La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
7 d'octubre de 2011
Sense categoria
1 comentari
(Cendres de l’estiu) 3. Coratge al país on nasqué el sol
Si ateníem els estàndards del mercat, ens va costar una petita fortuna però bé que s’ho valia. Només l’embalatge, que barrejava logos ben familiars amb indesxifrables signes katakana, ja produïa una emoció impagable. El paquet venia de l’altra banda del món però havia arribat molts pocs dies després de fer la comanda —la més estranya que havíem fet en la nostra vida, omplint un formulari a les palpentes, ajudats per les traduccions aproximatives del senyor google, i sense saber de ben cert si l’ordre de pagament s’anava a perdre en els llimbs cibernètics per un malentés en l’emplenament dels camps. Però no; com una mena de miracle domèstic, havia arribat a casa l’edició japonesa del disc d’Obrint Pas, tret de gràcia a la línia de flotació de l’argumentari dels seus detractors i menystenidors: aquest fil de pensament que desdenya la seua obra musical pel contingut explícitament ideològic dels seus textos, l’èpica sobiranista que sustenta els seus concerts i l’estètica revolucionària i ja clarament demodé que exhibeixen.
(continua)
(continua)
Un argumentari llargament desmentit per una trajectòria com més va més sòlida i coherent però que continua instal·lat en el domini públic: només cal contrastar el tractament que han rebut als mitjans de comunicació el seu èxit de vendes o els seus concerts multitudinaris en comparació amb l’èmfasi regalat als Manel. Si el disc de l’armadura s’haguera editat al Japó, la notícia hauria ocupat la primera plana de tots els diaris nostrats. Per a dissort d’Obrint Pas, però, les seues cançons no encaixen en el relat contemporani hegemònic: no fan pop amable, no paren esment a l’etnografia urbana barcelonina, no canten foteses sentimentals ni glosen les crisis existencials de la seua generació. La seua brúixola expressiva apunta a altres àmbits caiguts ja fa temps en desgràcia segons en quin entorn. I us podran o no agradar, us podreu sentir més o menys identificats amb la seua imatgeria recurrent, us hauran enfitat poc o molt els seus inesgotables imitadors, però no els podeu negar l’enorme qualitat de la seua proposta ni el fet que no hi ha actualment a tot el país ningú que els puga discutir la seua jerarquia a dalt d’un escenari: els seus concerts són un esclat d’energia, festa i felicitat —felicitat: ens ve de gust subratllar-ho— absolutament incomparable, la seua actitud escènica no coneix rival i el seu sentit de l’espectacle traspassa de bon tros les fronteres de la complicitat —mireu sinó la reacció del públic japonés durant la seua increïble intervenció en el Fuji Rock Festival.
Resulta curiós que l’edició d’un disc seu al Japó es materialitze amb el seu treball més local, més decididament valencià. Tan valencià, que dubte que en les altres parts del país arribe a entendre’s en tota la seua integritat —per exemple: la bellesa de les imatges que iluminen “El país de l’olivera”: “parotets al cor”, “raïm a les porxades”…—. En tot cas, aquest fet no fa sinó afegir un grau més d’emotivitat a un disc que en vessa pels quatre costats.
No és aquesta l’única de les aparents contradiccions que fan de Coratge (Propaganda pel fet!, 2011) una obra tan singular: també és el seu disc amb major dispersió musical i, alhora, el més depurat i consistent, entre altres coses per la intel·ligència amb què han sabut administrar les tendències centrífuges, canalitzades en forma de sinèrgia en comptes de fractura. No importa que s’hi faça més evident que mai la tensió creativa viscuda al si de la formació —on s’endevinen l’estira de Miquel Gironés i l’arronsa de Xavi Sarrià— perquè la infrastructura de fons és tan poderosa —i tan savi l’arbitratge de Kaki Arkarazo en la producció— que suporta tots els sotracs musicals sense que la coherència del conjunt se’n ressenta el més mínim.
Aquest és, segurament, el secret d’un treball excepcional: solidesa en el concepte i depuració en tots els elements amb què s’expressa. La poètica de Sarrià assoleix cims abans inimaginables; la dolçaina de Gironés interpreta les frases més inspirades i escaients que li hem escoltat; el grup sona amb una frescor i una precisió extraordinàries; i cadascuna de les cançons ostenta una autonomia pròpia i exempta sense que això minve la unitat conceptual de tot plegat. Una unitat que s’encarrega de remarcar el seguit de textos que conformen el llibre que l’acompanya, omés en l’edició japonesa, i on diversos companys de viatge i referents intel·lectuals del grup perllonguen la vibració original de cada cançó.
Ja hem apuntat que, musicalment, Coratge és un disc de portes esbatanades per on s’escolen els més diversos estils, timbres i ambients sonors i acaben tots amarats de l’inconfusible perfum del grup: hi ha pinzellades de rock celta —alguns passatges de “Coratge” podien estar signats pels Wolfstone més contundents—, hip hop viciat de rumba —“Perdut als carrers del món”, amb cameo de Fermín Muguruza—, rumba bolcada a salsa —l’irresistible “Se’n va amb el vent”—, punk pouat directament del 77 —“La cultura de la por”—, inversemblants episodis de pop mainstream —“Si tanque els ulls”— i rock vaquer —“Barcelona”, que sembla estrafer “Un dia en Texas”, de Parálisis Permanente, després d’una atenta escolta dels primers discos de La Frontera—, una melodia amb aires partisans dedicada als maquis —“I si demà no tornara”—, reggae esmerilat amb traços electrònics —“La nit dels corbs”—, ska de tall clàssic i ànima negra —“Seguirem”, emotiva peça escrita en memòria de Mavi Dolç—, cançó de taverna —“Alegria”—, una bellíssima aproximació a la cúmbia que recorda la seua recent estada a Palestina —“Murals”—, folk desacomplexat i cooperatiu —“Jota de valencians” represa a partir de la deliciosa nadala “Pastorets i pastoretes” amb què Al Tall obrien l’imprescindible Nadal valencià (1979)—, una evocació de la infantesa concebuda amb registres de cançó d’autor i trets de fita perdurable —“Al país de l’olivera”— i una incontestable exhibició de vigor compositiu i domini dels llenguatges: “La vida sense tu”. No sembla sobrar ni una coma: cada cançó respira per ella sola i justifica de forma inapel·lable la seua inclusió. Les més funcionals, pensades per a incendiar pavellons i completar el seu demolidor repertori de concert, es troben entre el més ben trobat de la seua producció; i la resta són encara millors.
És evident que Coratge és el seu disc de maduresa: s’han fet majors, reflexius, i examinen la seua trajectòria en retrospectiva i sense nostàlgia. Miren al passat, però ho fan per a parlar de futur. Un futur que només serà possible des del coratge a què apel·la el títol: coratge individual i col·lectiu com el que ells enarboren des de fa tants anys i que tan decisiu ha estat en la infrahistòria recent del país. Un país que, en moltes coses, ja resulta molt difícil d’explicar sense les seues cançons. I potser comença a ser hora de reconéixer-ho. O almenys, d’anar prenint-ne nota: quan arribe l’hora de repartir guardons, tinguem al davant la divisa de Papasseit: ells han fet l’escamot dels soldats d’avantguarda; que el primer bes se’ls done als primers.
Resulta curiós que l’edició d’un disc seu al Japó es materialitze amb el seu treball més local, més decididament valencià. Tan valencià, que dubte que en les altres parts del país arribe a entendre’s en tota la seua integritat —per exemple: la bellesa de les imatges que iluminen “El país de l’olivera”: “parotets al cor”, “raïm a les porxades”…—. En tot cas, aquest fet no fa sinó afegir un grau més d’emotivitat a un disc que en vessa pels quatre costats.
No és aquesta l’única de les aparents contradiccions que fan de Coratge (Propaganda pel fet!, 2011) una obra tan singular: també és el seu disc amb major dispersió musical i, alhora, el més depurat i consistent, entre altres coses per la intel·ligència amb què han sabut administrar les tendències centrífuges, canalitzades en forma de sinèrgia en comptes de fractura. No importa que s’hi faça més evident que mai la tensió creativa viscuda al si de la formació —on s’endevinen l’estira de Miquel Gironés i l’arronsa de Xavi Sarrià— perquè la infrastructura de fons és tan poderosa —i tan savi l’arbitratge de Kaki Arkarazo en la producció— que suporta tots els sotracs musicals sense que la coherència del conjunt se’n ressenta el més mínim.
Aquest és, segurament, el secret d’un treball excepcional: solidesa en el concepte i depuració en tots els elements amb què s’expressa. La poètica de Sarrià assoleix cims abans inimaginables; la dolçaina de Gironés interpreta les frases més inspirades i escaients que li hem escoltat; el grup sona amb una frescor i una precisió extraordinàries; i cadascuna de les cançons ostenta una autonomia pròpia i exempta sense que això minve la unitat conceptual de tot plegat. Una unitat que s’encarrega de remarcar el seguit de textos que conformen el llibre que l’acompanya, omés en l’edició japonesa, i on diversos companys de viatge i referents intel·lectuals del grup perllonguen la vibració original de cada cançó.
Ja hem apuntat que, musicalment, Coratge és un disc de portes esbatanades per on s’escolen els més diversos estils, timbres i ambients sonors i acaben tots amarats de l’inconfusible perfum del grup: hi ha pinzellades de rock celta —alguns passatges de “Coratge” podien estar signats pels Wolfstone més contundents—, hip hop viciat de rumba —“Perdut als carrers del món”, amb cameo de Fermín Muguruza—, rumba bolcada a salsa —l’irresistible “Se’n va amb el vent”—, punk pouat directament del 77 —“La cultura de la por”—, inversemblants episodis de pop mainstream —“Si tanque els ulls”— i rock vaquer —“Barcelona”, que sembla estrafer “Un dia en Texas”, de Parálisis Permanente, després d’una atenta escolta dels primers discos de La Frontera—, una melodia amb aires partisans dedicada als maquis —“I si demà no tornara”—, reggae esmerilat amb traços electrònics —“La nit dels corbs”—, ska de tall clàssic i ànima negra —“Seguirem”, emotiva peça escrita en memòria de Mavi Dolç—, cançó de taverna —“Alegria”—, una bellíssima aproximació a la cúmbia que recorda la seua recent estada a Palestina —“Murals”—, folk desacomplexat i cooperatiu —“Jota de valencians” represa a partir de la deliciosa nadala “Pastorets i pastoretes” amb què Al Tall obrien l’imprescindible Nadal valencià (1979)—, una evocació de la infantesa concebuda amb registres de cançó d’autor i trets de fita perdurable —“Al país de l’olivera”— i una incontestable exhibició de vigor compositiu i domini dels llenguatges: “La vida sense tu”. No sembla sobrar ni una coma: cada cançó respira per ella sola i justifica de forma inapel·lable la seua inclusió. Les més funcionals, pensades per a incendiar pavellons i completar el seu demolidor repertori de concert, es troben entre el més ben trobat de la seua producció; i la resta són encara millors.
És evident que Coratge és el seu disc de maduresa: s’han fet majors, reflexius, i examinen la seua trajectòria en retrospectiva i sense nostàlgia. Miren al passat, però ho fan per a parlar de futur. Un futur que només serà possible des del coratge a què apel·la el títol: coratge individual i col·lectiu com el que ells enarboren des de fa tants anys i que tan decisiu ha estat en la infrahistòria recent del país. Un país que, en moltes coses, ja resulta molt difícil d’explicar sense les seues cançons. I potser comença a ser hora de reconéixer-ho. O almenys, d’anar prenint-ne nota: quan arribe l’hora de repartir guardons, tinguem al davant la divisa de Papasseit: ells han fet l’escamot dels soldats d’avantguarda; que el primer bes se’ls done als primers.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com sempre, contrari als silencis i als buits, els teus mots, en la cara doctes i en la creu encesa passió, són com la certesa del sentit i el pensat. Crec com tu que el país està ple a vessar de propostes, que cremen al sud veient un nord tan blanet, i amb noms tan ferms i ben posats com el d’Obrint Pas, que a Coratge se’ns ofereix amb totes les gales de la millor de les celebracions, precisament quan el sud se’ns mostra més evident i desafiant. Saps com m’és de fàcil i plaent compartir les teves referències musicals i culturals si les conec i m’agraden -única valoració de la que sóc capaç de fer per seguir-les escoltant i començant a entendre-les-, però finals de text com els mots del sentit i reverenciat en les mil emocions Salvat Papasseit són un perill per al cor i la vista: esclata i s’inunda, respectivament.
Per sort, m’agrada saber que sempre ens deixes amb paraules, la millor manera de seguir i de compartir el que més falta fa, CORATGE!.