiu en la meua educació sentimental, tan pròxim en els moments d’ombra i dubtes adolescents, tan intensament arrelat en la meua memòria més íntima, que avui sent com si me n’hagueren arrancat un petit esqueix. I m’abelleix explicar-ho perquè no se m’ocorre un elogi més gran per a un artista: que el seu impacte traspasse els llindars de l’emoció estètica per anar a instal·lar-se de ple en la vida d’altres persones infinitament distants.
(continua)

Ho reflexionava adés quan alguns amics arrimats em donaven les condolences com si se m’hagués mort un familiar: ells coneixen bé les èpoques d’obsessió enfebrada, la col·lecció de bootlegs que devorava els estalvis, la divertida ofuscació que, acceptada per esgotament,  conduí tota una associació —l’entranyable GERC Llar— a muntar una exposició sobre la seua obra durant les festes patronals del poble el 1989, amb edició de cassette inclosa.
Qui no conega bé la poesia i la música de Lou Reed, difícilment podrà entendre la passió dels iniciats: sí, hi ha la llegenda fundacional de The Velvet Underground, la parafernàlia junkie i el glamour nihilista, l’exhibició provocadora del revers ferotge de la ciutat, l’ambigüitat sexual del Nova York diví, l’antítesi malcarada i intempestiva de les utopies hippys. Però no es tractava només d’això. El que ens causava aquella addicció tan malaltissa i urgent era la seua capacitat per extreure una bellesa dislocada, tèrbola, espinosa, definitivament insòlita, dels elements més sòrdids i esquerps de la neurosi metropolitana moderna.
“Atrapat entre les estrelles retorçudes i les línies traçades al mapa defectuós que portà Colom a Nova York”, Lou Reed escrivia versos torbadors com cicatrius sobre unes músiques que devien bona part del seu poder d’atracció a la seua aparent imperfecció: rodes d’acords irresoltes, melodies que feien una marrada antinatural, solos de guitarra executats sobre notes aleatòries sense il·lació. Una sintaxi musical que podia passar, sense solució de continuïtat, dels terrenys més amables del rock’n’roll a una registre tallant i agressiu en paral·lel a la sintaxi tortuosa dels seus textos, escrits amb un llenguatge directe i interpel·lant, que barrejava elements cultes i populars, literatura i slang, es farcia de metàfores obliqües i es nodria d’un extraordinari talent narratiu, capaç d’encabir en unes poques estrofes el que altres no hagueren estat capaços d’explicar amb una novel·la. I això cantat amb una veu cínica i distanciada —“si mostreu la més mínima emoció, esteu despatxats”, crida als seus músics en un moment del descomunal Take no prisoners (1979)— que ho feia tot plegat més inquietant.
La seua trajectòria musical és tota una apologia de la metamorfosi interessada, un prodigi d’adaptació a les corrents del moment: des dels seus inicis com a escriptor de doo-wop per a Pickwick Records als darrers exercicis de música contemporània d’avantguarda, deutors segurament de la influència de la seua parella Laurie Anderson, passant per les dues Velvet —la de John Cale i la de Doug Yule— la seua etapa hard-rock dels setanta —inoblidable Rock’n’roll Animal (1974)— amb Steve Hunter i Dick Wagner, l’abducció jazzera posterior, o la deriva arty dels noranta amb l’excepcional trilogia New York (1989), Songs for Drella (1990) i Magic and Loss (1991). Paradoxalment i, malgrat tota aquesta peripècia estilística, la força de la seua veu poètica és tan intensa, fins i tot en els moments més poc inspirats, que mai no ha deixat de sonar d’una forma totalment personal i reconeixible —“ningú fa millor de Lou Reed que jo”, ha dit en una de les seues cèlebres fanfarronades.
En la llista de greuges no mancarà qui li retraga una certa responsabilitat en la iniciació a les drogues de molts joves fascinats per la seua imatge; la seua antipatia visceral; el seu maltracte sistemàtic a la premsa —amb una frase per a la història: “a qui l’interessen els crítics? Berlín es un àlbum per a adults”—; la irregularitat de la seua producció; la vampirització d’alguns dels músics que l’han acompanyat —John Cale i, en menor mesura, Robert Quine o Mike Rathke—; o la seua dèria per a ser respectat com a artista seriós —recitant fins i tot poesia catalana en un acte de l’Institut Ramon Llull—. Però tot això són pures foteses davant de cançons com “Sunday Morning”, “Heroin”, “I’ll Be Your Mirror”, “White Light, White Heat”, “Stephanie Says”, “Candy Says”, “Sweet Jane”, “Ride into the Sun”, “Satellite of love”, “The Kids”, “The Bed”, “Ennui”, “Coney Island Baby”, “Street Hassle”, “The Bells”, “My House”, “The Blue Mask”, “Dirty Blvd”, “Set the Twilight Reeling”, “Rock Minuet”, o “Vanishing Act” —i me’n deixe una sària plena. Cançons que ens han anat acompanyant pels cims i els abismes, que han estovat llums i foscors per dins nostre, que han magnificat la felicitat i ens han guiat a través del dolor, que ens han proveït de dubtes i certeses i que, amb la seua presència insistent, han contribuït una miqueta a fer-nos el que som.
Per això, en agraïment al seu artífex, omplim la copa amb Dubonnet amb gel i l’alcem per brindar. No podrà ser a Berlín, vora el mur, però l’emoció no es dissuadeix pel minso romanticisme del menjador de casa i compareix física i puntual. A la teua salut, bandarra.