La caseta del plater

Des que l’any 2000 Franca Masu irrompera en l’escena musical catalana amb una explosiva barreja d’exuberància interpretativa a la napolitana, sofisticació instrumental de clara adscripció jazzística i l’encant irresistible de l’alguerés cantat, la seua carrera s’ha vist propulsada en base a la seua vocalitat torrencial i a la seua indomable actitud escènica. Unes indiscutibles virtuts que no s’han vist convenientment reflectides, almenys no en les seues veritables dimensions, en l’obra discogràfica que ha publicat. Per això, després de quatre discos marcats per una disparitat estètica que, en el cas del darrer —dedicat monogràficament al tango argentí— llindava ja en una autolesiva dispersió, sembla ara voler posar una mica d’ordre en tot plegat amb un espectacle, Azulejos, on fa recompte i balanç de la seua trajectòria.
(continua)

A Manresa es presenta amb un trio compacte i solvent en el qual destaca
la presència immensa de Mark Harris al piano, recuperat per aquesta
gira després que fa deu anys produïra el seu primer disc El meu viatge
—i d’haver-se posat al capdavant de la llista d’arranjadors més
sol·licitats d’Itàlia—. I reparteix el repertori entre els seus primers
tres discos amb l’única excepció d’una versió d’”Astrolicamus”, del
grup sard Tazenda, que sona crua i feréstega en les seues mans,
acostumats com estem a escoltar-la associada a la finíssima
sensibilitat vocal d’Andrea Parodi.
Inicia el concert amb “L’adéu”, una de les millors cançons del primer
disc, i des dels seus acords inicials queden clares dues coses: un
transparent retorn a la textura sonora del jazz, que tan bé li prova a
les seues cançons, i una veu en un grandíssim estat de forma executada
per una intèrpret pletòrica de vigoria i trempera, com atacada d’una
rauxa primitiva i animal que sap omplir de matisos, ara malenconiosos,
adés vessants de voluptuositat, sense impostar el posat més del que
s’hi escauria.
Els seus diàlegs amb el pianista arriben a punts paroxístics —amb una
especial menció per als moments culminants de “Quedar-me sola” i
“Amargantango”— en una catarsi expressiva que ens somou de dalt a baix
per la convicció amb què se’ns serveix. Així, per quan la indispensable
“Lo nassaiolo” —emblemàtica peça de Pasqual Gal·lo, interpretada també
per Càlic i Claudio Gabriel Sanna— escombra l’auditori amb la seua
vehemència incontenible, ja fa estona que ens hem rendit i batem contra
el seient, deixats anar i estamordits, com els finestrons de l’Alguer
sota l’embranzida del mestral.