La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
Els somnis de Pinka
Pinka és la prova fefaent
i sagnant de les disfuncions socials que ofeguen la música feta en català al
País Valencià.
Pinka no haurien de
triomfar, haurien d’arrasar. La seua música hauria d’atabalar-nos de tant de
sonar en totes les emissores de ràdio i el pòster de Guillem Bolufer hauria de
presidir totes les habitacions adolescents de Fraga a Maó i de Salses a
Guardamar. (continua)
Ho tenen tot: cançons
excel·lents i comercials; unes lletres elaborades però perfectament assumibles
des d’una audició superficial –aptes, per tant, per a públics amb graus
d’exigència molt diversos; unes melodies pletòriques i encomanadisses; un so
fresc, entusiasta, enèrgic, àgil i contundent alhora; un cantant, Guillem, amb
una dicció personal i fàcilment addictiva; i una admirable obsessió pel treball
ben fet.
Ho tenen tot, però ho
tenen cru: les seues circumstàncies geogràfiques els condemnen al perpetu ostracisme
de la tercera perifèria: la perifèria (comarques del sud) de la perifèria
(València) del ja intrínsecament perifèric rock català. Una mostra: el darrer
número de l’Enderrock (març 2006), la
publicació especialitzada que més atenció els hi podria prestar, els dedica una
minúscula faixa vertical i, òbviament, no els menciona a la portada.
La seua música no té res
que envejar a la dels Gossos o els Whiskyn’s, posem per cas, ni molt menys a la
dels El Canto del Loco… i que Tòfol Cardona i els germans Bolufer em
dispensen si els ofenc amb les comparances. Però molt em tem que la repercussió
d’aquest Somnis (autoeditat, 2006) no
ultrapasse l’assolida pel seu magnífic antecessor, De cap (Música Global, 2001): una bona acollida al seu àmbit més
proper –Xàbia i la Marina,
sempre generosos amb els seus–, quatre elogis paternalistes dels crítics
principatins i l’estima secreta d’una petita colla de perifèrics irredents, gourmets desinhibits i apologetes de
baixa estofa com qui subscriu.
(Emissió de l’espai
“Cercavila” dedicat a Pinka dins el programa La Gran Evasión de Ràdio
València-Cadena Ser: diumenge 2 d’abril)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quanta raó tens i quina tristesa al pensar-ho. Jo els compare amb Sau, encara que potser a ells tampoc els agrade massa…Però jo sempre he dit que Sau em va salvar l´adolescència i que el Carles Sabater era l´amic incansable del potser de la paret…I Pinka i Guillem podrien i deurien salvar tantes adolescències com la meua, que ja fa quasi 15 anys que en tenia 15 i em veig igualment reflexada en les cançons de Pinka, m´atrapen, m´encisen, em trasporten on necessite anar en qualsevol moment donat…Una vegada li vaig preguntar a Guillem el significat de les cançons…"m´agrada analitzar-les" com feia amb les de Sau…I ell em va contestar que escrivia les lletres plenes de coses que a ell li passaven però que cadascú podria interpretar-les com li semblara i fer-les seues. Perquè Pep Sala es un gran compositor però el Guillem és músic però també poeta, una gran poeta que fa de la metàfora el seu escut i la màgia que envolta a Pinka.Uns grans músics, molt bons, però molt i un gran compositor, no sé si futur amic incansable del poster d la paret, però sí trovador de les xicones de les primeres files als concerts. No fan ska, però canten en valencià i són de la Marina! Crideu fort:"Avui res ens detindra!!!" No pareu mai!.