La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

9 de novembre de 2010
Sense categoria
1 comentari

Eva Dénia Trad Quartet (Fira Mediterrània, 3)

Manresa, 5 de novembre

L’expectació és gran. Fa temps que volíem polsar en directe la nova proposta d’Eva Dénia que sembla situar-se en un punt, no del tot equidistant, entre la cançó tradicional i la cançó moderna. La mateixa composició de la banda que l’acompanya ja ens informa de les seues intencions hibridants: tres músics procedents de tres àmbits distints que es veuen forçats a expressar-se en un llenguatge comú bastant diferent del seu. El possible experiment, però, deixa de ser-ho des del moment en què sonen les primeres notes d’una malaguenya alacantina i la música comença a fluir amb dignitat imperial. El gran Paco Lucas obre pas amb la doble corda sense immutar-se davant l’abrigall poc habitual que l’arrecera; el violoncel d’Enrique Jorques traça contracants d’una bellesa exacta i, de tant en tant, imprevista; José Luis Porras -autor de la trama matemàtica que sustenta els arranjaments- estilitza les dinàmiques rítmiques sense perdre el batec escaient; i Eva Dénia, mentre completa ritme i harmonia amb la guitarra, deixa córrer la seua veu elegant i lluminosa per un repertori confegit amb molt bon paladar i un coneixement poc comú de les virtuts personals.
(continua)

Per si quedara algú que encara no havia entés les regles del joc, el segon tema acaba de posar totes les cartes sobre la taula: “Quina grua el meu estel” es perfila amb deixos d’havanera per esponjar el temps i fer-nos creure que la rima commovedora de Papasseit i els girs melòdics de Serrat es van escriure pensant en un moment com aquest, tot dolçor i tendresa. La banda sona compacta, majestuosa, i no s’acoquina en enfrontar-se a un fandango de cobla partida, a unes seguidilles de Requena, al “Seté cel” de Jaume Sisa, a una finíssima cançó de bressol, al “Veles e vents” de Raimon o a l’arquitectura incomparable de la granaïna de Montaverner. Salten d’un gènere a l’altre sense canviar de registre, afegint nous motius poètics al material tradicional i engalanant la cançó d’autor amb sanefes populars. El punt culminant de la gosadia arriba quan Eva manipula els tortuosos decasíl·labs d’Ausias Marc per convertir-los en heptasíl·labs i cantar-los per l’u i dos: “Plagués a Déu que mon pensar fos mort, / e que passas ma vida en dorment!…” esdevé així “Tant de bo el pensar fos mort / i passàs dormint la vida…”. El resultat, tot i provocar un estranyament durador, o potser per això mateix, té una força anòmala, espaterrant. Ja ho avisava la pròpia intèrpret en una cobla de la malaguenya inicial: “Amb emoció jo vos cante / este cant de la terreta. / Que bonico sonaria / en els versos d’un poeta”. Doncs del desig al programa i des d’ací al punt precís on fulgura justament això: l’emoció.

  1. Pareix que tot escomença a marxar. Eva, el seu grup i Comboi estem al mateix vaixell amb ganes de continuar. Manresa ha significat molt per’al projecte, que ara, si o si, el tindrem que acabar amb el llistó mes alt. Gràcies per la crítica, es nota que Eva va transmetre aquesta emoció de la que parles, Josep Vicent.

    Carles Carrasco

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!