Apa, Cants i cants

APA
Cants i cants
Temps Record, 2011
TR1217-GE11

Ja fa molt de temps que esperàvem un treball com aquest: un disc on Josep Aparicio Apa destapara el seu pot de les essències i es consagrara definitivament en la primera línia de l’escalafó cantador. De moment, ja s’ha fet mereixedor d’un dels premis Ovidi Montllor 2011 en la modalitat de folk.
Fins a aquest Cants i cants, Apa havia anat escampant generosament la seua portentosa vocalitat per diverses formacions —Alimara, El Poblet, Grup de Danses de Quart de Poblet, Jérez-Texas…—; inclús havia enregistrat un disc de cant valencià amb Josepa Blasco —Cant d’estil (Valdisc, 1987)— i havia esbossat bona part de les inquietuds artístiques que ara es materialitzen definitivament en la seua estrena discogràfica amb La Beniterrània —Sentiments (Cambra Récords, 2004)—.

(continua)

Aquest disc, però, va molt més enllà de tots els tantejos precedents i
ens el presenta solt i exuberant, lliure de qualsevol lligadura i
compromés en cos i ànima a donar eixida a la seua impetuosa creativitat.
És tracta, doncs, d’un disc molt personal i visceral, on l’afortunada
companyia que l’acomboia —amb Ricardo Esteve al comandament i les
notables aportacions de Jesús Gimeno, César Giner, Diego López i Eduard
Navarro—  es limita a perseguir-lo amollonant-ne el camí amb
intervencions que realcen el recorregut del protagonista sense
desviar-lo excessivament dels seus propòsits. I Apa s’hi mostra amb
totes les encarnacions que li coneixíem i altres que presumim
rigorosament inèdites: hi ha l’Apa de veu torrencial i prodigiosa,
repuntant els confins de la tessitura i desmentint les limitacions de la
capacitat pulmonar; l’Apa de gola oberta i aspra, que ens esvera amb
aquella barreja d’exhibició tècnica i profunditat expressiva on no
sabríem discernir si el que se’ns proposa és un explosió interpretativa o
una implosió sentimental; l’Apa heterodox i canalla que somriu
provocador mentre l’orquestra esclata en un inesperat episodi de swing
—“Helena”— o que s’enfila pels costers del pop en un dels moments més
sorprenents i brillants de la gravació —“No paren de mirar-nos”—; l’Apa
admirador de Vicent Torrent i Al Tall l’empremta dels quals hi compareix
com una tornada recurrent: “Coloma bruna”, “Helena” —amb el seu final
estrafent “Lladres”—, “Bolero de l’Alcúdia”; i l’Apa atret pel flamenc
que en busca els punts de tangència amb el cançoner valencià
capbussant-se en els territoris del fandango —l’extraordinària
“Malaguenya”, que augurem clàssic indiscutible del seu repertori i
moment culminant dels concerts—; però també hi ha un nou Apa matisat i
contingut, que explora racons insòlits de la seua expressivitat vocal
portada a la banda contrària del que ens acostuma, degotant tendresa i
fragilitat; un Apa que afina la seua vena poètica en dos textos
esplèndids: “Nit de lluna plena”, “No paren de mirar-nos”; o, en fí, un
Apa intuïtiu capaç de cantar Salvat Papasseit per seguidilles i jota
—“Caterineta”— o Lluís Guarner per granaïna —“Granaïna marinera”— sense
deixar de sonar natural, rabiosament genuí. Si amb tot això —i molt més
que no encertem a verbalitzar— no aconsegueix traspassar el cercle
d’iniciats, haurem de començar a mirar-nos el país amb uns ulls una mica
més espantats.

Caramella 25

Més:
Myspace
Entrevista de Paco Cerdà al diari Levante (02/07/2011)
Article de Carles Gàmez al diari El País (02/06/2011)
Crítica de Cándido Querol a la revista digital B!ritmos (30/06/2011)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*