Urbàlia Rurana (Fira Mediterrània, 8)

Ara no es fa, però jo encara ho faria: quan s’acostaven les festes majors, tota la casa es posava potes per amunt per fer-ne la neteja general. Es buidaven calaixos i alacenes, es llavaven cortines i cobertors, es treia la pols dels racons més recòndits i s’encalava la frontera per a que lluïra ben blanca i resplendent els dies de festa. Era, llavors, una època de redescoberta: trobaves coses que ni recordaves que existien, un fet que sumat al goig que feia la casa plena de llum i d’estiu, acabava de compensar definitivament l’esforç.
Això és, més o menys, el que han fet els Urbàlia Rurana per celebrar el seu vinté aniversari: arranjar la casa de dalt a baix, recuperar peces que feia molt de temps que no tocaven i deixar-les netes i relluents en orquestrar-les de nou per a l’actual formació. Una formació sense la varietat de timbres i matisos que presentaven uns anys enrere, però amb una maduresa, una actitud, una contundència i una dinàmica escènica molt per damunt de la de les etapes anteriors.
En els seus vint anys de trajectòria els haurem vist actuar en directe una cinquantena llarga de vegades -alfarrasem pel broc gros i segurament ens quedem curts- i juraria que mai ens havíem emocionat tant com aquesta nit a Manresa. Primer, en arribar i veure la llarguíssima cua que esperava per accedir a l’envelat; després, en adonar-nos del que se’ns venia al damunt davant la sorpresa general; i finalment, en constatar la reacció entusiasta i calenta del públic que esvaïa els fantasmes d’una subjectivitat sentimental que, per qui subscriu, en aquest cas resulta absolutament inevitable.
(continua)

Començaren amb unes seguidilles d’escalfament, encara inèdites, i l’antic “Branle” amb què contribuiren en els seus inicis a la difusió del ball col·lectiu. I només tancar aquest pròleg-aperitiu entraren decididament en matèria: “Sant Antoni ermità”, amb l’afortunat joc de veus de les dues dolçaines -Josep Sebastià i Xampo Llobat, genuïns animals d’escenari- que es persegueixen com cercant l’uníson que mai s’hi acaba de produir; “El sorteig dels quintos”, tan beneficiada de l’habilitat de Toni Torregrossa per incorporar sensibilitat a les cançons amb la tebiesa del seu timbre vocal; i les “Cercaviles de Bocairent”, on agafen ja plena velocitat de creuer mentre les dolçaines treuen foc pels queixals i la poderosa base rítmica -Bernat Pellicer a la bateria i Joan Buïgues a la tuba- panteixa com una locomotora. Una prova excessivament curta ha deixat el so violent i brillant, la qual cosa acaba redundant en favor de l’enardiment progressiu que ostenta la banda.
Aleshores arriben una fantàstica “Picaina”, que brinda el primer moment de glòria de Carles Gil amb un acordió que recorda el serpentejar del clarinet de la versió d’estudi; “Cervera”, reproduïda amb curosa fidelitat a l’esperit que animava l’original; i “Marinera”, amb el seu desplegament instrumental on acordió i dolçaina estiren el joc melòdic fins la bella catarsi que la conclou.
En aquest punt el grup ha preparat un intermedi de lluïment per seccions: primerament els dos dolçainers i la percussió envesteixen “Titani”, la peça que Josep i Xampo enregistraren amb La Coixinera i que ha esdevingut l’emblema perfecte del seu vigorós repertori; després Toni i Carles ens traslladen del doll de foc al caliu de la brasilada amb una inèdita “Jota de Villores”, tota pausa i subtilitat. I finalment, guiats pel crepitar de la mandolina de Carles, un a un s’incoporen a l’espiral bulliciosa i creixent de la “Tarantel·la del sis-cents” enllestida amb contagiosa eufòria dolçainera.
Ja no els caldria res més per eixir victoriosos de la cita, però per si de cas, encaren la recta final amb tres peces d’artilleria pesada que redoblen el botí: “El cavall blanc”, “Pur de cor” i “Seguidilles, jota i fandango”. Totes tres conserven pristines les virtuts que les posaren al capdamunt de la seua producció artística, però així, ben rentades i amb el tel dels anys esbandit, es mostren més belles i radiants que mai. Un colofó perfecte per un concert que reafirma la jerarquia d’una banda imprescindible i que ens fa cobejar, amb més dentera que abans, l’enregistrament amb material nou que ens deuen des de fa un grapat d’anys.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*