La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

5 de novembre de 2010
Sense categoria
1 comentari

Belmonte (Fira Mediterrània, 1)

Gelabert-Azzopardi
Manresa, 4 de novembre

La treztena Fira Mediterrània de Manresa comença amb un dels seus indiscutibles plats forts: la reposició, vint-i-dos anys després de la seua estrena, de Belmonte, l’espectacle de dansa concebut per la companyia Gelabert-Azzopardi que ja s’havia pogut veure fa unes setmanes al Teatre Lliure de Barcelona.
La fira té enguany com a fil conductor el concepte del moviment i, com a artista convidat, el ballarí Cesc Gelabert. Res millor doncs per obrir-la que aquesta icona de la dansa catalana contemporània, una creació inspirada en la figura inquietant del torero Juan Belmonte i on conflueixen feliçment quatre universos expressius de notable envergadura: el complex i matisadíssim discurs artístic del duet Gelabert-Azzopardi; la música híbrida, poderosa, d’una versatilitat endimoniada, de Carles Santos amb una de les seues més belles partitures; l’escenografia i vestuari de Frederic Amat, que impregna tota la representació amb una atmosfera onírica carregada de torbadores referències marines; i, obviament, la plasticitat cinètica del toreig de la qual la coreografia en fa una inspiradíssima abstracció.
(continua)

S’inicia amb un solo de Gelabert que ens remet, em sembla interpretar, a l’etapa de formació de Belmonte en les deveses, amb una llum nocturna i un ballarí que va fent evolucionar el seu llenguatge corporal a través de diversos estadis sentimentals, amb una tècnica depuradíssima, uns canvis de codis expressius magníficament ajustats al discurs emocional, i un domini exquisit del cos que passa, amb una naturalitat fascinant, del pes mort a la volatilitat i de la rigidesa nerviosa a una fluïdesa ben bé líquida.
Segueix el solo de Lydia Azzopardi, encarnació de la figura femenina en totes les seues vessants, atrapada dins d’una mena de gran mirinyac, amb moviments restringits i una estranya afectació oriental —hi ha alguna cosa de ballet xinés en els seus moviments encarcarats.
I arriba el moment culminant de la lídia amb l’aparició del bou representat per vuit ballarins pletòrics de força i de nervi que interaccionen amb Gelabert creant episodis d’una tensió lírica abassegadora. Els seus gestos semblen seguir els capricis arquitectònics de la música de Santos: adés són figuratius, adés abstractes; ara reiteratius i minimalistes, després dissonants, atonals, incòmodes; i, per fi, quan diríeu que el neguit se’ns farà insuportable, esclaten en un inoblidable pas-doble ple de llum i de felicitat.
Però hi ha un moviment feixuc i inesperat en l’escenografia, es projecten imatges de NO-DO, reapareix Azzopardi, ara una mica sinistra amb la seua presència delicada enmig de la fúria animal, i l’obra es clou amb l’arribada puntual de la mort, motiu central que ací es resol no com un clímax expressiu sinó com un llarg fos en negre, deixant l’aire remogut d’incerteses i d’una bellesa inaprehensible que, a hores d’ara, encara ens tractem d’explicar.
  1. Carles Santos va gravar aquesta composició en un disc amb la banda de la Unió de Llíria fa uns quants anys. Per aquella època Carles Santos també col·laborà amb la Unió amb la música per la clausura dels jocs olímpics de Barcelona 92. En aquesta cerimònia la Unió va desfilar a l’estadi de Montjuïc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!