La caseta del plater

Vicent Andrés Estellés és, sense parangó possible, el poeta valencià més popular —fet que, molt em tem, no equival a molt conegut. La seua obra es coneix de forma fragmentària i dislocada, amb alguns petits bocins reiteradament enarborats —gràcies a algun recitat memorable, a la seua metamorfosi en cançó o a la seua adopció com a icona política— i un mar immens de versos que jau desconegut davall de la mitja dotzena de banderes.
Certament, l’obra d’Estellés intimida en les seues dimensions i la seua anarquia editorial no ajuda en absolut a un seguiment més o menys sistemàtic. La lectura de la seua poesia demana, doncs, un procediment similar al que propugnava ell mateix des de la cèlebre horaciana XLII: “ara un pessic d’aquesta salsa, / oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, / què dieu d’aquest lluç, és sorprenent el fet d’una cirera”.
Com que Estellés ha estat un poeta bastant musicat, les cançons amb els seus versos són una bon esquer —ravanet, all tendre, cirera— per aprofundir-ne més tard en el poemari d’on procedeixen i capbussar-se tot d’una en aqueix mar que ens espera, magnètic i amenaçant alhora.
Aprofitant l’avinentesa de la Festa Estellés a què ens convidava Josep Lozano amb motiu del natalici del poeta (4-09-1924) —festa a la qual s’han adherit diversos municipis al llarg i ample del país i desenes d’entitats i col·lectius—, hem volgut seleccionar deu d’aquestes musicacions que ara comentarem seguint una ordenació cronològica.
(continua)

Carles Barranco, “Jorns de festeig”, Miralls, 1978, Pu-put!
Barranco va ser un talent mal ponderat, una oportunitat de renovació perduda, un cigne esvelt que passà desapercebut enmig de la cridòria: ell mateix es lamentava resignadament de l’escassa predisposició del públic a propostes amb poca càrrega festiva com la seua.  I fou una llàstima perquè tenia instint melòdic i musicalitat en la sang i comptava amb un guarniment de luxe; ben bé la mateixa formació instrumental que il·luminà el Posa vi d’Al Tall i el Saba de Terrer de Maria del Mar Bonet: Toni Xuclà, Enric Esteve —que signaven els arranjaments— Manolo Miralles i Eliseo Parra.
La seua música “dòcil i emotiva”—com la retratava Joan Fuster en el prescriptiu text de presentació del seu primer i únic disc— es cenyeix com un bell vestit ajustat a les corbes rimades de la sonatina d’Estellés, un fragment de la segona secció de l’Oda mural a Joan Miró escrita l’estiu de 1968 durant una estada a Santa Ponça.

Araceli Banyuls, “Cançó de bressol”, Adés i ara, 1978, Auvi
La mort de la seua primera filla als tres mesos d’edat inspirà en Estellés alguns dels poemes més commovedors de la poesia catalana contemporània, incloent-hi el bellíssim cant III del Coral Romput. De tots ells, la “Cançó de bressol” que obria el poemari La nit (1956) i encapçalava el primer volum de les seues obres completes (Recomane tenebres, 1972) és, sens dubte, el més punyent i entendridor, l’estampa exacta del pantà la desolació: “Jo tinc una Mort petita / i és, d’allò meu, el més meu. / Molt més meua que la vida, / amb mi va i amb mi se’n ve”.
Celdoni Fonoll en féu una bonica musicació, precedida del recitat d’un fragment de “Papers inèdits d’X.X.X:” —No em deixes mai, pensament de la Mort…—, que enregistrà repetidament: He heretat l’esperança, 1978; Recital 1000, 1984; Per un petó, 1998. Però sempre he preferit la lectura més visceral i empàtica que ens regalava Araceli Banyuls en el seu esplèndid primer disc de llarga durada, un disc on barrejava el cançoner popular amb repertori de nova composició i que preserva, encara avui, el nervi feréstec i genuí que expedia en els seus inicis la cantautora saforenca.

Remigi Palmero i Bon Matí, “Plens de sol de bon matí”, Humitat relativa, 1979, Pu-put!
Si haguera de triar una cançó només de tota la nostra producció musical, una només, consideraria molt seriosament escollir aquesta meravella que centellejava per damunt d’una col·lecció de cançons inoblidables —“Veles en la mar”, “Ràdio Alger”, “Cançó de festa”, “Angelets”— en un disc que hauria d’ocupar un lloc preeminent en totes les discoteques del país.
Remigi Palmero en absolut estat de gràcia, acompanyat dels seus aleshores inseparables Bustamante i Tico Balanzà, musica i arranja un breu poema inclòs a la secció “Festes de la novençana” del poemari Primera audició (1971) —“una mena de cançoner”, en paraules del propi Estellés, que començà a escriure el 1955 i que publicà perquè “potser tinga, si més no, alguna i rara curiositat”. Es tractava, però, d’una reeixida temptativa d’eixamplar la seua paleta expressiva, capriciosa en les formes i fresca i vitalista en la dicció. Una frescor i vitalitat encomanada de forma irresistible a la música de Remigi que es contorneja seductora tot insinuant de bon començament la rumba  que a la fi resoldrà la cançó.
Nelo Sorribes musicà la secció completa en un to bastant diferent —“Festes de la novençana”, Somnis insomnis, 2004—, orfe de la llum que entra per tots els racons del tema de Remigi. I els Terminal Sur de Miquel Gil, per la seua banda, reciclaren la melodia original amb una altra lletra —“De mañana”, Viajero, 1988— en una cançó que no desentonaria en algun dels primers discos d’El Último de la Fila.

(continuarà)