Quadern de Sardenya. 1. L’Alguer.

“S’alça la lluna al cel de l’Alguer…”, mentre s’extingeix el brogit de la turistada al bastió i als carrers només romanen les passes sigil·loses d’algun gat furtiu. La llum verdosa de la lluna es posa sobre les ginquetes del terra que reverberen amb una lluentor fosforescent en resposta a l’amanyac zenital dels rajos lunars. La mar s’hi pressent per l’olor de salnitre que arrossega el mestral i que augura l’esclat de blaus que esdevindrà amb el nou dia.
L’Alguer vella té alguna cosa de totes les ciutats marineres que hem estimat. Hi ha finestres de postics mallorquins que recorden Sa Calatrava. La roba eixamorant-se al ressol dels carrerons que omple d’una amanosa humanitat els carrers antics de Niça. El punt de deixada decadència —la brossa que rebrota indolent entre l’empedrat, les clapes d’algepsada que manquen a les parets ferides de temps i humitat— que ja havíeu vist a Lisboa. Palaus extints, esglésies velles, llibreries fosques i atrotinades, inesperades placetes amb tertúlia veïnal.
(continua)

I hi ha, a més, un idioma antic i estrany, proper i llunyà alhora, que
de casa estant es percep com un miracle inexplicable, envoltat d’un aire
decididament espectral —l’imaginem reverberant pels seus racons amb la
mateixa lluentor fosforescent que la lluna— però que aquí, escoltat
escadusserament a una botiga, a un rogle de jubilats que raona
acaloradament, al gerent d’un restaurant que no aconsegueix fer anar el
lector de targetes o a un dels cobradors del pàrquing públic, abandona
la seua condició fantasmagòrica, idealitzada pel romanticisme
desinformat que se’ns ha enquistat al país des de la Renaixença ençà, i
es fa corpori, quotidià i també una mica sorneguer i burleta.
L’alguerés és per l’Alguer bastant més que una recialla de la seua
remota catalanitat: és la pedra angular de la seua actual identitat
diferenciada. Diferenciada enfront dels sards, els saldus,
l’única identitat cultural que hi entra en competència. La italianitat
política se pressuposa. Resulta del tot eloqüent la imatge que es troba
el passejant arribant a l’Alguer vella pel Lido: un monòlit que
homenatja els financers algueresos morts durant la guerra —“financer”: guarda di finanza
escrit en català i custodiat per la bandera italiana. Així ho va
percebre ja Pere Català en el seu clarivident i encara indispensable Invitació a l’Alguer actual:
“S’esdevé que l’afirmació sentimentalment catalana de l’Alguer s’ha
assolit, respecte a les localitats veïnes, sense que per la banda
algueresa, d’ençà que hi acabà la nostra història nacional, s’hagi hagut
de mostrar més rigor que allò que podríem qualificar de conveniència de
diferenciació”.
Una “conveniència de diferenciació” que ha trobat un vehicle expressiu primordial en la cançó, la forma d’afirmació i d’expressió cultural més reeixida dels algueresos. Una cançó cantada en català però que sovint tendeix a adoptar musicalment una cal·ligrafia de clar traç napolità —fet fàcilment imputable a la influència dels pescadors napolitans que hi acudien atrets pel negoci del corall.
L’evolució de la cançó algueresa al llarg del segle XX —des de la redescoberta de la catalanitat dels temps de la Palmavera a les darreres aportacions de Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna— té el seu decisiu punt d’inflexió a finals de la dècada dels setanta i principis de la dels vuitanta amb la irrupció del grup Càlic i, sobretot, la publicació dels dos treballs discogràfics de Pino Piras: Cancas de Raganal (1977) i En poema… sàtira… cançó (1981). Els primers, fundats entre d’altres pel mateix Sanna el 1981, aconseguiran una certa projecció internacional —amb participació en recopilatoris de Putumayo inclosa—, situaran l’Alguer en el mapa de la world music i assumiran la totalitat de la quota de representativitat de la música algueresa a casa nostra fins el seu posterior relleu per banda de Franca Masu. El segon, de menor projecció exterior però amb un impacte intern molt superior, demana ja una imperiosa redescoberta a la qual podria contribuir la recent edició del llibre-CD-DVD Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, a càrrec de Claudia Crabuzza i, novament, Claudio Gabriel Sanna.
No voldríem desmeréixer amb això les notables aportacions de cantautors de extens recorregut com Pasqual Gal·lo o Pau Dessì, la llarga tasca de musicació de poemes i cançons d’Antoni Cao o Ciro Fadda —autor de la imprescindible antologia de la cançó algueresa Guiterres i mandolins (Escola de Alguerés Pasqual Scanu-Obra Cultural, 2010)— o la gens menystenible obra d’autors com Àngel Ceravola, Antonello Colledanchise, Pasqualino Pirisi o Isabella Montanari. Les enormes dimensions artístiques i humanes de Piras, però, el situen en un nivell diferent.
Pino Piras, més enllà del polimorfisme de la seua obra —a més de cançó, féu teatre, literatura infantil, etc.—, aconseguí construir un univers poètic molt personal, imbuït d’una particularíssima sensibilitat que s’emmirallava en la sensibilitat popular algueresa la qual coneixia de primera mà. Havia nascut en el cor de l’Alguer vella, a tocar de la Muralla i la catedral, i tenia el punt feréstec i espontani que només proporciona una formació autodidacta, allunyada dels cànons i l’ortodòxia, guiada només per la seua necessitat d’expressar-se i la seua poderosa intuïció artística.
Les seues cançons barregen lirisme i ironia, candor i mala bava,  senzillesa formal i profunditat expressiva. La rara intensitat que assoleix en els temes menys lleugers sembla provenir d’un discurs ocult entre línies, que s’insinua sense fer-se explícit, que s’obre pas discretament entre l’abrupta sintaxi del seu alguerés vivíssim, orgullosament dialectal, que fa servir visceralment.
De fet, Piras mai participà de les efusions catalanistes de la intel·lectualitat algueresa, ans al contrari: s’hi mostrà bastant escèptic i reticent —segons explica Gavino Sole, l’agermanament amb Catalunya no li feia cap gràcia perquè el percebia com un acord amb el règim feixista espanyol. Potser aquesta és una de les raons per les quals la seua incidència a terres catalanes fora de l’Alguer haja estat pràcticament nul·la.
L’Alguer, però, se’l mira ja com una de les joies més preuades del seu patrimoni cultural: li ha dedicat una plaça a l’Alguer vella, s’ha publicat bona part de la seua obra inèdita –inclòs el seu cançoner: Il canzoniere di Pino Piras – con testi inediti, a cura de Raffael Sari (Edizioni Nemapress, 2007)—, s’ha instituït un premi de cançó que duu el seu nom i, el que és més important, les seues cançons han passat a formar part de l’imaginari popular i, fins i tot, de la tradició local: vint anys després de la seua mort —una malaltia se l’emportà el 1989 amb només 48 anys— la gent encara les cantusseja, de vegades sense conéixer-ne l’autor.
Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, completa momentàniament aquest programa de reconeixement i reivindicació. Inclou un documental —amb imatges impagables de sa mare cantant de memòria les cançons del fill—, un llibret on es reflexiona —en italià— sobre les seues aportacions en els diversos àmbits de la cultura i on es recullen alguns aforismes inèdits que va escampar pels seus quaderns manuscrits —alguns d’ells senzillament genials com el que obre el recull: “La felicitat és la dolor que riu”— i un CD on Claudia Crabuzza, instigadora de tot plegat, i Claudio Gabriel Sanna, que l’acompanyava en la guitarra durant la dècada dels setanta i que ja l’ha versionat amb Càlic i en solitari, reinterpreten algunes de les seues cançons.
Les escoltem passejant pel seu carrer, mentre la lluna continua alçant-se al cel de l’Alguer, i les ginquetes de l’empedrat ens impedeixen treure’ns del cap la seua creativitat nerviosa i sentimental, covada entre aquestes mateixes parets, madurada sota la mateixa lluna, filla entranyable d’aquesta bellíssima, hospitalària, complexa, inaudita ciutat que la seua obra ens explica com ningú més ha sabut fer-ho després.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*