Miquel Gil & Manel Camp Trio (amb David Pastor), 2

“L’home del carrer”
(Francesc Pi de la Serra)

Francesc Pi de la Serra, Canta les seues cançons (2), 1964, Edigsa, EP
[youtube]

Pi de la Serra és un dels casos que millor il·lustra les relacions
d’aquest país vel·leïtós, mudadís i massa avesat al dirigisme, amb els
seus talents més preclars. Pi de la Serra era el millor músic de la
seua generació: un artista complex i original, avantguardista en molts
aspectes, que durant uns anys gaudí d’una enganyosa popularitat
propiciada per raons extramusicals. En el moment en què aquestes raons
deixaren de ser operatives, caigué coster avall per un pronunciat
pendent d’indiferència i desagraïment fins quedar reduït a la condició
de referència desdibuixada, untada de prestigi remot, malgrat la
qualitat creixent dels seus discos coetanis: Pijama de saliva (1982) o
el tan eloqüent Quico, rendeix-te! (1988). Autor de cançons que
pensàvem inoblidables, tot i que el temps ha demostrat que,
efectivament, es van oblidant —“Havia de ser així”, “Passejant per
Barcelona”, “La meva estrella”, “Inventari”, “Cançó de l’atzar”, “No és
veritat”, “Blaus”…—, mereix ja una restitució pública que revaloritze
la seua extraordinària aportació a la cançó catalana i el reubique en
el lloc que artísticament li pertoca dins de l’escalafó cultural
català. Que discos de l’alçada de Triat i garbellat (1971) o No és
possible el que visc
(1974) no es troben en format digital és,
senzillament, inacceptable.
(continua)

“L’home del carrer” és una de les seues millors composicions. La va incloure al seu segon EP en solitari, enregistrat al costat d’una llegenda del jazz europeu: el guitarrista belga René Thomas, les aportacions del qual són completament decisives en el resultat final. El fraseig de Thomas, d’una agilitat i lucidesa infreqüents, ribeteja la melodia principal amb una sanefa que reforça la tendresa de la mirada de Quico i apaivaga l’acidesa d’una història que retrata, amb aquell distançament marca de la casa, les peripècies d’un anònim perdedor.
El seu autor la inclouria també en el seu primer disc de llarga durada —Francesc Pi de la Serra (1967)—, ara amb arranjaments orquestrals de Ricard Miralles que li atorguen un to altisonant i poc efectiu, i la recuperaria novament en  l’enregistrament en directe Palau d’esports. Barcelona 27-2-76 (1976), davant d’un públic sorollós i eufòric.
Miquel Gil i Manel Camp restauren aquí l’esperit jazzy de l’original gràcies al protagonisme del piano, sempre contingut i precís, que ens hi regala alguna de les seues més belles intervencions.

“Poc a poc”
(Paolo Conte)

Paolo Conte, “Via con me”, Paris Milonga, 1981, RCA
[youtube]

Inclosa al quart LP del cèlebre cantautor piamontés —el que inicia, justament, la seua celebritat a escala internacional—, “Via con me” ha esdevingut en el temps el seu tema més popular i emblemàtic, sempre present als seus concerts i testimoniat en algun dels molts enregistraments en directe que ha publicat: Concerti (1985), Live Arena di Verona (2005). En ell Conte exhibeix la seua predilecció pel jazz de tall clàssic, pel batec rítmic del swing, per l’esbós melòdic que es mussita amb la dicció enganxada al compàs.
Miquel Gil no té l’airositat sibil·lina de Conte, ni el seu posat de canalla elegància: s’hi mostra per això més tens i implicat, amb una sensualitat molt més abrupta que la de l’original i amb la seua ironia distant transmutada en una urgència una mica desficiosa i agressiva. On Conte seduïa, Gil sembla exigir: els seus “It’s wonderful” delaten una necessitat més peremptòria, una major indefensió.

El despullat sentimental de Gil és saludat pels músics que s’esforcen en avivar-hi el tempo i subratllar la demanda del cantant amb un acompanyament impregnat de nervi: atenció al treball en la percussió de Lluís Ribalta.

“Paraules d’amor”
(Joan Manuel Serrat)

Joan Manuel Serrat, 1966, Edigsa
[youtube]

La cançó d’amor més versionada en català? Sense dubte No hi ha coral, grup d’havaneres, orquestra, intèrpret de cançó lleugera o voluntariós usuari de karaoke que no l’haja fet seua. N’hi ha per a tots els gustos: suggerida sobre harmonies de jazz —amb esplèndides lectures de Tete Montoliu o Chucho Valdés—, arrumbada i sinuosa en la veu de Rosario, inclinada per Mayte Martín cap a l’enyor més adolorit o portada per Alejandro Sanz a un terreny d’afectació inoperant. Ninguna, pèrò, com la interpretació original de Serrat que transparenta una sentimentalitat complexa i alhora propera, barreja irresistible de maduresa i ingenuïtat que troba la complicitat unànime del públic en expressar una aflicció col·lectiva: la melangia que provoca el pas del temps, la nostàlgia, ja forçosament apàtrida, de la joventut perduda.
“Paraules d’amor” és una cançó que ha crescut amb els anys i ha esdevingut una icona indiscutible de la cultura  popular catalana. La va publicar Serrat el 1966 en el seu tercer EP al costat d’altres dos mollons de la seua trajectòria —“Cançó de matinada” i “Me’n vaig a peu”— i una oblidada versió de Guy Béart —“Les sabates”, adaptada per Delfí Abella. Curiosament, però, no la va incloure al seu primer LP, que va eixir al carrer l’any següent, sinó que va esperar fins el 1969 per recollir-la en un disc de llarga durada, ara amb arranjaments de Ricard Miralles.
Miquel Gil recupera ací els arranjaments que li va escriure el pianista Ricard Belda per a la versió que, acompanyat de Sole Giménez, va interpretar l’any 2005 al programa “Passatgers” de TV3 —del qual també en va escriure la sintonia i tota la música original. Al disc, però, la interpreta sol, estirant les síl·labes per fer més porosa la melodia i acomodar-la a la cadència que marca el trio, mentre David Pastor estipula el clima general amb unes intervencions que hi introdueixen subtils tensions harmòniques i subratllen el caràcter evocador i agradablement malenconiós de la cançó.

(continuarà)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*