La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

25 d'octubre de 2012
Sense categoria
3 comentaris

En l’adéu d’Al Tall

En vespres del darrer diumenge d’octubre —transvasat del calendari polític a l’imaginari col·lectiu gràcies a la seua cançó—, i amb una lacònica nota de premsa que li dóna a tot plegat un regust més trist, Al Tall ens diu adéu després de vora quatre dècades de trajectòria. I resulta difícil destriar entre els sentiments d’agraïment i de desencant que la notícia ens inspira.
Tractar de bastir ara un relat articulat que pondere amb equanimitat les aportacions de la formació encapçalada per Vicent Torrent i Manolo Miralles al llarg de tot aquest temps suposa una empresa de dimensions excesives. Entre altres coses perquè la incidència social i cultural de la seua obra escapa al control dels indicadors objectius i penetra en àmbits molt diversos on hi deixa solatges insospitats. Un servidor, per exemple, no sabria explicar bona part de les seues inquietuds musicals —i per extensió culturals—sense reconéixer-se com a fill, ben orgullós i agraït, d’Al Tall i el seu discurs teòric.
Com que la seua decisiva contribució en el desvetllament de la identitat valenciana, en la recuperació de l’autoestima col·lectiva i en l’agitació de la consciència civil, ha estat sobradament subratllada, jo volguera posar una mica d’èmfasi en la seua mai suficientment ponderada proposta musical i, de manera especial, en el que ha sigut sense cap dubte la seua aportació teòrica més transcendent: allò que el mateix Vicent Torrent anomenà riproposta, que internacionalment s’ha convingut en anomenar folk revival i que, bàsicament, suposa una forma radicalment nova d’afrontar el paper que han de jugar els usos tradicionals en la societat contemporània. (continua)

Aquesta nova forma emergeix amb força, en l’àmbit musical, a principis de la dècada de 1960, un moment on les ciutats creixen acceleradament mentre reben grans contingents de població immigrada procedent de les zones rurals més o menys immediates i, simultàniament, s’accentua una imparable transferència dels usos urbans cap a aquelles mateixes zones rurals. Un fet que coincideix amb la irrupció abassegadora dels mitjans de comunicació de masses audiovisuals que canviaran de dalt a baix l’imaginari popular i assentaran les bases d’una progressiva homogeneïtzació dels referents culturals.
L’aparició del folk revival en aquest mateix moment és un de tants fenòmens que indueix el procés d’aculturació que acabem de descriure.
La rearticulació de les formes tradicionals en un discurs nou, plenament integrat en la modernitat, s’intentarà mitjançant diverses operacions: algunes de caire merament cosmètic —com la interpretació de repertori procedent de la tradició oral amb instruments pertanyents a altres àmbits expressius, especialment el pop i el rock—; i altres d’un calat conceptual molt superior, consistents en la interiorització prèvia del llenguatge de la tradició musical autòctona —els seus gèneres, les seues fòrmules melòdiques, rítmiques i harmòniques, la col·locació de la veu, l’afinació, els tempos, les tècniques instrumentals, els processos improvisatoris, la versificació…— i, a partir d’aquí, la creació de nou repertori o la recreació del vell mitjançant variacions, nous arranjaments, actualització dels textos, etc.
El folk revival va arribar a casa nostra, en un primer moment, mitjançant l’emulació del model nordamericà a càrrec del Grup de Folk de Barcelona, model que ràpidament es va estendre pel tot el territori i arribà a València de la mà de l’Equip València Folk, on trobem el germen inicial dels futurs Al Tall. 
L’itinerari que va del mimetisme amb fòrmules forànies fins a la proposta de reconstrucció del cançoner popular autòcton en què acaba esdevenint Al Tall es realitza amb tanta rapidesa com naturalitat. El seu primer disc, Cançó Popular del País Valencià (1975), malgrat el seu caràcter acumulatiu i un tant dispers,  elimina qualsevol mena d’al·lusió al folk i conté ja indicis suficients del seu potencial expressiu, amb èxits inapel·lables com “Cançó de la llum” i alguna primera intuïció senzillament esplèndida —especialment el tema “Per Mallorca” que apunta els trets d’un mètode de treball que en pocs anys conformarà un repertori incomparable.
Aquesta intuïció creix sensiblement amb el segon disc —Deixeu que rode la roda (1976)— que inclou la seua peça més emblemàtica, “Tio Canya”, en la qual Vicent Torrent aplica una tècnica d’escriptura de cançó que esdevindrà el seu model teòric de capçalera. Anys després anomenarà a aquest procediment riproposta, fent servir un manlleu de l’italià, idioma en el qual s’utilitza com a sinònim matisat de revival. Per una estranya confusió terminològica s’ha estés la idea que riproposta és el nom que rep el moviment de revitalització dels repertoris tradicionals a Itàlia, però això no és del tot exacte. No hi ha cap “riproposta italiana” en el sentit d’un moviment organitzat anomenat així: podríem dir que és el mateix Vicent Torrent qui bateja amb aquest nom el procediment d’escriure cançons seguint els patrons musicals i poètics de la tradició oral, procediment en el qual s’ha demostrat l’autor més important del país. “Tio Canya” és, òbviament, un dels exemples més agraciats d’aquest procediment.
A partir d’aquí, i seguint una estratègia que combinarà la recuperació de cançons tradicionals recontextualitzades amb la composició de temes nous amb sabor popular, Al Tall inicia un ambiciosa línia de treball basada en la confecció de treballs conceptuals i monogràfics; una línia que es prolonga fins al seu darrer disc i que, en el lapse de trenta anys, només es veu truncada lleument en tres ocasions: Cançons de la nostra Mediterrània (1982), enregistrat amb Maria del Mar Bonet, Xavier el Coixo (1989), i La nit (1999), treballs tots tres dotats també d’un cert nivell de conceptualització però amb un caràcter més miscel·lani que la resta.
Així, Posa vi (1978) es dedicarà a les cançons de taverna, traslladant al disc l’energia i trempera amb què despleguen els seus concerts en directe; Som de la pelitrúmpeli (1981) explorarà el repertori infantil; Xarq Al Andalús (1985), amb Muluk el Hwa, servirà per reconstruir l’imaginari andalusí valencià; Europ eu! (1994), buscarà nous territoris expressius en l’àmbit musical i abordarà les doloroses desigualtats geopolítiques amb un emotiu discurs que barreja contundència i sensibilitat; 25 anys en directe (2001) examinarà les possibilitats expressives que propicia l’acompanyament del grup amb una banda de música, tot cercant la connexió amb un univers sonor molt interioritzat al País Valencià; i Vares velles (2004) i Envit a vares (2006) es formularan com a eines d’investigació en les tècniques improvisatòries que permeten els gèneres tradicionals.
En aquest breu recorregut per l’obra discogràfica d’Al Tall, ens hem deixat a propòsit tres discos fonamentals que mereixen una menció més detallada per la seua condició de fites indiscutibles en la trajectòria artística de la banda i perquè ens permeten una anàlisi més precís de la seua evolució.
El primer d’ells és, evidentment, Quan el mal ve d’Almansa (1979), el seu treball més popular. La primera cara contenia la cantata dedicada a Almansa que eleva el concepte de riproposta a la seua màxima expressió. Tot hi encaixa: funcionalitat i estètica; intenció i resultats. “Cant de maulets”, “Processó”, “Lladres” i “Romanç de cec”, exhibeixen tanta eficàcia comunicativa, fruit del perfum popular que els amara, com profunditat expressiva gràcies al talent i la intuïció musical que hi aboca el grup.
Un talent i una intuïció que, pocs anys després, ben madurats i assaonats, es materialitzen en Tocs i Vares 1983, la seua segona obra mestra que significa, a més, un gran pas endavant en el terreny conceptual. Tocs i Vares es planteja com un projecte d’investigació sobre els mecanismes que han regit històricament la improvisació i la innovació en els repertoris populars i acaba sent un aventurat i reeixit exercici de deconstrucció dels estils musicals propis de la tradició musical valenciana: un conscienciós desmuntatge en peces —els patrons rítmics, melòdics i harmònics o modals— que després es recomponen al seu lliure arbitri generant estils nous, les vares —batejades amb noms una mica estrafolaris: havaneria aspra, calmant llarg, el 2 i 3, etc.— en una operació que, malauradament, ni creà escola ni fruí de continuïtat.
I Vergonya, cavallers, vergonya (2009), ara convertit per aquest comiat en una mena de testament discogràfic, va una mica més enllà: sense metodologia ni pressupòsits inicials, després d’anys i panys d’immersió en els llenguatges musicals tradicionals, Vicent Torrent i Manolo Miralles -ben agombolats per una formació esplèndida on destaquen les aportacions musicals de Jordi Reig- es deixen dur per l’instint. L’escriptura de les cançons ja no obeeix doncs a cap plantejament teòric prefixat i es realitza amb una llibertat creativa condicionada només per tots aquest anys d’immersió i interiorització de les formes de la tradició oral. El resultat és magnífic. Seguint el model de cantata de Quan el mal ve d’Almansa, constitueix una lectura moderna i reivindicativa de l’obra política d’un rei, Jaume I, esdevingut mite. Un rei que, per boca d’Al Tall, s’adreça a la societat actual amb una admonició implacable “Vergonya, cavallers, vergonya / féu de la llei vella, una fruita nova”.
Lleis velles que donen fruites noves. Un lema que curiosament serveix també per definir tota una vida artística. Perquè, no és això el que, musicalment, ha estat fent el grup al llarg de tots aquestos anys? No puc ni imaginar-me quant els trobarem a faltar.
  1. renovat i com sempre, de poder llegir les paraules que sàviament destila el nostre amic Frechina.

    Per obvi que pugui semblar el què dius, de manera plana i sincera, ens calen molt i molt les teves reflexions i visions del què suposen totes juntes les petites coses de la vida que tant acaben sumant.

    Les cançons d’Al Tall no es perdran mai, les teves línies espero que tampoc.

    Gràcies amic

  2. L’article de Frechina sintetitza molt bé l’esperit de la trajectòria artística i d’investigació musical d’Al Tall. Però a més, Al Tall i els seus components formen part de la consciència col·lectiva dels valencians, de la dignitat d’un poble maltractat que -malgrat tot- ha reivindicat la seua identitat cantant i ballant. Enhorabona pel treball desenvolupat durant tots aquests anys i gràcies per haver-nos fet gaudir de la música.

    Longi Gil

  3. Des de Mataró, El Maresme, l’agraïment més sincer a un dels grups més importants del vostre i nostre país. Amb ells hem saltat, hem ballat, hem cantat, ens hem emprenyat… M’agradaria escoltar-los en algun concert abans que arribi el moment de l’acomiadament i desitjar que la tasca de tants anys de bona feina trobi hereus. 
    Felicitats al Frechina per l’article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!