Gràcies a tots per la vostra acollida. Procuraré estar a l’alçada.
Gràcies amic dels totxos i totxanes (et llegesc de fa molts anys, jotajota, tant les ressenyes a l’avui com els teus comentaris blogosfèrics; agraesc enormement la teua cordial benvinguda).
La caseta del plater és el títol d'una vella cançó de Pep Laguarda i Tapineria per la qual sent una estima especial des de fa molts anys. El País Invisible és, òbviament, el nostre: el país que es mou al marge de les institucions, o a pesar de les institucions; el país ocult que els
polítics neguen, que els mitjans de comunicació ignoren sistemàticament i que, tanmateix, persisteix... com la remor de Martí i Pol.
Aquest País produeix de fa temps unes músiques que són, si més no, tan dignes d'esment, d'elogi i de gaudi com les de qualsevol altre país normal, però romanen secretes, només a l'abast d'un públic minoritari i
entés. Com romanen amagades les músiques del nostre entorn cultural més proper: aqueixa Mediterrània a què tantes vegades s'apel·la i que tan poc es coneix. Les músiques de la Provença, d'Itàlia, de Grècia, de
Turquia, del Màgrib... tan pròximes i tan allunyades pels vents occidentals.
Tot plegat anirà omplint a poc a poc la caseta del plater, unes vegades amb materials ja publicats en paper (ressenyes antigues aparegudes a la revista Caramella), altres amb textos inèdits: guions desenvolupats de la meua intervenció setmanal al programa La Gran Evasión d'Enric Lencina (Ràdio València-SER, diumenges cap a les 12:30), impressions de concerts i festivals, etc.
Vosaltres direu si us fa el pes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i benvinguda des de la Costera de Ranes.
Toni Cucarella