La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

24 de desembre de 2012
Sense categoria
4 comentaris

Amàlia

Aquesta passada setmana s’ha materialitzat, en forma de macabre correu electrònic, l’inici de la darrera fase de desballestament de la ràdio i la televisió públiques valencianes.
Un desballestament que començà fa molts anys amb la renúncia progressiva a molts dels seus pressupòsits fundacionals i la seua sistemàtica i estrident conversió en arma de creació d’opinió esbiaixada, partidista i minuciosament sectària.
Aquesta maniobra, realitzada cada dia amb més torpesa i desvergonyiment, es desplegava en paral·lel a la consolidació de la imatge del país com a paradigma mundial de la dilapidació de fons públics i de la corrupció política socialment acceptada. La ràdio i la televisió contribuiren per terra, mar i aire en promoure, per mitjà de la tergiversació continuada i la manipulació escrupulosa, aquesta malaltissa acceptació.
(continua)

Al seu si, però, hi treballava una munió de professionals que, malgrat l’assetjament, els arraconaments arbitraris i la depuració metòdica -ara em ve al cap l’eixida forçada de Mara i Tere ja fa un grapat d’anys: una abraçada!-, malgrat tot això, dic, no es ressignaven a que els mitjans de comunicació públics valencians foren únicament una maquinària de propaganda servil i, des de les seues petites finestres, donaven diàriament lliçons del què podrien haver estat la nostra ràdio i televisió si al seu front haguera hagut persones amb només una miqueta d’escrúpols morals i de nocions polítiques netes. Professionals que durant unes hores al dia ens feien sentir que, efectivament, i malgrat les aparences, aquells mitjans de comunicació eren nostres.
La setmana passada bona part d’aquests professionals -alguns de molt estimats per qui subscriu: Josep Lluís, una altra abraçada!- varen ser acomiadats amb un correu electrònic que els comunicava la seua inclusió en l’ERO de la vergonya: un ERO que, per damunt de tot, representa la constatació més punyent d’un model de govern i de gestió de la cosa pública rotundament fracassat; i un correu electrònic que constitueix una prova incontrovertible de la indigència ètica on arrela tot el que ens està passant.
Entre els acomiadats hi havia una veu que, des de feia molts anys, representava la complicitat més gran que havia trobat en les ones la música del País Valencià: des del Musicari d’El Jardí de les Delícies, al darrer Alta Fidelitat, Amàlia Garrigós feia honor al títol dels seus espais radiofònics per difondre, amb una estima i entusiasme que traspassaven l’espai electromagnètic, tot allò que es coïa musicalment per terres valencianes. Una finestra sempre oberta, sense prejudicis ni cauteles de cap mena: encara recorde el dia que em va demanar si podria intervindre per telèfon durant l’entrevista que els anava a fer a Obrint Pas. M’ho hagué d’explicar tres o quatre vegades perquè no ho acabava d’encaixar; la ràdio pública valenciana entrevistant a un dels grups valencians més importants: que això suscitara sorpresa demostra fins a quin punt de degeneració hem arribat.
Quan va ser apartada de la programació amb l’inici de la nova temporada, tots ens temérem que el seu compromís cada dia més explícit l’havia sentenciada. I, malauradament, no ens vàrem equivocar. La ràdio perd així una de les seues veus més emblemàtiques -cosa que evidentment els importa ben poc: amb ella han caigut també Reis Juan o Vicent Grau…- i el país perd un dels motius per l’esperança: en aquella casa ja no disposarem de la seua passió i de la seua sensibilitat, ja no hi haurà l’entrevista segura, la recomanació convençuda, la glosa càlida del disc…
No ho perdem tot, però: emociona veure la dignitat i el coratge amb què ha fet front a la situació -una dignitat i coratge compartits amb tots els companys acomiadats que ens estan trasbalsant amb la seua resposta- i que manifesta en la carta de comiat que ha penjat al seu blog.
El país potser s’ensorra però tenim un material humà extraordinari per començar-lo a reconstruir. I quan això passe, la veu d’Amàlia serà segurament una de les que ens ho contarà.
  1. un territori erm i pobre, malgrat l’horta cap-i-casalina, però poblada de donasses i homenots.
    Bona festa i millor 2013.
    Una abraçada Josep-Vicent.

    PS: amb els estris de la digitalització hom podria fer una ràdio televisió pública paral·leles a Ses Illes i al País Valencià, més tard coordinada amb emixsores del Principat i la part septentrional. Llance la idea perquè no es pot perdre joiosament tant de capital humà acumulat després del desballestament. Si no han pogut en tres segles, ara, amb tot el coneixement de què disposem no podran aconseguir d’anorrear-nos. Ben al contrari, ens esperonen a la plenitud.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!