La caseta del plater

Arthur Caravan
Si t’arriba el dematí (la nit de la música en valencià)
Centre Octubre
14/10/2010

Arthur Caravan ens proposen celebrar el bon moment que viu la música en valencià —el millor de la seua història si atenem a les dades quantitatives i qualitatives— fent un llarg itinerari per  aquesta mateixa història des de les darreres raneres del franquisme fins a l’actualitat.

Ja n’hem parlat a bastament dels discos i espectacles de versions: massa sovint hi ha qui versiona un tema com aquell que pinta un bigot a un senyor en una fotografia —o el deixa mellat, en un costum popular infantil que continua amb plena vigència. Altres vegades, en canvi, l’obra versionada pren un nou pols i mostra matisos ocults que emergeixen inespera-dament davant la nostra oïda incrèdula. Per això, amb una altra signatura al darrere, les expectatives potser haurien estat dissuassòries, però tractant-se dels Arthur Caravan hi compareixem encuriosits. Fins i tot excitats. I l’excitació augmenta quan redescobrim en el presentador de l’acte Rafa Cervera, periodista musical a qui potser no véiem des de feia vint-i-cinc anys, quan confegia el fanzine Estricnina i regentava una botiga de discos pel carrer Tapineria.

(continua)

La sala de l’Octubre s’omple de gom a gom, amb alguns il·lustres versionats disseminats entre el públic assistent. Els Caravan no es fan esperar massa. Irrompen a la valenta, es projecta una imatge de Raimon Llull a la pantalla mentre sona una de les seues admonicions i, sense cap mena de preàmbuls, esclata una bomba de feedback en l’escenari que inunda tota la sala de furioses convulsions sòniques. La guitarra de Pau Miquel Soler escup virulenta, enmig del caos elèctric, la melodia amb què la dolçaina sol introduir les albaes valencianes i, quan arriba el torn de la veu, l’electricitat desapareix de sobte per a que el text de les albaes que Al Tall va incloure a Quan el mal ve d’Almansa es mussite amb aires de balada pop minimalista. El contrast entre continent i contingut, la convicció amb què la banda perpetra la malifeta, la devotíssima irreverència que es llig entre línies… tot fa estovar notablement els auguris i ens prepara per a una nit que es pressent emotiva i intensa. Aquí res fa pressumir que ens trobarem amb una mera exhibició d’ofici com ocorre en el francament decebedor 50 anys de la Nova Cançó de Marc Parrot, confegit amb tanta pulcritud com manca de nervi —haguera dit patxorra, però sembla que és incorrecte; o que el procés deconstructiu es faça des d’una perspectiva tan llunyana que es perda tota la substància pel camí com li passava a bona part del Submarí Pop. Tribut Català als Beatles, on l’insistent desfiguració de les cançons no es compensava amb algun bri d’emoció afegida.
El segon tema, preludiat per les alabances que Brian Weitz (Animal Collective) dedicava temps enrere al Brossa d’ahir de Pep Laguarda i Tapineria des de les pàgines del New York Times, confirma netament aquelles especulacions. És tracta d’“Alceu-vos, xe, que ja es de dia”, interpretat sense la despreocupació estiuenca de l’original. Al contrari: els seus cors inoblidables vénen imbuïts d’una vivacitat i una urgència que els atorga un sentit renovat; han passat més de trenta anys i hem perdut la innocència: aquella joie de vivre ha d’anar tenyida necessàriament amb un lleu to d’escepticisme, de cinisme o de mala llet.
“Plens de sol de bon matí”, un dels cims de la música valenciana de tots els temps que signava Remigi Palmero a Humitat Relativa, abandona la seua obediència rumbera i, després d’una nova tongada de feedback, borboteja en forma de rock’n’roll gloriós, d’una eufòria encomanadissa. Estar assegut a aquestes butaques —i no en un local a l’alçada noctàmbula de les músiques que ens arramben des de l’escenari— comença a entrar en el terreny delictiu. El rostre de Fuster, però, escrutant-nos irònic des de la pantalla, ens resitua en la casa: parla de Raimon i Ausias March, un maridatge estrany i fructífer, del qual Arthur Caravan pren un dels moments més tenebrosos, “Lo jorn ha por”. En les seues mans, la cançó agafa aires de balada negra; de fet, si la veu de Pau Miquel fora més greu i severa, ens trobaríem més a prop de Nick Cave que de Raimon. En tot cas del que sí que està més prop és de l’univers tortuós i malalt del poeta que de la dicció emfàtica del cantautor.
La tenebra augmenta una mica més encara amb el tema següent, una revisió dramàtica, amb deixos de litúrgia antiga, de la “Cançó de bressol” d’Estellés musicada per Araceli Banyuls, que es resol en una detonació d’intensitat continguda, ara sense feedback, aguantada només per la tensió instrumental i el posat escènic, un poc a la manera de Dominique A. i la seua crispada elegància.
“Avions”, del sempre jove i assolellat Cambrers de Bustamante, ens retorna de forma provissional a la geografia del pop clarivident, intoxicada, això sí, amb un estrany tel de misteri.
Aleshores apareix Manuel Vicent a la pantalla utilitzant com sempre el verb amb la precisió d’un bisturí: “No és cert que estiga tot podrit […] Ovidi es va mantindre net”. I s’inicia la lletania hipnòtica de “Cues d’estels”, un d’aquells moments introspectius i hermètics que abundaven a la darreria de la seua obra i on el grup es belluga com a peix en l’aigua, ben avesat a nadar en les fondàries expressives de la psicodèlia. I continuem perplexos i bocabadats davant la determinació que els impulsa, la naturalitat amb què estrafan les cançons despullant-les d’una pell i vestint-les amb una altra, la vehemència gens forçada amb què despleguen un repertori que perceben com a propi. Aquí no hi ha nostàlgia, no hi ha patilla, no hi ha diletància: hi ha passió i talent a dojo, i un exercici de síntesi miraculós que aplega cinquanta anys d’història de la música popular, la de casa i la de fora, en una proposta coherent i artísticament aclaparant.
“La finestra”, un poema de Francesc Almela i Vives musicat per Marià Albero, que anys més tard l’inclouria de nou al seu disc amb La Rondalla de la Costa (Records de València), fa de pont amb una nova tanda de pop lluminós, impetuós, orgànic —per alguna raó que no aconseguesc explicar em ve al cap “Stockholm Syndrome” dels Yo la Tengo— que rejoveneix “Cançons d’amor i de noces” de Carles Barranco i la fa, per si no ho era poc, una mica més irresistible.
Una de les sorpreses de la nit és la interpretació d’“El joc de viure”, una cançó que cantaven Karmas Colectivos en Un poc de rock (1987), disc amb el qual es pretenia promocionar el rock en valencià amb els grups més significats de l’escena local d’aleshores, tots ells d’expressió castellana. Arthur Caravan exploten aquí la seua vessant més experimental, dissonant, roïdista, donant solta a les pedaleres i submergint-se en una atmosfera dura i neguitosa: mai hauríem dit que aquell tema, mal produït i interpretat sense massa entusiasme per una banda que es dissoldria aquell mateix any, amagara tanta substància.
Arriba el torn d’Obrint Pas dels quals trien, en una altra volta de cargol, el seu tema més icònic: “No tingues por”. I novament el resultat és ben inesperat. S’inicia amb uns acords de piano insistents i la veu fràgil i trencadissa. Al fons de la sala plora un nen que sembla integrar-se perfectament en el discurs sonor de la cançó. Les veus apareixen a la tornada, però els acords del piano continuen insistint fins que, per fi, entren tots els instruments guiats pel puntejat de la guitarra elèctrica de Jordi Richart. No hi ha ni rastre de la dolçaina; ni l’intent d’evocar-la tan sols. La cançó creix encoratjada pel seu nou look i l’espiral d’energia emocional que la mena.
La resposta del públic en aquestos moments és de rendició absoluta; la gent brama a la platea mentre el grup s’enfila cap al camerí en una pausa imprevista.
Ràpidament, però, recupera posicions sobre l’escenari, Pau González fa sonar la pianola i el grup s’acara amb una de les millors composicions d’un altre compatriota alcoià: Hugo Mas i la seua musicació del poema de Manel Rodríguez-Castelló “Cançó de l’alba”. El seu crescendo imparable, amb les guitarres lleument dissonants, Toni Blanes colpejant la bateria com si li anara la vida, la línia de baix de Pau Aracil fent corbes sinuoses sobre l’enfilall rítmic, i una solemnitat vocal intimidant, recorden l’èpica morbosa i dopada de desfici dels Arcade Fire de Funeral.
I encara els quedava un darrer as en la màniga: la versió del “Palmera Destroy” d’Orxata Sound System, conduïda per la veu i l’ukelele de Pau González, un terriblement emocionant exercici de minimalisme canalla que s’enlaira àcid i efervescent, prenent volada i solidesa per acabar resultant en una de les millors peces del conjunt.
A aquestes alçades, la capacitat alquímica d’Arthur Caravan ens ha deixat ja sense capacitat de reacció i assistim així extenuats a la reformulació màntrica d’“El signe dels temps” de Senior i el Cor Brutal que tanca el concert amb una sentència una mica diferent de la de l’original: “Jo no sé la gent quan ho entendrà / que tots som… alcoians!”.
Els bisos semblen ineludibles davant l’exacerbada animació del públic que s’ha divertit i s’ha emocionat amb la qualitat de la proposta i la capacitat expressiva d’uns músics completament entregats. No es fan esperar: la “Balada de l’àngel bru” de Pep Laguarda, s’inicia amb Pau Miquel cantant-la a capella mentre, a poc a poc, s’hi van afegint la resta de components que recreen, amb les seues intervencions ben bé xiuxiuejades, el caràcter sigilós, contemplatiu i envoltat d’incerteses amb què ens capturava la seua forma primigènia. I, sense solució de continuïtat, com una darrera erupció d’energia, irromp el tema que dóna el motiu central de l’espectacle: “Als companys”, novament d’Ovidi Montllor: “si t’arriba el dematí / penses: ja ha passat un dia…”. La cançó cobra un nou sentit en el context en què s’interpreta i esdevé un visionari cant d’esperança que, sense que els propis intèrprets acaben d’adonar-se’n, està materialitzant-se davant dels nostres ulls. “Arribarà el dematí / que el plor serà d’alegria. / Només per aquest fruit / jo donaria la vida”, canta Pau Miquel. No sabria dir si el matí està arribant, ni si s’albiren els primers rajos del dia. El que sí que sé de ben cert és que l’alegria que sent ara mateix és ben difícil de contenir.