La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

2 de novembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

El geni de Ruibal per partida doble (La Mediterrània invisible, 15)

JAVIER RUIBAL
Pensión Triana
Reed.,18 Chulos, 2010
51139

Sueño
18 Chulos, 2011
91143 (CD+DVD)

Javier Ruibal concita tres talents en la seua persona que rarament es presenten amb aquesta rotunda simultaneïtat: el del poeta, el del compositor i el de l’intèrpret.
Com a lletrista, el cantautor del Puerto de Santa Maria ha sabut trobar una veu pròpia inconfusible, barreja de registres cultes i populars, que vehicula a través d’una poderosa combinació de concreció narrativa, lirisme expressiu i perfecció formal: pocs companys de professió en resistirien una comparació pel que fa a la precisió en l’ús de lèxic i prosòdia. En les seues cançons habiten les veus del carrer i les intimitats més pregones, el silenci nocturn de la casa i el bullici matiner del mercat, la sensualitat de Lorca i les xirigotes del carnaval, un estrany hedonisme pintat de melancolia i una mirada inquisitiva i tendra alhora que li atorga a tot plegat un centelleig inaprehensible de veritat.
Com a músic, Ruibal ha sabut traduir l’esperit dels textos en cançó: les seues músiques apel·len al sabor de la tradició oral andalusa, amb regusts de música àrab, insinuacions jazzies i fragàncies tropicals. Diríeu escoltant-les que amb un ull mira el nord d’Àfrica i amb l’altre escruta la brisa atlàntica que porta els aromes ultramarins d’una Havana intuïda, mentre el seu cor rutila sota la llum cegadora al bell mig de la badia de Cadis.
Textos i música es mariden així en unes cançons demiúrgiques les quals, cantades amb la seua veu, s’imbueixen d’una bellesa que de tan intensa arriba a ser subversiva.
(continua)

És la seua una vocalitat on el més important no és l’afinació —sempre tan ajustada—, ni la tessitura —segurament la més generosa del gremi—, ni l’articulació —puntejada de deliciosos deixos meridionals—, sinó la seua capacitat per concretar l’emoció que transporten les cançons en un sentiment punyent i profund.
Feia ja bastants anys —des de Lo que me dice tu boca (2005)— que no ens alegrava la vida amb alguna novetat discogràfica, però en els darrers mesos ben bé ens ha atropellat amb dues tongades de paraules majors.
Primer la reedició, amb un continent de luxe que per fi fa justícia a la grandesa del contingut, del disc que el convertí definitivament en un autor de culte: Pension Triana, editat originalment l’any 1995 i enregistrat en directe als estudis Sonoland de Madrid amb una colla d’amics fent de públic i una espectacular banda d’acompanyament —entre d’altres, hi havia Chano Domínguez, Jorge Pardo, John Parsons, Antonio Toledo i Martirio.
Quinze anys després de la seua publicació, Pensión Triana manté íntegres totes les virtuts que contribuiren a construir una llegenda que la reedició —en un llibre-CD amb tots els textos i partitures, receptes de cuina, testimonis d’alguns dels presents i magnífiques il·lustracions a càrrec de Santos de Veracruz— no fa sinó amplificar. El repertori és senzillament gloriós, ben equilibrat amb temes dels tres discos precedents —Duna (1983), Cuerpo Celeste (1986) i La piel de Sara (1989)— i sis temes inèdits alguns dels quals es troben entre el millor de tota la seua producció: la mateixa “Pensión Triana”, exultant de força i inspiració, la preciosa “Y la noche afuera”, o “La gloria de Manhattan”, tan inclement i commovedora. I Ruibal i la banda evolucionen com tocats per la gràcia divina, fent palpitar les cançons amb la seua apassionada implicació, tot sabor i temperament.
La segona novetat és un altre album en directe, enregistrat junt a l’Orquestra de Córdoba amb arranjaments de Javier López de Guereña, on assumeix el repte de transformar l’embolcall sonor de les seues cançons donant-los una inesperada dimensió simfònica. Un repte del qual surt més que ben parat perquè López de Guereña interioritza perfectament l’arquitectura secreta de cada peça i ressegueix l’estreta connexió existent entre l’univers musical de Ruibal i l’obra impressionista, il·luminada també pel sol violent del sud, d’Albèniz, Turina o Falla. Amb aquestos fonaments, l’orquestra matisa i esponja les cançons de caire més contemplatiu o intimista —“Y la noche afuera”, “Para llevar-te a vivir”—, fa guanyar altura als moments de major vehemència musical —“La puerta de Elvira”, “La perla de la medina”— i, en qualsevol cas, obsequia amb amplitud i repós a cadascun dels temes interpretats —procedents en la seua majoria dels discos Contrabando (1997) i Las damas primero (2001). Amb tanta instrumentació al seu voltant, Ruibal abandona la seua sempiterna guitarra i concentra tot l’esforç interpretatiu en la veu: una veu que igual es trenca amb delicadesa, que titil·la en lleus melismes o ascendeix fulgurant i rabiosa per posar-se després lentament com un ocell entre vol i vol. Una veu que ha tornat de nou en el moment en què se’ns feia més necessària. Perquè, com escriu Benjamín Prado en un dels textos inclosos en el llibret, en aquests temps bàrbars, pocs refugis trobarem tan acollidors com la seua exquisitesa.

Caramella 25
Javier Ruibal actua aquest divendres 4 de novembre, a les 24:00 h, a la sala gran del Kursaal de Manresa, dins de la programació de la Fira Mediterrània.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!