La caseta del plater

Des que l’any 2007 va donar per tancada la trajectòria de l’Ham de Foc, Efrén López ha desplegat una intensa activitat involucrant-se en mil i un projectes la majoria dels quals orbiten entorn dels mateixos centres gravitacionals: les músiques de la mediterrània oriental en particular -amb importants incursions en l’àrea d’influència persa- i les estructures modals en general. Només en l’últim any han eixit al carrer tantes novetats discogràfiques amb la seua presència que ni el documentalista més eficient podria seguir-li la pista: Kelly Thomà, Luigi Cinque, Vassilis Stavrakakis, Yeden o els Ony Wytars són alguns dels noms que darrerament s’han beneficiat del seu polivirtuosisme instrumental i la seua singular intuïció expressiva.
Malgrat tot, però, feia ja uns quants anys que la seua faceta d’instrumentista amb do de la ubicuïtat havia anat imposant-se a la de constructor de cançons en què tant havia excel·lit abans. Una tendència que, per fortuna, aquest nou projecte deroga momentàniament. El comparteix amb el sensacional músic cretenc Stelios Petrakis i el percussionista iraní Bijan Chemirani, fill d’una il·lustre nissaga de sonadors de zarb i, com ells, autèntic amo i senyor de l’instrument. El concert de Manresa significa la seua primera presentació pública i, òbviament, hi acudim atrets per la promesa d’emoció que el nom de tots tres implica i que, en aquesta ocasió, el caràcter de primícia accentua.
(continua)

I, com no podia ser d’altra manera, la promesa s’acompleix i s’ultrapassa. D’on els ve a aquests tres l’electricitat amb què sincronitzen el nervi? Quina estranya saba els alimenta per erigir aquestes melodies? Per quin excepcional procés de condensació arriben a tal estadi d’impossible coherència estètica?
L’espectacle s’articula al voltant del canvi d’instruments d’Efrén i el consegüent canvi d’atmosfera sonora que s’hi suscita. Stelios s’agafarà a la lyra cretenca -que només abandonarà per perpetrar amb Efrén un duo de lauotos que tomba de tos- i Bijan alternarà el zarb amb el bendir amb idèntica solvència. Comença amb la cançó que li dóna nom, “Celles negres” (Mavra Froudia), amb el lauoto d’Efrén i la lyra d’Stelios fent una trena que passa de l’uníson al diàleg mentre la frase principal -quatre notes obsessives- emergeix i desapareix intermitentment com un escull enmig de l’onatge. La melodia hipnotitza amb els seus jocs insistents i la precisió dels músics en abordar-los. El protagonista del tema següent, “Hortus Deliciarium”, és la viola de roda que capitaneja un crescendo sostingut de velocitat i d’intensitat que despatxen ben bé impassibles. Aleshores Efrén pren una guitarra espanyola sense trasts i inicia una mena de taqsim prenyat de glissandos en la part més greu del seu espectre sonor: és l’instrument menys “exòtic” de tots els que hi ha a la sala, però sens dubte és el que més estrany sona. Els dits esvaren delicats sobre les cordes, com acariciant les ales fragilíssimes d’una papallona: totes les mirades, incloses les de Bijan i Stelios, hi acudeixen magnetitzades per aquests moviments que diríeu aprensius si la bellesa del so us donara alguna treva. El duo de lauotos que ja hem esmentat, “Sybritos”, augmenta la tensió amb el neguitós colpeig dels plectres sobre les cordes i la dicció encrespada de la melodia. Per això agraïm que Efrén agafe el rabab i s’hi submergesca en la peça més introspectiva i confidencial de la nit. Després encara hi haurà temps per una mica de kopuz -que en un moment donat farà sonar d’una forma relativament semblant al guitarró- i altra tanda de lauoto -“Saros”-, per acabar amb uns bisos explossius enllaçant un tema de Stelios -“Nissiotiko”- amb una melodia tradicional de l’illa de Karpatos -“Pano Horos”- que alguns atrevits disfrutaran ballant. La resta, amb prou feines si podrem coordinar uns aplaudiments entusiastes: tenim el cos revoltat i massa admiració i estupor per a moure’ns de la cadira.