Quadern de Sardenya. 2. S’Ulumedu, cant a veus

El sard, la limba, té escassa presència pública a tota la illa. Alguna inscripció escadussera, alguna indicació bilingüe, algun cartell descolorit penjat a la porta d’un ateneu, alguna enganxina discreta. Molt fragmentat dialectalment, amb un estàndard normatiu de molt recent adopció bastant contestat a nivell popular i amb una diglòssia colossal —a tall d’anècdota: veiem un grup que canta en sard presentant en italià les cançons—, la limba es parla molt però s’escriu bastant poc, si més no a nivell públic.
Per això ens alegra arribar a S’Ulumedu i veure a l’entrada el nom del poble en sard —al costat, això sí, de la prescriptiva variant italiana: Olmedo.
S’Ulumedu es un petit poble entre l’Alguer i Sàsser, als peus del Monte Rosso, que ha duplicat la seua població en els darrers cent anys, imaginem que per l’atracció econòmica de la mineria —hi ha una explotació de bauxita aquí al costat— i pel preu més assequible de l’habitatge en comparança amb les ciutats veïnes. Passejant pels seus carrers, ens resulta terriblement familiar: podria passar per un poble del Camp de Túria, posem per cas, amb el veïnat prenent la fresca a la porta de casa, els xiquets jugant al carrer i tot el poble guarnit amb senzills paraments de festa major.
(continua)

S’hi celebra la festa del pa, acompanyada d’una fira gastronòmica on diversos Pro Locos —associacions voluntàries de dinamització cultural i turística— promocionen “plats típics” de les seues respectives localitats: un autèntic festí de saborosíssima cuina rural on no manca el preceptiu porceddu, ni delicioses zuppete amb formatge, ni aqueixa glòria de la rebosteria sarda que és la seadas ni, òbviament, pasta magníficament tractada amb el més diversos ingredients.
S’Ulumedu es vanta de treballar el pa com ningú en el món. I el que constatem in situ resta ben lluny de desmentir-ho: extraordinari de textura i sabor i una veritable filigrana quan es manipula amb intencions artístiques. Fins i tot ens mostren, extasiats de patriotisme local, un pessebre fet tot de pa.
A la convocatòria acudeix una gentada considerable, la majoria aplegada dels pobles de la contornada — l’Alguer, Sàsser, Porto Torres, Ittiri, Uri…— que ocupa ràpidament les escasses taules parades per l’organització i després s’arrenglera asseguda als rastells i bancalets, fent equilibris amb els plats i les generoses gotades de vermentino amb què ens avituallen les casetes gastronòmiques. A la de S’Ulumedu, que ostenta la responsabilitat de servir el porceddu rostit, el desequilibri entre l’oferta i la demanda esdevé una soterrada batalla campal per fer-se amb un tros de tan preciada vianda, batalla de la qual ve d’un pam que sortim indemnes.
Mentre degustem aquest porcell exquisit que justifica sobradament les batusses sofertes per aconseguir-lo, observem que molt a prop nostre està començant a formar-se una roglada d’homes que es disposen a cantar. Ens hi acostem electritzats per unes expectatives que no tarden en materialitzar-se: la bellesa del cant polifònic popular, quan s’interpreta visceralment, sense impostacions cultistes ni pulcritud acadèmica, no és comparable a cap altra cosa. Sentir com creix el cant, com les veus individuals es dissolen en un tot enervant, com el mateix individu es dissol en la veu col·lectiva, ens procura una vivíssima emoció estètica, un gaudi indescriptible.
El cant polifònic té a tota Sardenya, però especialment a la meitat nord de l’illa, una gran implantació i hi juga un paper preponderant en els mecanismes de sociabilitat masculina. Està vinculat, en la majoria de casos, a confraries religioses o grups folklòrics. Poder veure’l així, a tocar d’uns cantadors emancipats del ritual litúrgic o de la parafernàlia folklòrica, és un privilegi imprevist.
Canten “Deus ti salvet Maria”, potser l’himne religiós més difós de tot el patrimoni cançonístic sard. La seua tècnica vocal no deixa mai de sorprendre: afinació, col·locació, dinàmica… tot té una estranya precisió espontània, allunyada de la polidesa cultivada d’altres formacions corals semblants i dotada d’una bateria de recursos expressius senzillament espaterrant: des dels bordons elàstics que, alterant la seua pròpia naturalesa, es mouen subtilment per l’escala, a la barreja de timbres nasals i guturals entre les diferents altures de veu, passant pel vibrato insistent, les harmonies flotants puntejades de cromatismes inesperats o els ritmes irregulars, aparentment lliures, però desplegats sincrònicament per totes les veus.
Contrasta l’aire despreocupat i desimbolt dels cantadors, deixats dur pel plaer de la vocalitat col·lectiva, amb el posat tens, concentrat, definitivament teatral del director, amb la mirada enfocada en un punt mort al bell mig del rogle i una gestualitat histriònica que sembla voler exhibir jerarquia davant els acompanyants i l’elevada transcendència del cant davant del públic. 
Ara ataquen un ballu tondu i després, per reblar el clau, la mai prou ponderada “Non potho reposare”, veritable himne apòcrif de l’illa, bellíssima cançó d’amor que crea una mena de commoció instantània en tota la multitud propera al rogle de cantadors. El silenci s’estén com una explosió per tota la fira i els versos de Salvatore Sini —“Non potho reposare amore e coro / pensende a tie soe donzi momentu. / No istes in tristura prenda e oro / né in dispiacere o pessamentu…”— que qualsevol sard recitaria de memòria, ho omplen tot d’una lleu melangia, com acompanyant la caiguda de la vesprada que respon amb un cel on resplendeixen tots els matisos del malva.
Quan acaba la cançó, creuem la mirada amb un dels cantadors que ens descobre els ulls mig entelats de llàgrimes. Somriu obertament, ens pega dos palmades al muscle i exclama: “Viva la Sardínia!”. No sabríem dir si arribà a escoltar el nostre emocionat tornaveu.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*