Quadern de Sardenya. 4. La veu del Logudor

Hi ha un home assegut junt a un revolt de la carretera. Seu a terra, amb les cames completament estirades, ocupant l’ombra exigua que regala una bardissa. El cel sembla un cristall esmerilat incandescent, amb un sol furiós i violent que socarra els rostolls i les clapes de maquis. No sembla un pastor perquè no hi ha cap indici del ramat: la darrera vacada que hem vist pasturava a l’altre vessant de la lloma que ara tanca la vall per tramuntana. Deu ser un llaurador que trenca l’alé en un recés de l’esforç: el seu rostre, eixut i de faccions cansades, delata fatiga i soledat. Tot el paisatge inspira una estranya soledat humanitzada, un abandó abrusat per aquest sol canicular que ho omple tot d’una acarnissada lluentor.
(continua)

Aital condició humana, que diríeu que aclapara el territori, ens duu al cap unes reflexions que deixava anar D.H. Lawrence en el seu tremend  Sea and Sardinia: “Wherever one is, the place has its conscious genius. Man has lived there and brought forth his consciousness there and in some way brought that place to consciousness, given it its expression, and, really, finished it”. L’home hi ha imposat la seua consciència i, d’alguna manera, li ha donat consciència al lloc, li ha donat expressió i, realment, l’ha conclós…
Conduïm des de Castelsardo cap al Logudor: darrere deixem el somrís blau i lluminós de la mar per buscar el rostre esquerp, però igualment bellíssim, d’aquest secà onejant de llomes i altiplans. Tergu, Piàghe, Àldara, Othieri. Els xiquets dormen al seient de darrere i al cotxe sona Maria Carta, la gran veu de la música sarda, nascuda ací a la vora, a Siligo.
Resulta difícil ara no confondre la seua vocalitat vespertina, de color de palla daurada, de camp de blat segat enmig d’alzinars, amb aquest paisatge que creuem lentament, per carreteres que perden sobtadament l’asfalt en la fondalada, emmarcades per marges de pedra seca rostida per la intempèrie, saludades per alzines sureres que han perdut l’escorça i lluen el tors pelat d’un intens color de café.
Interpreta un “Cantu in re”, la variant logudoresa més coneguda del cantu a chiterra, gènere musical monòdic molt difós al Logudor i la Gal·lura que es canta, com el seu nom evidencia, amb l’acompanyament d’una guitarra i al qual ella li va saber donar dimensió comercial.
Tamisat per la seua dicció tèbia i subtilment queixosa, el caràcter feréstec i habitualment viril del cantu a chiterra, subratllat per la vigoria amb què es polsen els arpegis i els acords de la guitarra, es dilueix en nous matisos i besllums, d’una delicada i alhora consistent expressivitat.
El seu és un cant de vesprada ampla i benèfica, de vinyes i dacsars, de cornelles voletejant sobre l’erm, de cleda deserta vora la llera seca d’un barranc. Sòlid i corpori com una afloració de granit enmig dels bancals, càlid com la pedra torrada pel sol, espaiós com aquest horitzó encaixat entre lleus turons i meses, torbador com la mirada entristida d’un home solitari assegut en un revolt del camí.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*