La caseta del plater

Explicava David Fernández que segons el grandíssim cantaor flamenc Miguel Flores, de malnom Capullo de Jérez, l’intèrpret havia de ser salvatge i cantar “amb faltes
d’ortografia” si volia guanyar-se el públic. (continua)

Així sonen Sabir, salvatges i amb
faltes d’ortografia, i el públic li dóna la raó a Capullo. Salvatges en el
sentit més literal del terme: “que es troba en l’estat purament natural, sense
refinament introduït per l’home”. Tots tres músics acumulen hores i hores
d’acadèmia; tantes hores que ja no se’ls nota. Així poden abocar música a
cabassos prescindint-hi d’amaneraments grotescos o presumptuoses afectacions.
Salvatges i purs; sense temps per passar el corrector ortogràfic pel devessall
musical amb què ens aclaparen.

A Efrén López tant li fa la
solemnitat d’un Palau de la
Música que el mig metre espés de fum que el separa de
l’amuntegada audiència del café massalfassí. Quan toca assoleix un estat
d’autisme místic que l’emancipa del temps i l’espai: sembla assenyalat pel dit
de la divinitat i, davant de la seua interpretació profunda i transcendent, hom
pot arribar a percebre aquella fascinació evangèlica que descriu l’episodi de la
transfiguració. Ho deia l’apòstol Pere, però ho podríem dir nosaltres: “Mestre,
és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Spyros
i una altra per a Diego”.

Spyros Kaniaris és un músic grec
establert a València que fa sonar la guitarra flamenca amb un encantadora
heterodòxia. Una heterodòxia, sàvia i continguda, caldria afegir, que en Sabir s’enfronta, ben bé impunement, a tot l’arsenal cordòfon d’Efrén –el rabab afgà,
el tar iranià, el lauto cretenc, el santur persa, el divan saz turc, l’ud àrab…–,
mentre Diego López, el tercer en concòrdia, marca les regles del joc amb diversos
estris de percussió tradicional: la tabla, el caixó, el tombak, els panderos…

Així, els temes creixen des del seu
origen llunyà –el mar Negre, Àsia Menor, l’Orient Mitjà– empesos pels jocs melòdics,
harmònics i rítmics d’aquestos tres exploradors professionals. Músiques modals
que la guitarra sanciona amb harmonies obertes i inesperades; unísons i diàlegs
alterns que augmenten o amainen la tensió musical a voluntat dels intèrprets; ritmes
entremaliats i asimètrics de 9/4, 9/8, 5/8 o 7/8 que no concedeixen cap respir de familiaritat a l’oient… I sempre amb una estratègia semblant: un taqsim
introductori que us estova i aletarga, un desenvolupament instrumental en el
qual agiten a poc a poc les aigües del vostre subconscient i, finalment, un cop de mar que us transporta al bell mig del seu remolí
sonor el qual, indefectiblement, acaba engolint-vos.

El públic embogeix amb “Sokratako”,
el tema on més s’imposa l’estètica flamenca tot i el seu origen grec i “Erimos”,
una peça iraniana on els diàlegs entre el santur i la guitarra, i el santur i
el tombak, generen un ambient dens, asfixiant, definitivament esgotador.

Hora i mitja després dels seus pertinaços
embats, de la seua exhibició de virtuosisme que és qualsevol cosa menys gratuït,
hom se’ls mira incrèdul i escorcolla, entre les “faltes d’ortografia” que creu
haver-hi detectat, algun dèficit sagnant que alimente el seu escepticisme i n’impedesca
la rendició total. Sap bé, però, que hi té el fracàs assegurat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!