La caseta del plater

“La posteritat no és eterna, i menys en català”. Ho afirma Jordi Puntí al número en curs de L’Avenç tot augurant que la presència pública d’Espriu es diluirà novament en acabar el seu any de gràcia tal i com ja va passar amb els altres homenatjats que el precediren.
Aquesta tesi, però, té la seua principal excepció en el poeta que disputa amb Espriu —i amb Rosselló-Pórcel— el protagonisme nominal de l’any literari: Vicent Andrés Estellés, un autor molt damnificat per la progressiva regionalització de la literatura catalana però que manté una incidència popular creixent al País Valencià.
Podíem dir que la posteritat, en aquest cas, comença a fer justícia: el pas del temps ens ha permès pair una obra d’unes magnituds colossals, ens ha donat la perspectiva necessària per confrontar les seues aportacions poètiques a la dels seus coetanis nacionals i forans i ens ha ajudat a superar la percepció localista a què el condemnàvem inconscients de la seua incontestable dimensió universal.
La figura d’Estellés, contrariant la imatge desmemoriada i vel·leïtosa que atribuïm al país, s’acreix incessantment reforçada per la munió d’iniciatives que, sorgides en bona part des de la societat civil, permeten aprofundir en el coneixement i la difusió de la seua obra. En aquest sentit, ha estat ben decisiva la proposta de Josep Lozano, adoptada immediatament per diverses associacions, entitats, institucions i colles d’amics, de celebrar anualment un Sopar Estellés on se li ret homenatge recitant els seus versos.
(continua)

Aquesta popularitat sostinguda del poeta de Burjassot explica per què, des de la seua incontenible irrupció pública a principis de la dècada de 1970, es musiquen tan insistentment els seus versos en una operació cultural que té tant de voluntat proselitista com d’íntima apropiació de la veu original.
Pròximament tindrem l’oportunitat de publicar un estudi on inventariem totes les musicacions que hem pogut localitzar de l’obra estellesiana —en superen els dos centenars— i on analitzem les causes i les conseqüències de tan perllongat i fructífer transvasament artístic. Un transvasament que s’ha accelerat notablement en els darrers anys i ha donat lloc a vora una desena d’enregistraments monogràfics els quals mirarem de glosar en la sèrie d’apunts que inaugurem ací.

Començarem amb el recull que, aprofitant la declaració d’Estellés com a escriptor de l’any per banda de l’AVL, hem tingut el plaer de coordinar.
A Demà serà una cançó. Antologia de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés (AVL-Mésdemil, 2012) hem volgut reunir un mostrari el més representatiu i plural possible de l’obra musicada de l’autor: vint cançons on els versos estellesians sonen matisats pels diferents accents de l’idioma i les músiques diverses sobre les quals es despleguen.
El recull s’inicia amb l’icònic recitat d’”Els amants” d’Ovidi Montllor, gloriós esborrany del que després es substanciarà definitivament al disc dedicat al Coral Romput: Ovidi verbalitza Estellés amb aquella dicció franca i visceral, mentre la guitarra de Toti Soler alterna melodies d’albà i per la de l’u tot creant un univers sonor que apel·la a l’enyorança amarga de la terra invocada pel poeta. És l’únic que apareix a l’antologia per partida doble, perquè si la selecció d’“Els amants” era incontestable, encara ho era més la de “M’aclame a tu”, un prodigi d’intuïció i sensibilitat que resta encara avui com un dels moments més lúcids de tota la discografia catalana.
Potser també haurien d’haver estat doblement representats Paco Muñoz i Celdoni Fonoll. Tots dos han cantat Estellés amb profusió i resultats magnífics. Del primer incloem “Amor i amor”, un bellíssim sonet vestit per Enric Murillo amb elegància jazzística que ens permet gaudir d’un Paco Muñoz introspectiu i delicat, identificat plenament amb la sensualitat dels versos. També en el cas de Fonoll ens decantàrem per la seua vessant més lírica amb aquella preciositat anomenada “Aigua secreta” que obria el seu disc homònim i que partia d’un poema extret d’un recull encara avui inèdit —Homenatge a Ronsard— que el poeta li va regalar.
Altres històrics antologats són Araceli Banyuls, que canta la patètica “Cançó de bressol” amb una implicació torbadora; el malaguanyat Carles Barranco, subratllant amb la seua interpretació còmplice la gracilitat de “Jorns de festeig”; Remigi Palmero, amb la sensacional troballa de “Plens de sol de bon matí”, peça que contribuïa generosament a fer d’Humitat Relativa un disc inoblidable; Lluís el Sifoner, que porta Estellés al seu terreny festiu i popular tot aprofitant el rerefons sorneguer d’un del sonets d’El gran foc dels garbons —“El mariner”—; Al Tall i Maria del Mar Bonet, maridant l’exquisidesa melòdica del “Bolero de l’Alcúdia” amb els versos no menys exquisits que Estellés va escriure ex profeso; o Lluís Miquel i els 4Z, fent brollar la ràbia continguda que nodreix les estrofes de “M’estime molt el meu país”.
Molt significativament, però, vora la meitat de les peces incloses corresponen a enregistraments ben recents —del 2008 ençà—, el que dóna una bona mesura de la redoblada influència d’Estellés en el panorama cultural actual. Hi fa de frontissa entre els dos blocs d’intèrprets Joan Amèric qui incloïa la “Cançó de la lluna” en el seu disc de l’any 2000 Obert: una magnífica mostra del talent melòdic de l’alzireny i de la seua afectuosa vocalitat. Després és el torn dels renovats Carraixet amb la rotunda interpretació d’“Estic sol, encara (Coral del meu poble)” contingut al seu darrer disc, el molt notable Guspira; la veu líquida de Mirna i la seua encarnació de “M’he estimat molt la vida”; l’urgent i neguitosa mirada a “Vora el barranc del Carraixet” que ens regalen Naia; l’irresistible groove que Soul Atac incorporen a “Un entre tants”; la familiaritat amb què Miquel Gil resol la musicació de “La rosa de paper” —diríeu que el poema es va escriure amb aquesta música—; l’emoció creixent —i finalment desbordant— que el pasdoble concebut per Ximo Caffarena afegeix a la ja sobradament emotiva “He aixecat, mentre escrivia el cap”; la càlida cadència amb què Néstor Mont es posa en la pell del poeta per cantar al seu poble —“Burjassot”—; i, per acabar, l’inflamada connivència que Jaume Arnella explicita en identificar-se amb els versos de “No em moriré d’amor”.
Hi ha un Estellés únic i insubstituïble, però també hi ha desenes d’Estellés diferents com posen de manifest les vint musicacions recollides a l’antologia: vint reflexos del poeta en el mirall de cada músic que completen un calidoscopi com més va més fascinant i complex.

P.S. I: Ja vam comentar algunes musicacions d’Estellés en aquests dos apunts: I i II.
P.S.II: La presentació de l’antologia va tindre lloc el passat dijous 7 de febrer al Teatre Micalet. Hi intervingueren Soul Atac, Naia, Ximo Caffarena, Néstor Mont, Joan Amèric, Miquel Gil i Lluís el Sifoner. Tots interpretaren la cançó inclosa al recull a excepció dels dos darrers: Gil cantà la seua musicació del darrer poema de L’Hotel París —la que feia a l’obra teatral Poseu-me les ulleres— i Fornés féu un tema inèdit que no va aparèixer al seu tercer disc per les reticències de la discogràfica —Movieplay— davant la sexualitat explícita del text: és aquell poema de Les acaballes de Càtul que comença amb l’estrofa: “M’he masturbat avui mirant el cos / des del meu llit d’una jove a la platja: / he retornat a la meua infantesa / d’albercoquers i de dacsars furtius”. No cal dir que aquest fou un dels moments més celebrats de la presentació.