La caseta del plater

Fa unes hores que plou a Liverpool. El dia s’ha fet d’un gris metàl·lic deixant les cambres del pub en una penombra eclesial. És un local antic i noble, aclaparat d’art-deco. Fa tuf a fusta vella i cervessa rància; una olor que convida a la conversa desperdigada mentre es deixa fluir el rellotge, s’intueix la pluja a fora i s’assaboreix una nova pinta d’ale.
Hem vist poc de sol en aquesta ciutat estranya, que dubta entre abocar-se al Mersey o fugir d’ell, sempre embolcallada de núvols i pesantor però freqüentada d’espais protectors que us acullen amb l’hospitalitat, franca i discreta, d’aquest tuguri venerable.
Plou i plou més encara mentre tornem a l’hotel remuntant Rodney Street: el plovisqueig mustia els seus colors amables —el bordeus fumat de les rajoles, el blanc lluent de dintells, brancals i ampits— i ho omple tot d’un enyor subtil i desficiós.
Declina el dia i sembla com si només fos possible aquesta pluja apàtica que s’abat sense ganes sobre el món. Mire ara des de la finestra de l’hotel el curs feixuc del Mersey, sempre fangós i cansat, d’un to de café amb llet, i deixe la pluja rebotar mandrosa sobre els vidres perdut en la melodia que comença a sonar des de l’ordinador.
(continua)

És Rafa Xambó cantant una peça que sembla concebuda per il·lustrar aquest moment de lleu desolació còsmica. Després d’uns dies lluny de casa, sol i cansat, amb la mirada en fuga cap un punt grisós dissolt entre dos llums, em sent per uns instants dins la veu que explica, amb versos d’una bellesa tan esmolada com l’enyor que emana d’ells, la solitud en una ciutat estrangera, bessona d’aquesta i igualment cendrosa de cel i taciturna d’esperit. “A Glasgow” és, sense marge d’errada, la millor cançó que ha escrit mai i un prolegòmen perfecte per al que és, també sense dubte, el seu disc més aconseguit, Andanes (Picap, 2010).
Escrit durant una estada d’uns quants mesos a la ciutat escocesa, Andanes reflecteix els diversos estats d’ànim que acompanyen el viatger quan renuncia a la seua inicial condició de turista. Aleshores, la deslocalització sentimental l’aconsegueix distanciar el suficient d’ell mateix per iniciar un viatge interior paral·lel: una recerca espontània i no sempre plaent que, despullada de contexts familiars, de mecanismes defensius amanosos i de les coordenades emocionals quotidianes, el deixa exposat a escrutinis més severs i profunds del que mai no hauria imaginat. El mèrit de Xambó és haver sabut transformar-los en cançó: una operació que resol amb perícia tècnica i alè poètic de llarg recorregut, tothora emotiu en els moments de nostàlgia —“A Glasgow”, “Vestit de neu”, “Aiguacels”— i subtil i punyent quan disfressa narrativament la pròpia introspecció —“Un home a l’andana”, “L’estrangera”. L’atmosfera reflexiva i intimista que ocupa el disc es reforça per uns arranjaments i producció —obra d’Albert Ortega— en exacta sintonia amb el pathos de l’autor, pathos que també semblen compartir els tres poemes musicats que completen la gravació: un de Manel Rodríguez Castelló, escrit per a una obra col·lectiva dedicada a Ovidi Montllor, i dos d’Isabel Garcia Canet —un d’ells, “Ancorada”, fins i tot podria semblar que ha estat confegit expressament.
I resulta ben difícil inhibir-se’n ací, atrapat en sentiments contradictoris i vacil·lants en una asèptica habitació d’hotel, unes hores abans de tornar a casa, quan Xambó modula amb una veu continguda i transparent els interrogants de la poetessa pegolina:
On deixaré les àncores
Del meu vaixell de vidre?
Tensen les hores aigües