La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

23 d'abril de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Amb Mishima al Fórum FNAC

El passat divendres vam presentar el nou disc de Mishima, L’amor feliç (Warner Music / The Rest is Silence, 2012), al Fórum FNAC de Valènca.
Hi assistia només David Carabén però el format de l’acte -projecció de vídeo, presentació, entrevista al David, diàleg amb el públic i interpretació amb guitarra acústica de tres cançons- va propiciar la creació d’un ambient còmplice i proper, preludi perfecte del magnífic concert que l’endemà posà potes per amunt el Teatre de la Rambleta.
La llàstima va ser no haver enregistrat l’entrevista, perquè el David estava loquaç, té sempre un discurs original i ben articulat, i deixà anar algunes perles reflexives -com les que tan sovint refulgeixen a les seues cançons- que pagava la pena registrar. En vaig retindre, però, dues de ben sucoses: “Bona part de les meues cançons són robades a la vida” i “Jo he sempre he volgut fer cançons normals; quan digueu que les nostres cançons són singulars… això vol dir que he fracassat!”

Us deixe a continuació el que més o menys vam explicar abans:

Bona vesprada.
Els organitzadors del acte han volgut estructurar-lo com a una presentació informal del nou disc de Mishima, una mena d’encontre amb públic i seguidors que permeta un bon nivell d’interactivitat, faceta en la qual Mishima destaquen des de bon començament —és habitual, per exemple, veure’ls en acabar un bolo departint amb els assistents a la vora de la parada de CDs.
Per aquesta raó, farem inicialment una breu presentació del grup i del disc, després li faré jo al David tres o quatre preguntes i finalment obrirem un torn de preguntes abans que ens faça un breu tast acústic del contingut d’aquest magnífic treball que presentem.

La primera cosa que em ve al cap quan pense en la trajectòria dels Mishima és que són el més allunyat al hype que hi ha en la primera línia de la nostra escena musical. El seu èxit no és el tsunami dels Manel o la rèplica posterior d’Els Amics de les Arts —i ja em disculpareu per citar dos noms amb què sovint se’ls sol associar però amb els quals mantenen notables distàncies artístiques. Si allargàvem el símil que hem començat a utilitzar, podríem dir que l’èxit dels Mishima ha estat més aviat una mena de canvi climàtic pel progressiu escalfament global que la seua obra ha suscitat.
(continua)

L’èxit els ha vingut de mica en mica, de manera progressiva i imparable. Ja els seus inicis amb Lipstick Traces (The Rest is Silence, 2000) i el posterior The Fall of Public Man (The Rest is Silence, 2003) van ser complimentats pels crítics més sagaços que detectaven en les seues cançons algunes influències especialment saludables —aleshores se solien citar els Magnetic Fields, els Go-Betweens o The Divine Comedy, referents amb els quals segueixen compartint un instint melòdic especial i una elegància gens impostada en la construcció de les cançons.
Però va ser, sens dubte, l’aparició de Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa (Discmedi, 2005) el que va disparar totes les alertes de la premsa musical i va propiciar la irrupció d’una nodrida colla de seguidors incondicionals: allí hi havia una veu diferent, que escapava de les coordenades autòctones i que s’explicava a través d’unes cançons d’estranya i bella arquitectura. Només l’escarit minutatge inicial de  “Clar, breu i cert”, ja et tombava de tos amb la seua aparença volàtil i la seua rara força expressiva. I després et trobaves amb insòlites meravelles com “Miquel a l’accés 14”, “Una vida tranquila” o “Sant Pere” que te’n feien prometre convulsivament una fidelitat eterna.
La consolidació definitiva els arribarà amb l’altament addictiu Set tota la vida (Sinammon, 2007). La sensació que et deixava aquest nou disc era que fins aleshores el grup no havia parat de buscar —uns sons, unes formes musicals, un llenguatge— i ara no feia altra cosa que trobar. Era un disc on prevalia, per damunt de l’indiscutible caràcter autònom de cada cançó, una ètica global que es desplegava sibil·linament donant-li un sentit unitari a tot plegat. Una ètica que en cap cas es propagava a cavall d’un discurs concret i voluntàriament moralitzant —no semblava que ens vullgueren convéncer de res— sinó que impregnava els versos i les melodies, els quals exhibien fortalesa i fragilitat en una barreja tan desconcertant com arravatadora: “La tarde esclata”, “Neix el món dintre l’ull”, “Qui n’ha begut”, “El temple”, “Llavors tu simplement”, “Em deuria enamorar”… són ja clàssics indiscutibles del cançoner modern català.
Després vindria Ordre i aventura (Sones, 2009), un treball —jo diria— de condensació. Mishima ja han superat la barrera de l’autoreferencialitat i sonen exclusivament a Mishima, fet que els permet realitzar un exercici de concreció com aquest on l’aposta es decanta per la intensitat i la precisió expressiva. Les lletres mantenen una construcció impressionista, sempre proveïdes d’un petit bri de misteri aconseguit a còpia d’intel·ligents el·lipsis o girs narratius bruscos i oberts, i conviden l’oient a reconstruir mentalment el seu signficat darrer. Hi ha, a més, un picada d’ullet als seguidors amb la reaparició d’un Miquel —que tots seguim situant a l’accés 14— en una de les millors cançons del disc, “L’olor de la nit”.
I arribem fins avui amb aquest L’amor feliç el qual tinc la sospita —parcialment confirmada ja per les xifres de vendes— que els permetrà assolir la massa crítica necessària per arribar a la popularitat que certament mereixen. I és que si Ordre i aventura era implosiu i dens, L’amor feliç és expansiu i ple de llum i d’espais nets. Els arranjaments estoven les cançons, els cors donen contrapunts resplendents a zones d’ombra —quan no ho fa la progressió d’acords que en alguns casos enfronta, jo que crec que molt conscientment, els passatges més foscos dels versos amb lluminoses tonalitats majors en un joc de contrastos pel qual em sembla que sempre han sentit una especial simpatia.
I parlant de contrastos, no voldria acabar sense referir-ne uns quants que ens poden donar algunes pistes per entendre la gran singularitat de la seua proposta: resulta curiós constatar per exemple, com una banda que declarava inicialment fer pop de gènere ha acabant resultant una de les més personals del moment. Igualment em té totalment esparverat la seua capacitat per donar unitat a la heterogeneïtat: L’amor feliç té tanta diversitat a dins que podria semblar un recopilatori de quinze bandes diferents si no fons per aquell poderós vincle que connecta profundament les quinze cançons que conté; i podríem seguir fins exhaurir la vostra amable paciència: la discrepància entre el títol del disc i la imatge de la portada o la cançó a què es refereix, “No existeix l’amor feliç”; o la seua habilitat per donar un aire popular a elements cultes com, en aquest cas, la poesia de Rilke o abans la de Joan Maragall… Però en fi: no ens han convocat per fer aquesta mena de càbales sino que, com canten ells mateixos a “Els vespres verds”, “som aquí per trobar la manera / d’entendre que diu la cançó / que ens te captivats des de la primera impressió”. Així que el millor que farem serà donar-li la paraula al David perquè s’explique ell mateix que ho farà molt millor que un servidor.
Moltes gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!