La caseta del plater

Porto Torres té l’aire provisional, atrafegat i desidiós alhora, d’algunes ciutats portuàries. Assetjada d’indústries químiques que alcen per tot arreu les seues sòrdides siluetes i amb un urbanisme caòtic i impersonal, fruit del seu creixement descontrolat que l’ha portat a duplicar la seua població en els darrers quaranta anys, ocupa el centre d’una badia esplendorosa que s’estén des de l’illa d’Isonara fins a la lleu prominència de Castelsardo.
Travessem diverses vegades Porto Torres perseguint la llum de la badia i, irremeiablement, l’enrenou dels seus carrers bulliciosos es barreja sempre amb el record poderós d’Andrea Parodi, malaguanyat cantant propietari d’una veu prodigiosa nascut aquí mateix i a qui el càncer ens va arrabassar fa ara tot just quatre anys.
Parodi es va donar a conéixer amb els Coro degli angeli, formació sassaresa on coincidí amb Gino Marielli i Gigi Camedda que fundarien amb ell, el 1988, Tazenda, el grup més important i popular de l’escena musical sarda.
Tazenda facturaven un pop influït per la faramalla vuitantera, la inevitable empremta melòdica de San Remo i  el mestratge de llarg recorregut d’autors com el gran De André; un pop, però, cantat majoritàriament en sard que mirava a la cara les músiques tradicionals de l’illa, de les quals sempre es descobrien intenses reminiscències a les seues cançons. Marielli hi posava l’instint musical i la càrrega lírica i Parodi i la seua veu d’àngel melangiós  ho transformaven tot plegat en un ens orgànic, amb vida pròpia, sovint d’una bellesa roent.
(continua)

Parodi abandonà Tazenda a finals dels noranta i inicià una carrera en solitari menys exigida per les servituds inherents a la indústria musical. Marielli i Camedda prosseguiren amb el grup i darrerament se’ls hi va afegir Beppe Dettori. Tinguérem l’oportunitat de veure la nova formació a S’Ulumedu i, malgrat la disposició i el tarannà voluntariós de Dettori i l’emoció de veure en acció Gino Marielli, autor d’algunes cançons meravelloses, sembla ben clar que Tazenda resta ara molt lluny del que fou amb Parodi al capdavant.
Els discos en solitari de Parodi, abandonats ja els tics rockers i el neguit comercial de l’etapa anterior, ens proporcionaren versions canòniques d’alguns dels millors temes de Tazenda i noves peces que aprofundien en la seua estima pel cançoner sard.
Dissortadament, però, aquesta nova singladura es va veure truncada per l’aparició d’una greu malaltia a la qual es fa enfrontar amb una actitud absolutament admirable, fet que ha engrandit més encara la seua figura fins assolir una dimensió ben bé mítica.
Difícilment trobarem, si escarbem en la història recent de la música mediterrània, un episodi tan emotiu com el seu darrer concert, celebrat a Càller el 22 de setembre del 2006, només tres setmanes abans de morir. Demacrat, completament devorat per la malaltia, amb la bomba de morfina penjant del coll, però pletòric d’estima i d’agraïment, Parodi deia adéu de la millor forma que sabia: cantant com mai les seues inoblidables cançons, amb el darrer “No potho reposare” com a punt culminant de la seua vida artística. Els seus llargs cabells havien desaparegut, les seues faccions esmolades s’havien esmussat, la seua mirada animal s’havia entendrit fins a límits dolorosos, del seu cos escanyolit amb prou feines si quedava la bastida. Però la veu, aquella veu finíssima com el cristall més pur, trencadissa i plena de dolçor, assolia, amb la sinceritat de les interpretacions i la convicció del comiat, les seues cotes més altes de bellesa i expressivitat.
Mesos després es publicà el disc pòstum que havia enregistrat amb Elena Ledda, Rosa Resolza (2007) i en el qual repassava, amb una veu tan brunyida i tendríssima com la del concert,  algunes de les seues cançons més estimades: la imprescindible “Astrolicamus” que signava Marielli en un dels primers discos de Tazenda; “Stabat mater”, absolutament sublim en la seua delicadíssima revisió; “No mi giamedas Maria”, “Inghirios”, “Ruzäju”.

Precisament ara, mentre abandonem Sardenya en el ferry des de Porto Torres, sonen als auriculars els arpegis nocturns de “Ruzäju”.
Trenca el dia. La nit es dissol en la grisor indefinida de la matinada i la “llum pujada des del fons del mar” comença a tremolar sobre l’espill d’aigua cap a llevant. Unes primeres clarors que, encara vacil·lants i somortes, es confonen amb la veu crepuscular de Parodi mentre Sardenya s’allunya lentament, posant tota l’aigua oliosa i cansada del món entre nosaltres i el record que comencem a covar, i ben endins sentim que ens creix, com un pa al forn empés pel rent d’aquesta melodia dolcíssima,  un ferm presagi de nostàlgia futura.