La caseta del plater

Jaume Arnella -Rafel Sala
Llibre de la saviesa
Autoedició, 2011

Un dels símptomes més preocupants de les profundes disfuncions culturals que sofreix el país és la clandestinitat de facto en què s’han de bellugar alguns dels artistes que, per una raó o altra, acaben sempre fora d’enquadrament. Jaume Arnella en seria un exemple ben paradigmàtic: de res li val, en aquest sentit, la seua dilatada trajectòria que es remunta als dies fundacionals del Grup de Folk i els cançoners d’Als 4 Vents; ni l’autoria d’alguns discos sensacionals que, sense passar desapercebuts —Arnella compta amb una nodrida colla de fidels seguidors—, no han tingut el beneplàcit públic que mereixien: pense, per exemple, amb el Carregat de romanços (Tram, 1990), una de les joies incontestables de la discografia folk catalana, fidel reflex de la seua capacitat comunicadora en directe, del seu irresistible sentit de la ironia —murrieria intel·ligentment disfressada d’ingenuïtat— i de la seua profunda connexió amb el romancer popular: Xavier Baró en parlava amb arguments insuperables; Eròtica Monàstica (Tram, 1994), una meravella de tendresa i sensualitat amb textos de Joan Soler i Amigó, inspirats en un improbable cançoner medieval, Carmina Riuipullensia; o La raó al desig (Tram, 1997) una col·lecció de poemes musicats de diversos autors catalans on sobresortia, bellíssima i corprenedora, la musicació completa de “Joan de l’Os” de Josep Maria de Sagarra.
El seu darrer treball sobre el Llibre de la saviesa de Vicent Andrés Estellés no ha corregut millor sort: autoeditat i distribuït per ell mateix, hauria d’haver-se presentat a hores d’ara ja a algun lloc emblemàtic de València, però només se l’ha pogut veure puntualment pel circuit alternatiu d’ateneus i entitats.
(continua)

En la seua gestació convergeixen tres fets aparentment inconnexos esdevinguts tots tres durant l’any 1976: Jaume Arnella i Rafel Sala tocaven per primera vegada junts en un acte organitzat dins del marc de la Marxa per la Llibertat a Sant Quirze de Besora; el mateix Arnella era convidat a un recital a Benicarló, amb Al Tall i Maria Laffite, que hagué de convocar-se tres vegades consecutives a causa de la seua prohibició en les dues primeres ocasions: un incident que tingué com a conseqüència imprevisible el naixement d’una relació d’amistat entre el músic i els organitzadors; i, finalment, Estellés escrivia al Perelló, el Llibre de la saviesa dins de la monumental empresa encetada poc abans del Mural del País Valencià.
Més de trenta anys després tornaven a convidar Arnella a Benicarló —convertit per dret propi en un lloc fonamental de la geografia estellesiana gràcies, entre altres coses, a l’activisme de l’associació Rodonors Invictes— per participar en un homenatge al poeta. I Arnella aprofita l’avinentesa per musicar els set poemes que conformen el Llibre de la saviesa i presentar-los allà mateix l’abril del 2010.
Set poemes, set notes musicals: una temptació juganera que el porta a harmonitzar les musicacions seguint correlativament l’ordre de la escala musical. Rafel Sala, vell còmplice com explicàvem, les arrodoneix escrivint arranjaments per a veus i cordes —ell mateix al violoncel i Annike Puig al violí— i polint-ne l’acabat.
La mirada de Jaume Arnella i Rafel Sala adopta un to sobri i introspectiu que sembla sintonitzar amb l’estat d’ànim que governava el poeta durant la redacció del poemari. “Exiliat per dignitat estricta”, en dirà ell mateix: el Llibre de la saviesa està escrit des del cansament suscitat per la batalla identitària que corrou el País Valencià i que el poeta viu en primera persona —serà acomiadat del diari Las Provincias on treballa i esdevindrà un dels blancs predilectes del reaccionarisme capitalí. Es tracta d’una obra de desencant i ràbia, però també de lucidesa i de tenacitat.
Arnella, que ja havia demostrat abans la seua capacitat per adoptar la veu d’altres poetes —com els que conformaven l’esmentat La raó al desig (Tram, 1997), Jacint Verdaguer (Cançons i balades, Discmedi, 2002) o François Villon (Balades i testament, GMI Records, 2007)— interpreta el Llibre de la saviesa amb una altíssima compenetració amb l’ideari i la sentimentalitat que li va imprimir Estellés fins a tal punt que, en alguns moments, no sabem si el plany o l’ombra del desencís pertanyen a l’un o a l’altre. Per això quan canta, amb passió aïrada, “valencià de cap a peus em sé / i evoque molt la pàtria remota”, no podem estalviar-nos un calfred d’emoció davant els nous significats, admonitoris i vibrants, amb què s’investeixen els versos, tots els versos, en la veu d’Arnella.