La caseta del plater

Hasna El Becharia s’ha guanyat un prestigi de dona inconformista i combativa. Només veure la descarada naturalitat i determinació amb què punteja el guimbrí, un instrument suposadament reservat per a ús exclusiu d’homes, ens dóna indicis suficients del seu caràcter díscol, independent i contestatari. Ve de Bechar, un poble enmig del desert en la regió meridional d’Algèria  i interpreta un repertori gnawa que, en altres mans, sol equivaldre a ritmes convulsos i agitació corporal accentuada, però que en les seues pren un aire ple de narcòtiques sinuositats.
Escoltada en disc -li’n coneguem dos: Djazair Johara (2001) i el recent Smaa, Smaa (2009)-, la seua veu d’arena torrada ens convida a una agradable letargia, com un massatge reiterat i insistent que ens amainara el neguit i ens col·locara cada peça al seu lloc.
(continua)

En directe, però, l’arena agafa un gra més gruixut i el paisatge sonor es torna una mica més abrupte. Una banda d’acompanyament formada per tres percussionistes/coristes, em fa la impressió que de circumstàncies, col·labora amb entusiasme per esfilagarsar la fosca cadència del so i fer-la menys sensual i més aspra. Tant ens fa, al capdavall. Hasna ens atrapa amb la seua pulsió impertorbable: asseguda a la cadira, indiferent a l’efusió desubicada de la tropa, va deixant que la seua guitarra elèctrica marque, amb una precisió inquietant, les estructures circulars que nodreixen la melodia i sobre les quals la seua veu cansada dóna voltes i més voltes buscant esprémer la sentimentalitat de cada frase fins deixar-la completament eixuta.
Quan ja cap al final agafa de nou el guimbrí, la banda tira de karkabbas i chekchaka i algú s’anima a ballar davant la persistència rítmica de les cançons, pocs queden a l’envelat que no hagen estat engolits pel seu núvol de pols calenta. Un núvol cada vegada més gran i dens que arremolina entorn nostre mentre, despertats pels aplaudiments, intentem retornar a la realitat.