La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

6 de gener de 2012
Sense categoria
5 comentaris

Llistes, llestos, llastos i llistons

Un dels rituals que esperem cada any amb idèntica —i incòmoda— barreja d’expectació i aprensió és el de la publicació, per banda de les revistes i portals web especialitzats, de les llistes amb els “millors discos de l’any”. Un ritual que s’estén al llarg de sis o set setmanes perquè hi ha mitjans que l’avancen ben bé a finals de novembre —com Mojo o Uncut— i altres esperen al venciment natural de l’any per fer públic el seu inapel·lable dictamen, fet que permet fenòmens d’osmosi d’una llista a l’altra els quals molt sovint acaben resultant en una pintoresca i absolutament inversemblant unanimitat.
I cada any analitzem encuriosits els mecanismes que semblen engendrar aquestes llistes, fem comparances entre països diversos, constatem les arbitrarietats i parcialitats que perpetuen, i tractem, amb una certa candidesa, de racionalitzar les intencions ocultes de determinades posicions en els rànquings, especialment les de mitja taula cap avall, quan allò que podíem anomenar “política social” dels artífex s’imposa inexorablement a les presumptes taxacions artístiques.
(continua)

Sense arribar al nivell de lucidesa i maldat exhibit per Diego A. Manrique en el libel que publicà a El País l’any passat —“Como hacer la lista perfecta”—, permeteu-nos que enguany, sense que servesca de precedent, fem públiques algunes de les reflexions i anàlisis que ens ha inspirat una vegada més aquest indefectible ritual.

1. La crítica artística comporta una quota inherent d’arrogància intel·lectual: el crític s’autoinvesteix de la capacitat d’avaluar el treball d’altri i assumeix que la seua valoració mereix ser compartida des de la presumpció que existeix una audiència en la qual pot influir. Aquesta capacitat d’avaluació, molt sovint, s’hi circumscriu a l’expressió d’una opinió estètica fonamentada exclusivament en els gustos personals sense cap examen objectiu de les aportacions de l’obra avaluada, entre d’altres raons perquè a aquestes alçades de la història, la producció discogràfica ha estat tan abundant que l’esforç requerit per mantenir-ne un mínim domini està a l’abast de ben pocs. L’elaboració d’una llista amb el millor de l’any exigeix, en aquesta tessitura, un increment insuportable d’aquella arrogància: el seu autor no només dóna per descomptat que ha escoltat tota la producció de l’any, sinó que damunt es veu capaç d’establir-ne una jerarquia.

2. Les llistes, com els premis, forcen la competitivat d’artefactes artístics que —en la majoria dels casos almenys— no han estat creats per a competir: ens coaccionen a comparacions impossibles —una cosa com: ¿quina fruita és millor, la taronja o la magrana?—, fan passar per racionals decisions merament impulsives i atorguen un cert rang de veritat objectiva —propiciat per la seua naturalesa demoscòpica— al que no és altra cosa que el resultat aleatori de la suma d’un grapat d’opinions subjectives —les quals segurament no hagueren estat les mateixes si l’escrutini s’haguera fet uns dies abans o uns dies després. Es a dir, converteixen en immutable un criteri vacil·lant i intrínsecament imprecís. Hi ha una diferència ontològica abismal entre titular una llista com “el millor de l’any” a fer-ho com “els meus discos preferits de l’any” o “els discos que més ens han agradat”.

3. La majoria de crítics —llevat d’alguns flipats educats en les pitjors perversions de l’escola Pitchfork— es miren amb escepticisme creixent aquestes llistes i les entenen com un dany col·lateral de l’ofici, malgrat caure any rere altre en el seu temptador parany. Però la influència de les llistes continua sent molt gran i en alguns casos positiva: obliguen a revisar discos als quals no s’havia prestat suficient atenció, estimulen l’esperit crític del públic —que es veu compel·lit a acarar-les amb les seues preferències personals amb la consegüent estripada de vestidures posterior—, ajuden a realitzar balanços personals i aviven les converses al voltant de la producció musical.

4. Una inspecció superficial de les llistes publicades per algunes revistes d’abast estatal evidencia el bon moment que viu la música d’expressió catalana: onze dels trenta-cinc discos seleccionats per Rockdelux en la seua llista de “mejores álbumes nacionales”, per exemple, contenen cançons cantades en català, un percentatge absolutament insòlit. I, per primera vegada en la història, una banda valenciana, Senior i el Cor Brutal, entra en aquest rànquing —dos, si comptem com a valencians els Litoral. També hi ha abundant producció valenciana en la llista publicada per Enderrock: set dels vint primers, concretament. La progressió en aquest sentit és inqüestionable —una progressió que revela els canvis graduals en la percepció exterior i que sembla anunciar els primers indicis de trencament de la perillosa inèrcia endogàmica.

5. Resulta curiosa l’evolució en les classificacions d’aquells productes de temporada que, per circumstàncies difícilment objectivables, s’erigeixen en un moment donat amb el favor de la crítica per, immediatament després, perdre’s enmig del muntó, una vegada assumit que el dring inicial no perdurava. El cas de La Bien Querida, inesperat número u en les llistes de Rockdelux i Mondosonoro de fa dos anys és ben simptomàtic: el seu segon disc només ha merescut unes discretes onzena i vint-i-tresena posició, respectivament. Escoltant amb atenció tots dos enregistraments, resulta difícil entendre per què Romancero va ser el millor de l’any i Fiesta llueix tan poc. La llista d’Enderrock, per la seua banda, també exhibeix en posicions avançades alguns d’aquests possibles productes de temporada que un futur no massa llunyà constatarà com a tals o ens desmentirà sense contemplacions. Sobta, en tot cas, l’absència entre els escollits del Fang de Guillamino, les anteriors produccions del qual havien merescut una alta consideració jeràrquica.

6. La llista d’Enderrock arrossega, a més, un problema afegit: abasta tota la música produïda en català sense distinció de gènere i estil i, així, la comparació de taronges i magranes dóna resultats una mica cridaners: confrontar El paradís de les paraules de Carles Dénia amb el Producto Interior Bruto Vol. 1 de Joan Colomo o Les ratlles del banyador de La Iaia és, com a mínim, temerari; però resoldre la confrontació situant els dos per damunt d’aquell deixa els autors de tal conclusió excessivament exposats al sarcasme quan, en realitat, és fruit d’una metodologia poc afinada. Què se suposa que mesura en aquest cas el llistó? Qualitats relatives? Aportacions dintre del gènere? El mateix argument podem fer servir per preguntar-nos per l’absència d’Apa en la llista dels “50 discos imprescindibles”, l’únic que no hi  apareix dels cinc primers classificats en la llista dels millors treballs de folk elaborada per la revista germana Sons de la Mediterrània.

7. Reprenent el cap que enfilàvem adés respecte als productes de temporada, també mereixen una menció especial aquells treballs que mai ho seran per pertànyer a un estil expulsat dels paràmetres de la modernitat. No espereu trobar a les llistes de Rockdelux o Mondosonoro el Material Defectuoso d’Extremoduro, malgrat que dos minuts d’ell valguen més que tres quartes parts del que tots dos llistats enalteixen. El que fan Robe i Uoho ni encaixa en el discurs, ni serveix com a excepció autocomplaent, ni ungeix a qui els postule amb la imprescindible aurèola de connosieur.  Queda fora com quedarà fora sempre Obrint Pas, en aquest cas perquè, a més de no encaixar en el discurs, la militància ideològica dels seus textos predisposa a una cotització a la baixa de les seues aportacions musicals. Un llast que en altres casos s’ignora: P.J. Harvey s’erigeix amb la primera plaça indiscutible en el rànquing internacional gràcies a un àlbum, l’excepcional Let England Shake, farcit de contingut polític.

i 8.  Obrint Pas arrossega, a més, el llast addicional de la seua condició perifèrica, una condició que no supera del tot malgrat la popularitat —i la internacionalitat— de la seua proposta.  Si això ho traslladem a formacions de menor impacte popular, el mur de la perifèria es fa pràcticament infranquejable: mireu, si no, el cas d’Aspencat, amb el magnífic Naixen primaveres sota el braç, relegats a una apreciació merament onomàstica en el millor dels casos. Em pregunte quants dels periodistes que han participat en les votacions de qualsevol de les publicacions esmentades s’han escoltat atentament el seu disc. O el dels Arthur Caravan; o el dels Orxata Sound System; o… De la perifèria no s’escapen —ans al contrari: sembla que els va pitjor i tot— ni les formacions valencianes que canten en castellà: ni rastre hi ha a cap llista de l’esplèndid El fin del mundo en mapas dels Maronda, o del Río Salvaje de Ratolines, o de la darrera excentricitat de Caballero Reynaldo, Nuevos Romances Antiguos. És per això que cal valorar, en el que veritablement signifiquen, les posicions dels Manel, Antònia Font o Senior i el Cor Brutal: indicis de que alguna cosa grossa està passant i nosaltres en som afortunats testimonis. Sembla que per una vegada les llistes, a més de fanfàrries, arbitrarietats i contradiccions, també duen bones notícies.

Els millors discos en català de l’any segons les revistes Rockdelux, Mondosonoro i Enderrock

Rockdelux
(entre parèntesi, posició real en la classificació de “álbumes nacionales”)
1.    Antònia Font (3)
2.    Manel (7)
3.    Anímic (8)
4.    Nacho Umbert & La Compañía (9)
5.    Litoral (19)
6.    Bedroom (24)
7.    Xavier Baró (25)
8.    Guillamino (28)
9.    Senior i el Cor Brutal (29)
10.    Vànova (30)
11.    Gran amant (34)

Mondosonoro
(entre parèntesi, posició real en la classificació de “mejores discos nacionales”)
1.    Manel (2)
2.    Antònia Font (4)
3.    Anímic (16)

Enderrock
(top 20)
1.    Manel
2.    Antònia Font
3.    Mazoni
4.    La Iaia
5.    Joan Colomo
6.    Carles Dénia
7.    Maria Coma
8.    Feliu Ventura
9.    Senior i el Cor Brutal
10.    Very Pomelo
11.    Xavier Baró
12.    Obrint Pas
13.    Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien
14.    Raimon
15.    Pascal Comelade & Cobla Sant Jordi
16.    Miquel Gil
17.    Anímic
18.    Pi de la Serra
19.    Eina
20.    Pau Alabajos

  1. Josep Vicent, m’agradaria sentir com tu “que alguna cosa grossa està passant” però, el que jo percep em fa discrepar. Només em referiré al que tenim a prop de casa. Enderrock, eixe engendre”canalitzador de la música del país”, estrella mediàtica – no oblidem això- d’eixe pop empresarial anomenat Grup Enderrock, amb tentacles estesos a gairebé tots els llocs on es couen decisions institucionals i privades, és una revista que es mou entre tota mena d’aigües, pudentes i manantials podiem dir – interessos d’empresa sempre al capdavant, lógicament- i d’entrada, aquest ha estat i serà un dels seus majors handicaps quan es tracta d’assolir un mínim de credibiltat i prestigi – si encara això existeix quan parlem de periodisme. No obstant això, sense entrar més endins en eixe debat, parlem d’una revista musical que a la vegada es vol, es declara i es mostra nacionalista – des de Salses a Guardamar, etc. segons diuen ells. El nacionalsme d’Enderrock es mostra sobretot al seus editorials i a una molt fluixa secció de discos amb sovint, crítiques tan lleugeres que s’enlairen, a més d’amablement tolerants amb el producte local. En general, es presenta un món de fantasia, totalment normalitzat, on tothom sembla ser professional. Al meu parer, apostar de debò per una “música nacional” i al mateix temps, mostrar personalitat pròpia tot desmarcant-se del fastigós i angoixant domini que fora d’allò que s’anomena “mainstream” exerceix pertot arreu l’estètica “indie”- músical, d’imatge…- seria haver posat el disc de Carles Dénia al primer lloc per a començar: un disc que sone al lloc del planeta on sone remetrà l’escoltador – a poc que tinga mínima cultura músical- al lloc d’on prové, la Mediterrània, que a més en la gravació es presenta oberta al món, amb música i lletra magníficament interpretades, un treball internacional vaja – Espanyols! Espabileu-vos!!. Després segur que es podria incloure l’Apa i un grapat de treballs del mateix o semblant pal entre altra mena de propostes, o sia, una llista variada i musicalment rica que sense dubtes suggerisca el camí pel qual s’aposta. Però, això és somiar!. I eixos jocs annuals de malabarisme? ” #6 i millor disc de folk i altres músiques” altres vol dir, les que realment no compten gaire… #4 “millor disc de cançó d’autor”, #2 “grup de l’any”…taronges i magranes. El que tenim any rere any és eixa aposta eterna – ja fa anys, ni moderna tan sols- per “lo indie”. Perquè, què és “lo indie”? Bàsicament, allò que imita en forma i fondo la música i estètica pop-rock anglosaxona. Dolorosament, a la ràdio, la que queda, encara és pijor: el gros de la programació de Ràdio 3, ICAT FM!! la ràdio jove del país!!, hi ha res més que “indie pop” al món? hi ha més llengües? res més a casa? buff!. Pel que fa al sud, el nostre sud, mai ens em pogut llevar de damunt l’impressió que, malgrat fer en molts casos millor música i cançó, la presència de valencians – “quin goig el vostre”- sembla més un requisit rentador de cara que altra cosa: malgrat les lloances encara estem esperant veure que es posen totes les cartes damunt de la taula per algun nom d’ací que artísticament ho mereisca.

  2. Hola, ja em llegiré aquest text en detall perquè té molta molla, però pel que fa als premis de Sons de la Mediterrània, que són els únics en què hi he intervingut des de dins: procuro pensar sempre com a periodista, no com a musicòleg. I per mi, si el forner, el banquer o l’empleat de telefònica descobreix Carles Dénia, Xavier Baró o Miquel Gil gràcies a aquests premis, doncs ja estarà més que justificat. No és arrogància, simplement es tracta que cadascú faci la seva feina el millor posssible.
    Evidentment cap d’aquests premis no són la Bíblia i depenen de mil circumstàncies, tant del mètode seguit per qui els decideix com de la credibilitat que els vulgui donar el lector. Però són una bona eina de difusió i orientació, al menys en el cas de Sons.
    En l’apartat d’internacionals, per exemple, òbviament un camp inabastable, ja fa uns quants anys que diem que els deu que triem són suggerències, treballs que ens han agradat d’entre tots els que hem pogut escoltar al llarg de l’any. En l’apartat de folk català, procurem escoltar-los tots, però em sembla que no trobarem mai un criteri purament infalible (per exemple, què fem amb els discos de cobla? amb els de rumba catalana? amb els de flamenc?)
    No crec que hi hagi gaire arrogància intel·lectual entre els periodistes amb els temps que corren, la veritat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!