La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

26 de setembre de 2011
Sense categoria
4 comentaris

(Cendres de l?estiu) 2. Deu reflexions sobre el disc de l?armadura

1. Permanentment instal·lats en un estadi d’angoixa de baixa intensitat produït per l’anormalitat cultural on hem de viure, amb la geografia natural negada, l’idioma sotmés a continus embats inutilitzadors i un assetjament, ara estrident, adés silenciós, que qüestiona, menysté o, directament, intenta evitar qualsevol pas endavant que s’hi done, era bastant previsible que un fenomen de masses com el protagonitzat pels Manel en els darrers mesos disparara tots els ressorts de l’autocelebració i la sobredimensió i que, immediatament, es començaren a suscitar les primeres reaccions en sentit contrari: saturació, animadversió i desdeny. Tant és així que alguna de les primeres crítiques publicades de 10 milles per veure una bona armadura (Discmedi-Warner Music, 2011), com la ben ponderada i elogiosa de Jordi Bianciotto per a Enderrock, dedicava una porció important del text a defensar-los dels detractors.
Malgrat, però, el poderós corrent que n’ha mostrat la seua desafecció  —induïda en la majoria de casos més per la desproporcionada recepció pública i l’enfit de la seua sobreexposició als mitjans de comunicació que per la proposta artística del grup—, Manel han aconseguit ser un èxit de vendes considerable, han exhaurit repetidament les entrades als seus concerts —convertits en karaokes multitudinaris— i, potser a contracor i per sorpresa, s’han vist situats al capdavant d’un pop català renovat, símptoma, segons alguna anàlisi optimista, d’un important canvi cultural en la nostra societat.
(continua)

2. Pot resultar bastant xocant per a un observador extern que tot aquest fenomen el produesquen unes cançons sense maximalismes de cap mena, d’aparença senzilla i quotidiana, privades d’ostentacions compositives i executades per una colla de joves músics que es troben a les antípodes de l’estereotip d’estrella del pop. Però potser ací rau un dels motius fonamentals del seu èxit. Manel, com els grans noms de la música popular de tots els temps, fan música per a tots els públics: és la seua una proposta transversal, amb múltiples nivells de lectura, armada amb suficients matisos per no dissuadir el que busca en les cançons alguna cosa més que entreteniment.
Manel no exhibeixen universos personals retorçuts, sinó pura divulgació etnogràfica urbana. Amb un afegit clau: l’embolcall que dota d’una èpica solemne nimietats d’anar per casa com la timidesa del protagonista d’”Aniversari”, o l’afany per un amor vitalici de “Criticarem les noves modes de pentinats”: fets corrents que esdevenen falsament excepcionals en el context de la cançó i amb els quals l’empatia de l’oient està més que assegurada.

3. De tota manera, l’èxit dels Manel no s’acabaria d’explicar sense un altre element essencial: l’extraordinari talent narratiu de Guillem Gisbert que es desplega per tots els nivells del discurs: estructura, imatgeria i registre. Gisbert ha aconseguit un difícil equilibri entre elaboració i espontaneïtat, és ben conscient de la dosi d’oralitat que demana sempre una cançó —consciència no massa habitual en els companys de professió— i maniobra de manera magistral en l’escala del detall: la seua capacitat per fer avançar el text d’imatge en imatge —com qui fa avançar la tella per les caselles del sambori o la xarranca— proveeix les cançons d’una força expositiva especial. El soldat que mira per l’ull de bou els falciots a “La cançó del soldadet”, la colla de majors que mengen pipes amb arrogància a “Boomerang”, la trobada pel carrer amb l’antiga parella a “Benvolgut”… tot el treball està farcit d’aquestos petits flashos que ens capten l’atenció i també la benevolència.

4. Un factor addicional que contribueix a l’amabilitat del seu temperament artístic és que les seues cançons contenen totes les cançons que hem escoltat abans: es mouen per paràmetres previsibles, combinen petits fragments de desenes de melodies que tenim interioritzades, de rodes d’acords recurrents, de solucions instrumentals ben assajades abans. Aquesta familiaritat potser en algun cas resulta excessiva —la melodia de “Boomerang” voreja els límits de la tornada de “Lemon Tree”, popularitzada per Peter, Paul & Mary; a “El Miquel i l’Olga tornen”, esperes sentir d’un moment a altre la veu de Lluís Gavaldà…— però ens fa sentir confortables a dins de la cançó que esdevé de bon començament una mica més nostra.
Hom a adduït diversos noms llunyans per esbossar el mapa d’influències del grup — Herman Dune, Beirut, Magnetic Fields, Fleet Foxes, Sufjan Stevens— però les concomitàncies amb uns i altres no deixen de ser tangencials: l’ukelele dels Beirut, les sumptuoses instrumentacions d’Stevens que l’emparentarien amb “Aniversari”…  Personalment tinc la impressió que els seus referents són més propers i, segurament, els ataquen pel flanc inconscient: hi és evident l’empremta de la tradició, profunda i silent, de la Cançó i del primer folk català, més enllà dels seus gustos i les seues opcions estètiques. Com s’ha dit, ostenten indicis de Pau Riba i Jaume Sisa, més en les músiques que en els textos —desproveïts de l’acidesa galàctica i el posat subversiu de tots dos—, però també hi ha molt de Xesco Boix o els Falsterbo —“La cançó del soldadet” podien haver-la signat ells—, ni que siga arribat de segona mà; fins i tot, alguna cosa de l’Enric Barbat —la seua mirada obliqua, una lleu i tàcita amargor… I, òbviament, deixos del pop casolà que els ha precedit, amb Els Pets de Sol cap ací com a bandera.

5. 10 milles per veure una bona armadura suposa un canvi substancial respecte a l’aclamat primer disc, Els millors professors europeus (Discmedi, 2008), canvi que ha propiciat una notable disparitat de valoracions. La instrumentació s’ha sofisticat amb la profusió de vents —excel·lentment rendibilitzats en “Benvolgut” i “Criticarem les noves modes de pentinats”, una mica extemporanis a “Deixa-la,Toni, deixa-la”— i seccions de corda; les cançons s’estructuren pràcticament sense tornades, amb una clara reincidència en l’ús del crescendo èpic per crear una dinàmica que les sostinga; i els textos han crescut en complexitat i en densitat. Tot plegat, però, no sempre es tradueix en un avanç respecte a l’anterior: el grup ha perdut frescor i espurneig; les lletres es presenten més enfarfegades; i, sobretot, es nota a faltar una major incidència d’aquell to, marca de la casa, que els feia tan atractius: l’ambigüitat en què es movien, entre la ingenuïtat calculada i el cinisme canalla —redimit eventualment per una alenada de tendresa— que convertia en inoblidables peces com “Ai, Dolors”, “Nit freda per ser abril”, “Pla quinquennal” o “Els guapos són els raros”. En 10 milles… aquest to arriba plenament només a “Benvolgut”. I “Aniversari” en seria l’antítesi, amb la seua manca absoluta de malícia i el seu sentimentalisme ensucrat.

6. L’èxit els sobrevingué a Manel a través d’un boca-orella viral que ningú va ser capaç de predir. La seua actual hegemonia en la nostra escena musical és, per tant, doblement sorprenent i va pillar en un primer moment el periodisme especialitzat a contrapeu. No guanyaren el Sona 9 amb una maqueta que contenia ja, en una forma molt pròxima a la definitiva, ni més ni menys que “Nit freda per ser abril”, “Dona estrangera”, “En la que el Bernat se’t troba”, “Ceràmiques Guzmán” i “Pla quinquennal”. I, després, tampoc guanyaren el premi al millor disc de l’any que atorga Enderrock, superats per Les cançons tel·lúriques de Roger Mas. La mateixa revista Enderrock els entrevistà en un número especial dedicat al concurs quan encara no havien tret el primer disc (el 154) i hagueren de passar quinze números més (fins el 169) per dedicar-los un article en profunditat —enmig, però, els havia dedicat una portada (la del 159) i obrien, amb un breu article, un reportatge sobre “Els folkies del pop”. No vull significar amb això que Enderrock s’equivocara en alguna cosa amb el tractament de Manel, sinó la raresa del seu èxit que ningú va vaticinar, ni una vegada iniciada la seua gran deflagració pública, preveure’n les veritables dimensions. Això sí: quan aquestes començaren a fer-se més que notòries, la premsa barcelonina s’embarcà en una divertida disputa sobre qui els havia vist primer…

7. I primer per poc i després per massa. La presència dels Manel als mitjans ha traspassat llargament els límits d’un tractament informatiu a escala perquè tothom ha volgut beneficiar-se del salconduit de modernitat que aportava l’al·lusió al grup i el seu rampant ukelele. Una campanya intel·ligent de promoció en el llançament del segon disc ha fet la resta. I la carambola a tres bandes que suposà el fet que, en les corrandes finals de la primera gira, durant un concert amb Guardiola entre el públic, una parella anònima li demanara la renovació en el torn obert d’improvisacions —mèrit que la premsa també li ha endossat a la formació—.
Aquesta unanimitat mediàtica és especialment contraproduent perquè acaba minimitzant i ocultant amb l’excés la resta de propostes. O, almenys, les que no encaixen amb el moviment que es comença a promocionar: el d’un determinat pop urbà, costumista i amable, on es tracta d’encabir Mishima, Antònia Font o Els Amics de les Arts. Són aquests darrers els més beneficiats per l’efecte Manel i els que comencen a preparar el terreny a la reacció desafecta: serà la seua ubiqüitat la que destape els primers símptomes de saturació. Afortunadament, i gràcies al bon criteri dels que n’haurien d’haver estat protagonistes, no prosperà la idea de fer un nou Palau Sant Jordi amb els quatre grups esmentats, iniciativa que podia haver donat un esperó definitiu a aquesta nova escena però que també podia haver acabat amb la immolació definitiva de la seua banda franquícia.
Menció especial mereix també la forma amb què la premsa, fins i tot alguns mitjans presumiblement sobiranistes, ha tractat l’èxit de vendes del grup, amb una barreja de perplexitat i papanatisme tot celebrant que ha arribat a ser el més venut a l’Estat, com si l’èxit no fora una conseqüència directa de la pertinença de Catalunya a aquest Estat. De fet, només el 5% dels primers 15000 discos s’havien venut fora del Principat.

8. S’han vist els Manel sobrepassats pel fenomen? No ho sabria dir amb certesa, però dóna la sensació que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Les fotografies en els mitjans delaten una certa incomoditat. Les entrevistes resulten lacòniques i desganades. I el que era el seu terreny indiscutible, el contacte directe amb el públic, ha tingut alguns episodis rutinaris i sense massa feeling —el que els ha fet cobrar algunes crítiques negatives després del seu pas pel PopArb o el Teatre el Musical del Cabanyal—. Potser no esperaven un repercussió de la magnitud que han viscut, potser és el desgast de les servituds promocionals, potser és la pressió dels mitjans i el continu escrutini que sofreixen, potser és la conseqüència d’unes expectatives exagerades, potser és un posat premeditat per defensar-se de tot això… però em desconcerta sentir-los explicar sense massa ànims ni entusiasme la grandesa del que han construït.
 
9. L’enrenou provocat per Manel ha atret l’atenció de l’anticatalanisme intel·lectual que primer ha aprofitat l’avinentesa de la seua qualitat per atacar la resta de la producció musical catalana i després, quan la bola s’ha fet massa gran, se’ls ha carregat a ells també.
Es un procés antic i ben conegut: primer comença de forma subtil, sovint inconscient, utilitzant una frase inofensiva sense ànim d’atac sinó ben bé el contrari. Per exemple, Jordi Nopca que en l’entradeta a una entrevista en Mondosonoro advertia: “Esta vez, el idioma no importa” —les altres vegades, si?, ens preguntàvem nosaltres. Després Joan S. Luna, en la mateixa publicació: “uno de los mejores discos publicados en catalán en mucho, mucho, tiempo”. La reiteració emfàtica de mucho, escrita segurament per subratllar les bondats d’Els millors professors europeus, menystenia excessivament una producció musical de molta més alçada que la que el periodista insinuava.
Més tard, però, com ja hem dit, arribava l’hora d’abatre el responsable del soroll i, seguint el manual d’operacions emprat per a desprestigiar el rock català vint anys enrere, hom recuperava el repertori d’arguments demagògics i interessats sense amagar del tot, però, que l’únic problema del grup és que s’expressa en català. Així per exemple es despatxava Ignacio Julià en l’editorial del mes de juny del Ruta 66: “Ocurre que esta escena de la que Manel son primera línea y mediático fenómeno, pasa por refinado relevo generacional cuando, en realidad, anhela barrer bajo la alfombra el vergonzante recuerdo de los infumables grupos subvencionados por la Generalitat que reinaron en los noventa. No olvidemos que nacen y son amamantados en la misma realidad de patrocinio público que aquellos […]. Lo chistoso no és que Manel agoten la taquilla en Madrid o Sevilla, plazas en principio impermeables a quien canta en polaco, sino que la generación a la que pertenecen, la de ese catalanismo posmoderno que consulta Wikipedia sin “ñ” que valga, educado en los seriales de TV3 y el “fet diferencial”, sea tan conformista y ñoña en sus canciones y actitudes. No hay un ápice de rebeldía o impertinencia, sólo inútil complacencia identitaria…”. Llegesc Ignacio Julià des de fa trenta anys, forma part entranyable de la meua educació sentimental i musical, i mai m’haguera imaginat trobar-me un text tan trampós i ideològicament esgarriat: com pot ser que qui darrerament ha reinvidicat Amaral o la Bien Querida, carregue contra Manel per nyonyos? Com pot atrevir-se a dir que són un fenomen subvencionat? Com pot explicar que un grup que l’únic que fa és inútil complacencia identitaria esgote entrades en Madrid i Sevilla?
Més tard, Ruta 66 compensà la incapacitat interpretativa del seu exdirector donant veu a lectors discrepants, però el discurs penetra i no s’atura perquè els seus portadors són activistes ben tossuts. Mireu ara per exemple, a la revista Barcelonés, la nova retranca del, per altres raons admirable, Kiko Amat: “El fraude tácito del rock catalá: una exploración comunal”. Vint anys després, encara no descansen: l’èxit colossal de la reunió de Sopa de Cabra els obliga a reconstruir-ne el relat.

10. No descansen i això enllaça amb la primera i la nostra darrera reflexió: la hostilitat cap a la producció cultural en català, sobretot quan traspassa la frontera de l’anècdota i assoleix una certa transcendència, es dóna en unes proporcions tals que, per evitar regalar arguments a l’adversari, la cautela aconsella no fer massa ús de l’autocrítica. Això és, però, senzillament devastador. Si no hi ha autocrítica, l’autocomplaença i l’amanerament esdevenen inevitables i, amb ells, la catàstrofe artística. Per aquesta raó, l’emergència de dissensions en la valoració crítica de Manel, quan no vénen forçades per posicions extramusicals, és tan bona notícia: un petit símptoma de que, malgrat tot i com el mateix consum massiu de la música de Manel demostra, ens trobem una mica més aprop de la normalitat.

  1. Un article lúcid; senzillament, genial.

    <mode irònic ON>Ai no, espera, que t’he de criticar! Que, sinó, semblarà que t’elogio només perquè escrius en català sobre música en català! I hem de semblar una cultura normal!
    Idò: molt malament, quina mè(rda) d’article, només parlant dels grups de sempre amb les lloances de sempre… <mode irònic OFF>

    Gràcies per existir

  2. Per fi. No m’agraden Manel, musicalment parlant no connecten amb mi ni amb la meua manera d’entendre la música, però estic totalment d’acord amb tot el que dius, la conclusió pense que és apoteòsica, més per que he tingut que patir en alguna ocasió les ires de qui no admeten la crítica a qualsevol producte català tingui la qualitat que tingui, i això tampoc és. Al igual que elevarè fins els nuvols el treball de Senior em reserve el dret de enfonsar el de Manel, sempre musicalment parlant. Molt bo Frechina, eres un crack.
    Salutacions des de la Ribera 

  3. Per fi. No m’agraden Manel, musicalment parlant no connecten amb mi ni amb la meua manera d’entendre la música, però estic totalment d’acord amb tot el que dius, la conclusió pense que és apoteòsica, més per que he tingut que patir en alguna ocasió les ires de qui no admeten la crítica a qualsevol producte català tingui la qualitat que tingui, i això tampoc és. Al igual que elevarè fins els nuvols el treball de Senior em reserve el dret de enfonsar el de Manel, sempre musicalment parlant. Molt bo Frechina, eres un crack.
    Salutacions des de la Ribera 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!