La caseta del plater

Manresa, 5 de novembre

Després d’una estrena bastant discreta al FIMPT de Vilanova i la Geltrú -discreta en el sentit de la poca opinió publicada que suscità- arriba a Manresa l’insòlit espectacle conjunt que reuneix sobre l’escenari el talent múltiple de Raül Fernandez, Refree, i l’atractiu emergent de Maria Rodés. El primer ja ha donat mostres sobrades de la seua oblicua genialitat com a escriptor de cançons —”Ya no hay pena”, “Raisa”, “La reina de les neus”, “El cumpleaños”…—, com a autor de versions —”Helena” de Serrat, que interpretava Sílvia Pérez a Immigrasons; “La Soledat” de Moustaki, reviscuda amb Roger Mas en un dels discos de la Marató; o “Sueño dormido” amb què saldava la seua participació en l’homenatge a Umpahpah— i com a responsable d’espectacles arriscats fets per encàrrec —el mateix Immigrasons, Rockdelux Experience, etc. —. La segona ha fascinat propis i estranys amb la seua torbadora mixtura d’innocència formal i calat expressiu de fons amb un darrer disc més que interessant (Una forma de hablar, 2010).
(continua)

Ací compareixen junts, davall la incitació d’Albert Puig, per enfilar un repertori de Cançons de bandolers i de molt mala gent tal i com pregona el seu prometedor títol. El concepte no és nou —hi ha els precedents obvis del Cançons de lladre (1976) de Fermí Reixach o el Bandolers, bandits i lladres de camí ral (2002) d’Els d’En Samarra— però es presenta amb uns ingredients molt suggestius.
El seu plantejament genèric és minimalista i experimental, amb passatges plenament contemplatius i altres de prudent estripada, sense perdre en cap instant l’elegància que sol comportar la signatura de Refree. Malgrat això, queda clar des del principi que a l’espectacle li costa comunicar, coix de dinàmica escènica —a la mansuetud habitual d’ambdòs protagonistes cal afegir la disposició asseguda de tota la banda—, llastat per l’obvietat d’algunes cançons interpretades sense cap nova aportació perceptible —“La cançó del lladre”, per exemple— i tremendament condicionat per la veu de Maria Rodés, instal·lada en un únic registre de candorosa monotonia infantil que li afegeix un plus de perversitat —progressivament dissolt en la seua reiteració conforme avança el concert— a unes cançons ja de per si bastant malvades.
Aquestes febleses, però, no poden evitar que la màgia hi irrompa sobtadament amb la inclusió —tímidament justificada— d’una magnífica cançó de Raül sobre un carrusel de fira —“Els cavallistes”, o alguna cosa així, plena a vessar de la seua gràcia creativa— i la posterior “La mort del pare Jordi”, moment on totes les potencialitats a l’abast se alineen en una nova direcció expressiva i la vesprada agafa per fi la volada que els noms del programa ens feien presumir.