El Belda i el Conjunt Badabadoc: Tàctica i Estratègia

És ben sabut —almenys per tots aquells que han fet seu el bonic poema homònim de Benedetti— que tàctica i estratègia són dos conceptes complementaris, dos nivells diferents d’escala que es redefineixen mútuament: l’estratègia es desenvolupa bàsicament sobre el què i la tàctica sobre el com.
D’uns anys cap aquí Carles Belda i companyia han engegat una estratègia que, sota el lema de “modernisme aborigen”, intenta mostrar una cara molt diferent de la catalanitat: un modernisme —algú dirà que paradoxalment— vintage que barreja un batibull de referents divers i heterogeni per donar forma a un programa ideològic tan coherent com suggeridor: estètica mod —faltaria més!—, esperit llibertari, un eclecticisme refinat i selectiu en tots els àmbits artístics, una bona dosi de pujolsisme —com pot ser que una figura intel·lectual de les dimensions de Francesc Pujols seguesca en el mateix punt de recepció pública on l’abandonà la miopia post-noucentista?—, una habilitat especial per trobar connexions inversemblants i revaloritzar produccions culturals acríticament menystingudes, i una posició vitalista i tenaç contra els tòpics, les inèrcies i la univocitat de pensament que arrossega el catalanisme cultural des de la Renaixença ençà.

(continua)

Aquesta estratègia es desplega sobre una bateria tàctica que té en la música el seu element d’agitació fonamental i en El Belda i el Conjunt Badabadoc, el seu braç armat més poderós.
No sé si algú haguera posat la mà en el foc per ells al principi; vull dir: en el sentit d’esperar-ne una trajectòria fructífera que transcendira més enllà de l’anecdota d’una superbanda interpretant “catalan hits on caribbean beats”, com diu l’afortunada fórmula amb què es presenten. Semblava una aventura conjuntural, per animar unes quantes festes i fer uns quants bolos despreocupats. Però no. La història tenia bona cosa de molla oculta: en primer lloc, per formar part de l’estratègia que exposàvem adés i que aquí es plasmava en un intent, més sistematitzat del que sembla, de construir una cultura popular catalana moderna, amb els seus nous tòpics, la seua patxanga autòctona i els seus nivells autoreferencials; i, en segon lloc, perquè a mesura que anava veient la llum la col·lecció de singles que, sense pressa però sense pausa, anaven confegint, allò anava agafant una magnitud musical considerable. Potser es podria prendre el primer (“L’empordà”/“La vall del riu vermell”, 2006) com un passatemps simpàtic i aconseguit. El segon, però, incloïa ja una versió de “La catximba (els rostolls d’Angelina)” que era pura delícia. I quan arribà el tercer amb l’“Aquesta nit” dels Dr. Calypso interpretada amb una inesperada i tremenda càrrega emocional quedava ja clar del tot que els Badabadoc havien arribat per a quedar-se. Una sensació que reforçà el quart single (“Rosó”/“Plou”, 2008) i la reunió de tots quatre en el CD de llarga durada, Per jamaicanes (2009).
Ara, assentada la seua proposta i convertida en imprescindible per a tota festa catalana que aspire a una mica de pedigree, donen un pas ben gran endavant: segueixen fidels al format single, però en un obvi exercici de coherència amb els propis principis, el publiquen en format vinil. I no és aquest l’únic canvi. Les dues versions incloses —“El país petit” / “Gemma”— agafen un vol més alt, sonen més personals i interioritzades i sorprenen per la seua profunditat expressiva i el seu to, que ja no és festiu ni canalla, sinó descaradament sentimental.
Avui el presenten a València (La caverna, 23:00) en una nova mostra que el flux nord-sud comença a prendre una cadència més normal —hem pogut veure en molt poc de temps Els Pets, Els Amics de les Arts, Mishima, Refree…— i, evidentment, allí estarem: per celebrar amb ells la música, la tàctica i l’estratègia.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*