La caseta del plater

Poqueta nit, Tarragona, Part Alta. Faig temps passejant pels carrerons solitaris —Mediona, Misser Sitges, Riudecols, Civaderia, Plaça de Ripoll…—. M’acompanya algun gat fonedís i una remor llunyana de tabals i cornetes que semblen assajar per setmana santa. A la porta de la Sala Trono —una mena d’espai alternatiu, amb una programació lúcida i agosarada— comença a congregar-se un petit grup de persones d’edat mitjana amb aspecte d’amics de facebook: es coneixen, però parlen des de la segona pell, amb motius culturals i lúdics, sense cap indici d’intimitat.
Feia temps que no venia a Tarragona i se’m revela molt canviada, com si hagués recuperat una dosi sensible d’autoestima, amb la part alta començant a rehabilitar parcialment la seua antiquíssima dignitat. Se’m fa molt estrany estar ací, ben bé d’improvís, aturat de camí a Manresa empés per l’atractiu de dos noms perifèrics, dues carreteres secundàries poc il·luminades i ben allunyades de les autovies artístiques imperants.
El poeta Roger Costa-Pau i el cantautor Eduard Canimas presenten un espectacle conjunt, Cavada pell, on permuten talent i excentricitat —en el sentit més positiu del terme. He tingut la fortuna de seguir-los, a tots dos, ben bé des que començaren a exposar-se al públic i aquest Cavada pell que els reuneix era una temptació difícil de postergar.
(continua)

Costa-Pau publicà el seu primer poemari a Tàndem —Perquè res no ha estat maleït (2002)— i ja llavors em captivà el seu imaginari personal i la seua singular manipulació del llenguatge. Una captivitat que els poemaris següents s’encarregaren d’incentivar:  En el llarg fendir en la nit (2004), I ser d’on no sóc (2007), I en qui, l’ofec? (2009). És un manyà que tempra les paraules roentes, les doblega a cops de mall, les sotmet sobre l’enclusa del sintagma i acaba forjant versos d’una duresa fèrria modelats com si foren de fang. Cal, per això, resseguir-los lentament amb les mans, sentir la seua inversemblant elasticitat metàl·lica, la fermesa de la seua contorsió, la seua antiga mal·leabilitat definitivament conclosa en un últim i revelador significat.
Eduard Canimas és, des dels dies tèrbols de Zitzània, una debilitat personal que el temps ha anat agegantant : hi ha una bellesa tremolosa i anòmala en tot el que ha fet, l’hàlit d’un àngel fosc emboscat a l’estranya fondària de les seues cançons. La peixera dels tòtils (1997), tan àcida i excessiva, no feia justícia al seu univers expressiu, necessitat d’una exuberància musical molt diferent per a expandir-se. Haguérem d’esperar al seu primer disc en solitari —Canimas i rebentes (2003)— per constatar tot el que la llegendària maqueta primigènia —Orquídies i ortopèdies (1991)—, confegida per la primera encarnació de Zitzània, prometia. El devessall creatiu de Canimas i rebentes, ben escandit i vehiculat a través de cançons compactes i incandescents —“Sense filtre”, “Tanhäuser”, inspirada en l’inoblidable monòleg final de Blade Runner, “Em trenco” o l’esgarrifosa i bellíssima “Dorm”— ens mostrava un Canimas exultant, coneixedor de geografies on hi havia “vida abans de la mort”, segur de les seues forces, decidit a trobar el seu lloc. Impossible no commoure’s davants els versos darrers de “Kyrieleison”:

Farem caure l’imperi
d’aquells que miren però no hi veuen,
no hi haurà cap més destí
si no el que tu i jo hem decidit.
Travessant totes les portes
d’allò que en diuen realitat,
follarem sobre les runes
d’aquells pecats que ens feien por
ahir!

Després vindria Noh iha crisi (2006), amb altre pomell de cançons memorables i un neguit somort travessant l’espina dorsal del disc malgrat la producció colorista de Xavi Lloses que ho omplia tot de confetti i serpentines, accentuant, per contrast, l’amargor de fons. Tot trontolla, el món és un “circ esparracat”, el cel s’ha omplert de dubtes i amenaces —“jo només veig un abisme / sosa càustica que crema” i l’única estratègia vàlida per sobreviure és armar-se de cinisme i recuperar un bon tall d’àcid per combatre la sosa. Al bell mig de la debacle, però, una vella cançó, recuperada de la maqueta Orquídies i ortopèdies, per exorcitzar amb una mica d’humor el llefiscós escepticisme:

Oh! Àngel de la guarda
dolça companyia
si és que hi ha futur
sisplau que sigui amb nata.

El futur, però, no ha estat blanc de nata sinó roig de cor. Sagrat cor (2010), el seu darrer disc, representa la seua reconciliació amb ell mateix i amb el món per la via expedita de l’amor. Un amor entés com a principi de tot, a la manera de la filosofia hindú a què apel·la el disseny gràfic de l’àlbum. Es tracta, sens dubte, del seu treball més seré i despullat. Una redempció personal explicada a través de setze cançons en carn viva: setze miniatures musicals imbuïdes de tendresa, pau interior i una espiritualitat franca i transparent. Tot torna a ser senzill, cada cosa ocupa el seu lloc, la música flueix natural i sedosa, confiada en una sensació de plenitud que, tot i això, se sap terriblement vulnerable:

“No necessitem res més, no cal.
Pareu el món un moment.
Un moment, siusplau”.

Cavada pell propicia un diàleg entre el músic i el poeta. Tots dos recorren a bastant material inèdit per bé que Canimas reserva un protagonisme important a les cançons de Sagrat cor i Costa-Pau espigola algunes perles de la seua producció anterior. La confrontació entre tots dos —ben escudats amb Pau Oliver a les percussions i la direcció musical i Joan Solà-Morales al contrabaix— magnifica les virtuts de les obres respectives que s’hi sumen, s’hi interroguen mútuament, s’hi complementen i interaccionen creant nous espais expressius, insinuant nous significats i continguts, alterant-se l’una a l’altra en una evolució que mai es dóna en paral·lel sinó en continus creuaments ben subratllats per l’encertada dinàmica de l’espectacle.
Costa-Pau és un rapsoda gens afectat que declama amb un lleu i encantador distançament irònic, matisant, amb moviments dels dits a prop del micròfon, la sintaxi ocasionalment tortuosa dels seus versos. El seu posat amable i una mica neguitós contrasta amb la calma melangiosa de Canimas, com els seus poemes de ferro forjat ho fan amb les flors delicades que canta el músic gironí.
S’hi reserva espai per al somriure —el divertit poema del pa amb crosta, pura mordacitat— i per al calfred —l’emotivitat de “Puc tancar i obrir” arriba a aclaparar—, però tot es desplega en un ambient exempt de pretensiositat i amanerament. Potser ací rau una bona part de l’èxit de la proposta: la transcendència de tot plegat no s’infon mitjançant la grandiloqüència amb què s’executa el gest sinó en la profunda càrrega poètica que el nodreix. Una càrrega que Costa-Pau i Canimas ja fa molts anys que acumulen i traginen i que ara, per al nostre gaudi, decideixen públicament compartir.