La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

19 de novembre de 2010
Sense categoria
2 comentaris

Artaica (Fira Mediterrània, 9)

La reunió de quatre talents de l’escena musical valenciana en un projecte comú la brúixola del qual apunta a territoris expressius inèdits, ens obre la gana i ens desperta els sentits. I no és per a menys si es tracta de Mara Aranda, Xavi Folch, Agustí Vidal i Sergi Rajadell: la primera és a hores d’ara una de les veus més cotitzades del continent europeu;  Xavi (contrabaix) i Agustí (violí i clarinet) excel·liren llargament durant la seua etapa a bord d’Urbàlia Rurana on ens regalaren sobrades mostres de la seua perícia instrumental i el seu bon gust intepretatiu; i Sergi Rajadell és un pianista tot-terreny que es mou comodíssim davant de qualsevol repte —ha acompanyat folk, jazz, flamenc o cinema mut i dóna classes d’electroacústica.
Tots quatre s’han embarcat en un projecte que pren la matèria primera de la tradició valenciana i el paisatge sonor mediterrani que l’enquadra, per donar-li un tractament musical que cerca el preciosisme en el detall, la sobrietat en el discurs i l’elegància en l’acabat final. Una manipulació de les formes que afecta profundament al fons, impregnat ara de nous significats i matisos, i que commina les cançons a adquirir un aire urbà i nocturn, accentuat en directe per la mateixa actitud escènica dels intèrprets.
(continua)

“Mariner”, el tema que obre el concert, abandona així el seu caràcter de balada infantil per agafar una marrada de tristesa antiga; el lesnoto búlgar “Liliano Mome”, tan bell en qualsevol de les seues formulacions, es decanta pel pendent d’una sofisticada melangia; i, una cançó rere altra, tot es poleix i refina amb eines semblants. Un refinament, però, que mai cau en el parany de l’esteticisme buit sinó que s’exhibeix substanciós i dens mentre furga en els insospitats amagatalls de la sensibilitat. Aquesta operació dota d’una nova fesomia als temes més coneguts, on s’entreveu un persistent, inquietant, gest de tibantor adolorida que resulta especialment suggestiu en “La dama d’Aragó” —vestida amb unes garlandes de piano que voldríem que no s’acabaren mai— i en “Picaina”, transportada a l’extrem sentimental que l’original insinuava.
Però on la fórmula assoleix la seua absoluta plenitud és en “Nits cosides”, un cant per la de l’u que recupera una lletra del primer disc de l’Ham de Foc —“La fe”—, i que obre davall els nostres peus una sima d’expressivitat i commoció desconeguda, mentre la veu de Mara, precisa en la tècnica i vessant d’emotivitat en l’expressió, descendeix com una espelma en la foscor mostrant-nos un món inaudit i fascinant que ja ens delim per explorar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!