La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
Miquel Gil (Fira Mediterrània, i 10)
“I ara cante per marcianes / perquè m’ho demana el cos…”. Ho canta Miquel Gil estrafent una melodia de fandango sobre un ritme dopat d’aires lunfardos, amb una convicció rabiosa que fa més sorprenent encara l’exabrupte desinhibit amb què titula el seu nou espectacle: justament així, “Per marcianes”. Compareix amarrat a la guitarra i acompanyat d’un quartet, inèdit fins ara, amb Reïllo a les percurssions, Gusmà Gil —“el cognom no és casualitat”, explica Miquel— al baix i els versàtils Tóbal Rentero i Eduard Navarro a totes les cordes i els vents que facen falta. I es disposa a presentar-nos el material nou, en el qual ha estat treballant els darrers tres anys, que donarà forma al seu pròxim treball discogràfic.
(continua)
Així, a banda del tema inicial, Miquel ens en ofereix cinc més de nous: el primer en caure és “La rosa de paper”, musicació del conegut poema de Vicent Andrés Estellés —la quarta, després de les de Carme Torrelles, Trencaclosques i Josep Vicent Tallada— que interpreta, en un format diferent, dins l’obra teatral Poseu-me les ulleres que ha vingut representant amb la companyia de teatre Micalet. Després ve, en un dels millors moments de la nit, “A la voreta del mar”, una cançó condemnada a convertir-se en emblema de la nova fornada i dedicada al barri valencià del Cabanyal i la seua lluita contra els projectes especulatius que l’amenacen. Parteix, a nivell textual, de la balada tradicional homònima i progressa amb airositat rumbera fins una preciosa tornada on es denuncia “l’expoli de l’ànima / de l’ànima del poble / a la voreta del mar”. “En acabant”, el tema següent, sobre un poema de Josep Albinyana, ens mostra un Miquel profund i obscur, amb la seua veu més esquinçada i dramàtica i un acompanyament instrumental només esbossat. Un dramatisme que s’esvaeix en arribar la nova ració de Casasses —“tenim Casasses-dependència”, es justifica— a cavall dels no menys freqüents ritmes gnawa: en aquest cas es tracta d’un fragment de La cosa aquella que ells titulen “Com més”. I, finalment, la darrera de les primícies és una versió per rumba del “Romanç de Cileta”, que canta amb Bikimel, i que ha estat motiu d’un video-clip que corre per la xarxa.
Potser va saber a poc —només sis temes nous i encara imberbes— però ens donà suficients indicis de que continua explotant amb èxit la seua fòrmula mestra.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sent molt haver de dir-ho, però sóc dels qui pensen que quan cal, s’han de reconéixer els encerts però quan toca també s’han de dir les errades. Clar està que, com diu el refrany, per a gustos, els colors, però en la meua modesta opinió la versió del Romanç de la Cileta és una aposta si més no molt arriscada. M’explicaré: per un costat la incursió -tot i que pràcticament testimonial- del que sembla un guitarra elèctrica (o probablement un sintetitzador) li queda, com deia la meua iaia, com a un sant dues pistoles. Però el que realment trobe “perillós” per als directes del dia a dia, quan no es pot comptar amb tot d’extres com el dia de l’estrena (o, com en aquest cas, de la gravació del videoclip) és que les paticulars característiques del romanç, llarg i repetitiu poden convertir-lo en el cudol del recital, atés que la innovació més notable, deixant apart el ritme de rumba, són tant els cors com la veu femenina de la Cileta, els quals -és de suposar- no hi seran.
No sé… igual tot és una collonada per la meua part, però no veig clara aquesta versió. Una idea simpàtica però potser fallida.